L’any 2003 Angle Editorial va publicar aquest mateix llibre, juntament amb La mirada de l’àngel,de Drago Jankar -un dels grans escriptors eslovens-, i un parell dels millors llibres de Kurt Vonnegut: Esmorzar de campions i Salt en el temps. Cap dels quatre va vendre cap quantitat extraordinària d’exemplars ni va ajudar a “crear públic”: deu anys després, almenys aquest es reedita. Es fa difícil especular sobre si tindrà una recepció millor ara que fa tretze anys: volem creure que sí, que la quantitat i qualitat de les traduccions avui ha millorat i que hi ha un clima més receptiu entre el públic i els mitjans de comunicació, però a vegades la realitat és tossuda. L’any 2003 ni una faixa de Susan Sontag que deia “Un dels més grans escriptors de la segona meitat del segle XX” va servir per atraure les masses lectores. És clar que llegir els set relats que componen aquest llibre extraordinari és mirar de cara l’horror i les dictadures que han assolat l’Europa del segle XX, i això pot no venir tant de gust com llegir “una bona novel·la que enganxi”, però cal insistir: la recompensa val l’esforç.

Els set relats que componen el llibre són, en aparença, biografies de personatges reals: lluitadors empresonats i torturats en presons de tot el continent o delators miserables. Però de reals no en tenen res. Són producte de la imaginació de l’autor, que observa, aparentment, el comunisme i la Unió Soviètica però que en realitat parla del nazisme i del seu país, l’antiga Iugoslàvia, o de Bucovina, Polònia o Hongria, perquè vol denunciar el totalitarisme com un mal que pot brotar en qualsevol lloc i moment de la història.

Una tradició amb grans exemples

El llibre s’inscriu en la tradició que va inaugurar el 1896 una obra tan fora de sèrie com Vides imaginàries, de Marcel Schwob, i que després autors com Borges, Perec o el mateix Bolaño han cultivat: són llibres farcits de notes al peu que parlen d’altres llibres que ni tan sols existeixen, bibliografies senceres inventades, noms que semblen concrets però que són simbòlics. Aquests autors posen un peu en l’alegoria (pensin enW o el record d’infantesa, de Perec, del 1975) i l’altre en la transcripció literal de l’horror (recordin el llistat objectiu i per això terrorífic de dones desaparegudes a Ciudad Juárez que feia Bolaño a la quarta part de 2666 ): en la cerca de l’equilibri entre els dos punts situen la seva aposta literària.

No es pot resumir cap de les set històries, totes són fabuloses. La que dóna títol al llibre és una de les més perfectes: el protagonista, Boris Davidovic, és un fugitiu a qui cal construir una tomba, o més aviat un cenotafi, que és un sepulcre buit, perquè no queda rastre del seu cos. Això explica la traductora Simona Skrabec en un pròleg esplèndid que no era a la primera edició i que emmarca i situa la figura de Danilo Kis (Sèrbia, 1935 - París, 1989). També explica que l’obra va provocar un daltabaix a la Iugoslàvia dels anys setanta, que, com a bon estat totalitari, va llegir literalment allò que era alegòric i no va saber veure que la veritable denúncia es trobava en la lectura alegòrica d’una nota a peu de pàgina en què un suposat traductor deia: “En els temps difícils l’actitud personal i la valentia ciutadana poden canviar un destí que els porucs consideren ineluctable, convençuts que es tracta d’una fatalitat i d’un fet condicionat històricament”. La frase parlava d’un inquisidor que havia tingut clemència d’una comunitat de jueus al segle XIV, però parla també d’allò que avui ens hauria d’avergonyir com a ciutadans europeus davant d’emergències com la dels refugiats sirians: com ens mantenim inoperants davant dels qui persegueixen, empresonen o torturen l’altre, el que no és com nosaltres.