XENIA DYAKONOVA

Llegir i dubtar amb Wislawa Szymborska

Mentre llegeixo aquesta recopilació de ressenyes en què la poeta i premi Nobel polonesa Wislawa Szymborska (1923-2012), dotada d’una curiositat omnívora i tenaç, comenta els llibres més diversos -des d’una traducció d’Horaci al polonès fins a un atles de papallones, des d’un recull de receptes de cuina dubtosament orientals fins a un estudi il·lustrat de la bruixeria, publicats a Polònia entre el 1971 i el 2002-, hi ha dues coses que no deixen de meravellar-me. Primera, la capacitat que té Szymborska per contradir, amb tota la força de la seva imaginació sintètica i el seu humor incisiu, la vella convicció que la història no es conjuga en condicional, i de rebobinar la història particular d’un llibre a partir d’un “i què hauria passat si...?” o d’un “i si, en realitat, no va anar ben bé així?”

En les memòries de Casanova, per exemple, hi apareixen moltes amants, però sembla que a cap li importava gaire que el mític seductor l’abandonés, ja que no feien res per retenir-lo. Què hauria passat, però, si alguna d’aquelles dones se n’hagués enamorat? Si això hagués succeït de debò, ¿és possible que Casanova, bocamoll i presumptuós com era, ens ho volgués amagar? Szymborska no cau mai en la temptació d’una resposta fàcil, però cada pregunta que planteja podria ser la llavor d’una novel·la. Altres vegades el condicional o el subjuntiu de les seves hipòtesis és pura poesia, com ara quan diu que la papallona, si tingués el do de recordar, evocaria els seus anys d’eruga com el paradís perdut de la infància. Aquesta imatge no hi és per casualitat, ni per exhibir un do líric extraordinari (que la poeta dissimula discretament per no espantar ningú), sinó per remarcar un gran defecte d’una enciclopèdia de les papallones en què ni tan sols s’esmenta la seva vida anterior com a erugues. A Szymborska li encanten la natura i els llibres divulgatius, però les làmines de colors la commouen ben poc si no van acompanyades d’una explicació amb cara i ulls: a més, sap distingir perfectament si aquests són falsos, com els ulls que adornen les ales de les papallones.

La segona cosa que em captiva és l’habilitat amb què Szymborska, que en un article es declara “entusiasta de les excepcions”, tot sovint desvia la mirada múrria cap a un lector, o un personatge, diferent o excepcional, que l’autor del llibre no ha tingut en compte, o que potser ni tan sols sabia que existís. Comentant L’abecé de l’elegància masculina, Szymborska constata que el llibre està dirigit o bé a homes que desitgen ser elegants i no saben com aconseguir-ho, o bé a homes que sempre han seguit la moda però que volen comprar-se un nou esmòquing, ja que l’antic els va petit. En canvi, l’autor “omet intencionadament” els homes descurats, aquells que es poden permetre comprar roba però no ho fan perquè els avorreix, aquells que tenen les seves ambicions però no les relacionen mai amb una bona corbata.

Szymborska, sempre tan reservada pel que fa a la seva vida personal, de cop i volta confessa que té una debilitat justament per aquest tipus d’home, canviant el to irònic per l’intimista amb una sola frase, i afegeix: “ En una ocasión le dije a mi marido que las botas que llevaba estaban para tirar: él apartó de manera súbita sus ojos de mí, abrió la ventana, y, con cierta melancolía, comenzó a mirar a lo lejos”. Potser Szymborska també obria la finestra de la seva habitació cada vegada que havia d’escriure una ressenya: perquè, si no, d’on vindria tanta llum i frescor?