HE LLEGIT NO SÉ ON

Mares que no són com les altres

L’aquari humà acull mares que no poden perdonar segons què, mares ofegades i mares que sobresurten pels marges

Mares que no són  com les altres / XAVIER BERTRAL Zoom

Confiances que s’acaben com qui apaga un interruptor

Circula el rumor que L’aquari de David Vann és un conte de fades. Potser sí, però n’hi ha de més ensucrats. Ja ho diu la Sheri, la mare de la Caitlin: és un conte de fades en què el príncep porta una soga al coll. “A la versió real de la Ventafocs -especula la Sheri-, deu haver-hi sogues que no veiem. Ves que no sigui una demanda per assetjament sexual. El príncep, polític, grapeja la Ventafocs durant un ball i ella l’amenaça que ho esbombarà als quatre vents, per tant no té més remei que endur-se-la al castell per fer-la callar, i s’inventen allò de la sabata de vidre per dissimular”.

El príncep d’aquesta història, si n’hi hagués cap, és conscient que les carbasses no es tornen carrosses així com així: “Tot el que ens passa, fins a la cosa més petita, deixa un bony, i són bonys que no desapareixen mai -diu-. Som tots una desferra amb potes”.

La novel·la de Vann, editada en català per Periscopi amb traducció de Yannick Garcia, va de relacions familiars, i de la dificultat de perdonar segons quines coses a segons quins familiars. Va d’una mare i una filla que es desplomen juntes al llit quan arriben a casa i que només es tenen l’una a l’altra, fins que. Va de confiances que s’acaben de cop com qui apaga un interruptor. Va d’amors incondicionals esquerdats o trencats per sempre. Va d’unes proves duríssimes que la mare fa passar a la filla perquè aquesta senti el que aquella va sentir. I sí, malgrat tot és una obra amb més llum que les anteriors de l’autor.

La primera novel·la de Ferrante abans de ser un fenomen editorial

La nova novel·la d’Elena Ferrante, que de fet és la més vella, també aborda la relació entre una mare i una filla. L’amor que molesta, publicada per Navona amb traducció d’Anna Carreras, arrenca amb la mare ofegada al mar. Durant l’enterrament, la Delia pensa que per fi ja no tindrà l’obligació de preocupar-se mai més per ella. Al cementiri les tres filles de l’Amalia s’abracen i es diuen que es veuran aviat, sabent que és mentida.

I els lectors anem coneixent els lligams entre mare i filla a mesura que la Delia grata la vida de la progenitora morta. “No sabia si el que anava descobrint i explicant-me, des que ella no existia i no m’ho podia replicar, em provocava més horror o més plaer”. Un cop desapareguda una dona que durant anys només havia representat una càrrega gruixuda, la Delia s’adona que en realitat porta l’Amalia sota la pell.

L’amor que molesta és la primera novel·la signada per Elena Ferrante, abans que aquest pseudònim esdevingués sinònim de fenomen editorial. Es va publicar a Itàlia el 1992, i tres anys després va ser duta al cine per Mario Martone.

La dona que va voler tenir un fill amb cada home que estimés

Angelika Schrobsdorff (Friburg de Brisgòvia, 1927 - Berlín, 2016) va tenir una mare que trencava esquemes. L’Else era una dona que es va prometre viure la vida amb l’ànima oberta i tenir un fill amb cada home que estimés. Va acabar tenint tres fills de tres pares diferents. La filla petita d’aquella dona inconformista reconstrueix la història materna en el llibre Tu no ets una mare com les altres. L’ha publicat La Campana, traduït per Albert Vitó i Godina.

En una carta escrita abans de morir, l’extraordinària Else reconeixia: “Com a dona de la meva generació, vaig ser una novetat, una persona insòlita i sospitosa. Sobresortia pels marges, per dir-ho d’alguna manera; vaig haver de ser molt forta i crear les meves pròpies lleis. Ningú no em va ajudar, ben al contrari: en el millor dels casos m’acceptaven com una anomalia, i, en el pitjor, em consideraven una degenerada”.