Entrevista
JORDI NOPCA
Barcelona

Marina Espasa: "Desconfia del noi perfecte que coneixes en un bar"

A ‘El dia del cérvol’ (L’Altra), Marina Espasa explica l’enamorament entre la Minerva i en Ricard, dos barcelonins que ronden la trentena mentre, en paral·lel, ella investiga per què la ciutat s’ha omplert de cérvols. Com és el món on vivim i cap a on va?

Marina Espasa / MANOLO GARCÍA Zoom

Fa quatre anys, quan vas publicar 'La dona que es va perdre' (Empúries, 2012) em vas dir que hi retrataves “una societat de final de l'Imperi Romà”. Diries que el món que apareix a 'El dia del cérvol' és més fosc?

Més fosc? No ho crec. Tenia ganes de parlar de la Barcelona totalment actual i contemporània meva. La crisi no s'ha acabat, però ens hi hem acostumat. Volia fer uns personatges que s'han acostumat a aquesta vida eternament precària que viuen, des d'un punt de vista econòmic, laboral i també sentimental. L'altre llibre narrava més l'esclat de la crisi i el to era més apocalíptic. La meva protagonista, la Minerva, és professora universitària, però té un contracte d'associada i cobra poquíssim. Si no acaba la tesi, sap que la faran fora. Viu en un pis que no és seu, que li sublloga a una amiga que ha marxat a Berlín –en principi, per trobar-hi feina.

La Minerva és nascuda el 1983.

Tots els personatges tenen entre 30 i 35 anys. És una edat en què encara no estàs tan establert com quan en tens 40. Encara tens una certa energia.

Està escrivint la tesi, centrada en el concepte del temps en la novel·la artúrica medieval.

Té una data límit per acabar la tesi i està molt tancada al seu pis. Al principi de la novel·la ella porta temps sense pràcticament sortir de casa, treballant. Fins i tot creu que està “mig morta”. Surt una nit i s'adona que la gent és viva i fa coses els caps de setmana.

Parla'm de la tesi.

Com que és medievalista, fa una tesi en una llengua que ningú no entén, que és el francès antic, llegeix uns llibres que ningú no llegeix, sobre cavallers medievals... Li sembla que tot el que fa són coses de morta. Un dels motors de la novel·la és la lluita de la Minerva per estar viva.

El tema medieval hi era des del principi? La Minerva volia doctorar-se en romàniques des que vas començar a escriure?

No, no. Aquest és el tret més autobiogràfic del llibre. Jo vaig estudiar filologia romànica.

Però no vas fer la tesi.

No... Vaig començar uns cursos de doctorat de literatura comparada, i algun dels meus professors era molt bo, com la Victoria Cirlot, que em va explicar la novel·la artúrica. Tots els alumnes estàvem meravellats, escoltant les històries de Tristany i Isolda, Lancelot... Encara que sembli tòpic, un dia la meva mare em va trucar per dir-me que volia buidar un armari de casa que era ple d'apunts de la meva carrera. Vaig decidir que era el moment de llençar-los a les escombraries, però hi havia una carpeteta amb els treballs dels últims anys que havia fet durant la carrera. N'hi havia de literatura romànica. Va ser divertit, tornar-los a llegir, perquè t'adones que l'estil era molt diferent. 'Rimbombant' i acadèmic. Un parell de treballs anaven sobre l'ús del temps en la novel·la artúrica. No era exactament el que volia per a la novel·la, però em va portar a rellegir alguns llibres que tenia a casa, com ara 'El cementiri perillós', i a partir d'aquí em va semblar que el personatge podia estar fent una tesi sobre literatura romànica.

"Al principi havia de ser un llibre més apocalíptic, amb una ciutat futurista, però me'n vaig cansar"

Quan vas començar el llibre?

Fa uns tres anys. Després de 'La dona que es va perdre' vaig estar un any sense escriure res.

En aquells moments em vas dir que volies provar de fer un llibre de contes.

Sí. Vaig intentar-ho, però no em venia de gust, de fet. Llavors em va sorgir la idea d'un personatge que era una noia. Al principi havia de ser un llibre més apocalíptic, amb una ciutat futurista, però me'n vaig cansar. Hi ha haver un boom de novel·les apocalíptiques i em va deixar d'interessar.

La Minerva, a més de fer la tesi sobre el concepte del temps en la novel·la artúrica, s'adona que hi ha una proliferació de cérvols a Barcelona. A les samarretes, a les bosses, a les tasses... fins i tot hi ha una marca de cervesa que té com a símbol un cérvol.

Aquesta obsessió pels cérvols jo la tenia i la vaig transmetre als personatges. De cop i volta en vaig començar a veure pertot. Es podia associar fàcilment a gorres, camises de quadres i 'hipsters'. Els cérvols havien de ser el senyal d'alguna cosa, a la novel·la. Una societat secreta. I llavors vaig començar a inventar-me la trama política. Hi ha dues associacions secretes, els Atletes del Nord i els Ganduls del Sud. Els primers es podria dir que són d'ultradreta, i els segons, antifeixistes.

La trama d'aquestes societats secretes és un esquer, però no és tan important.

M'agrada que surti, però la història d'amor entre la Minerva i el Ricard és més central. També el qüestionament per part de la Minerva de qui són els seus pares. Però els cérvols instiguen el viatge a Suècia, i també motiven el final, però no el podem dir! [riu]

La manera de treballar en aquest segon llibre ha estat molt diferent respecte de 'La dona que es va perdre'?

Sí. He treballat de manera molt diferent i no m'agrada com ho he fet [riu]. He comès alguns errors de principiant: vaig tenir massa confiança i vaig provar d'experimentar sense fer gaires esquemes. Això em va portar a escriure moltes pàgines que no van servir per a res, que no s'entenien i que eren molt confuses. Al cap d'un any vaig haver d'aturar-me i fer-me un esquema molt clar, com amb la primera novel·la.

"He comès alguns errors de principiant: vaig tenir massa confiança i vaig provar d'experimentar sense fer gaires esquemes"

L'estructura ha canviat gaire?

Molt. Al principi encara tenia més capes que ara. Volia ser massa ambiciosa, o potser hauria de dir massa complexa –perquè mai no s'és prou ambiciós, no?–. He hagut d'anar polint la història, com si fos una escultura. Al final ha quedat una novel·la més curta que la primera i tot. 'La dona que es va perdre' en tenia 250, i aquesta, només 200! La idea original era que 'El dia del cérvol' fos encara més breu. Em costa escriure. Destil·lo molt. Puc fer poques pàgines per dia.

A 'El dia del cérvol' es nota: l'estil és concentrat.

Sí. Hi ha gent que m'ha dit que és dens.

En un bon sentit ho és.

Hi ha molta informació per pàgina. Fins i tot per frase...

Sí, però això t'obliga a fer una lectura més pausada.

De vegades penso que té a veure amb la meva feina de crítica literària. He de llegir moltes novetats, i de vegades hi ha passatges pesats, massa prolixos. Intento que a mi no em passi, però potser em freno massa. Hi ha novel·les llargues que són fantàstiques i no els sobra ni una pàgina, com 'El día del Watusi', de Francisco Casavella. I novel·les breus que m'agraden molt: les de Jean Echenoz, o les d'Amélie Nothomb, quan són bones, que normalment és una de cada tres [riu], o 'El dia de l'ós', de Joan Lluís-Lluís, que és breu i perfecta. La novel·la breu ha de ser molt precisa.

Semblant a un relat?

M'agrada molt pensar en l'arquitectura dels meus llibres com si fes relats. Que tot quadri exactament i lligui. Això no em costa gens i em motiva.

Què et costa, llavors, avançar en la història?

Fer personatges que realment siguin de carn i ossos. Voldria que la gent, quan acabi 'El dia del cérvol', s'enrecordi de la Minerva i del Ricard, que no siguin robotets.

El teu personatge es diu Minerva per una impremta, però també pel viatge de noces dels pares de la protagonista.

A Tossa hi ha una estàtua enorme dedicada a Minerva, que és la deessa de la saviesa, però també de la guerra. Hi ha un moment de la novel·la en què el pare recorda que quan es van casar van anar de viatge de noces a Tossa –aquests viatges de noces tan propers em feien gràcia–. Hi ha un tercer motiu per haver batejat el personatge així –i que no surt al llibre–: hi havia una novel·la juvenil que m'encantava quan tenia 12, 13 o 14 anys i que es deia 'Minerva pensativa'. L'autor es diu Estanislau Torres, un autor que ja deu ser molt gran [té 89 anys], i em fa ràbia no haver-li dit res.

De què anava, 'Minerva pensativa'?

Hi havia un noi que anava a cala Estreta i trobava un còdol. Quan l'agafava en realitat era un medalló, i representava Minerva pensativa. Si el mirava fixament canviava d'espai i de temps. Anava a Egipte, es trobava en un creuer ple de turistes... Mentre avançava el llibre els personatges començaven a perseguir-se perquè tots volien tenir el medalló per sortir d'aquells llocs i temps.

T’agrada molt que els teus personatges viatgin a llocs i temps diferents.

Els cérvols, a més de ser símbols dels Ganduls o dels Atletes, tenen la propietat que si els toques pots fer un petit salt temporal o espacial. O les dues coses a la vegada. És com si passessis per una escletxa cap a una altra dimensió. La Minerva un dia va a parar al cementiri del Poble Nou el 2010. Allà troba un personatge de la Barcelona recent que més o menys tothom recorda, la Patricia Heras.

"Quan vaig veure 'Ciutat morta' vaig quedar totalment impressionada"

La vas arribar a conèixer?

No! Recordo molt vagament quan es va suïcidar: va sortir a les notícies, es deia que una noia que estava de permís penitenciari s'havia llançat per la finestra... però en aquells moments no vaig seguir gaire el cas del 4-F. Va ser amb el documental, 'Ciutat morta', que vaig quedar totalment impressionada. El vaig veure al cinema, abans que el passessin pel Canal 33, i em va frapar molt. Em vaig comprar el llibre de la Patricia Heras, 'Poeta muerta', que recull tot el que va escriure: poemes, dietaris i altres textos. Llavors se'm va ocórrer que podia fer un capítol del llibre en què la Minerva es trobés la Patricia. La vaig situar en un cementiri, la ciutat dels morts. Gràcies al dietari em vaig atrevir a crear el personatge i fer-lo parlar: en un fragment del seu llibre fins i tot diu que està d'oient en una classe de filologia romànica. Havia de coincidir per força amb la Minerva! Espero que els que la van conèixer respectin que és una recreació literària.

No sabia que a la Patricia li agradessin les històries de cavalleries.

Sí, es veu que li encantaven els cavallers. Per això a la novel·la me les enduc en un bar del davant del cementiri que es diu El Santet i es posen a parlar de les històries que a la Minerva li ballen pel cap. La Patri està interessadíssima en la seva tesi i li demana que li expliqui l'argument. Ella li diu que és a la presó. I fins i tot la Minerva li diu que la coneix del documental, però com que ve del futur la Patricia no sap que es morirà ni que més endavant se'n parlarà.

L'escena del cementiri és brutal. Quan fas descripcions de Barcelona en capítols anteriors del llibre ja insinues que la ciutat és morta. Per exemple, aquí: “Les branques d'uns cedres semblaven braços que haguessin volgut atrapar trossos d'aquella estesa de ciment que s'estenia entre el mar i jo, però estaven caiguts i desganats, conscients que el que hi havia per atrapar feia temps que era mort”.

En aquell fragment, quan s'encenen els llums, la ciutat comença a reviure una mica.

Per a tu, Barcelona és més viva de nit que de dia?

No, no! [riu]

És morta i prou.

Una mica, sí. O una mica adormida.

Està més adormida ara que quan vas publicar 'La dona que es va perdre'? O que abans de la crisi?

En certa manera, no. La crisi ha provocat un esclat important: la presa de consciència política de molta gent, el moviment del 15-M... Ara tenim una alcaldessa que ve d'on ve. Al principi del llibre, quan la Minerva arriba a l'Heliogàbal, troba els amics asseguts en una taula i estan parlant de política. I comenta això: de què podrien estar parlant, sinó de política, en aquesta època? Es diu que fan referència a alguna paraula que no esmento...

Podria ser 'empoderament'?

Sí, però jo pensava en 'procés'. Volia que aquesta paraula quedés fora de la novel·la. Hem passat uns anys en què hem parlat contínuament de política. Hi ha hagut eleccions cada sis mesos. La gent ha sortit molt al carrer. Es van obrir les places.

"La crisi ha provocat un esclat important: la presa de consciència política de molta gent, el moviment del 15-M... Ara tenim una alcaldessa que ve d'on ve"

La part més política apareixia sobretot a 'La dona que es va perdre'.

La vaig començar a escriure abans de la crisi i la vaig haver de corregir una mica, perquè els joves estaven molt avorrits. Quan es va publicar el 2012, en canvi, els joves estaven més aviat nerviosos [riu]. Ara, el que he fet és contraposar la generació de la Minerva amb la dels seus pares. Hi ha un personatge, el de la Montserrat Forca, que explica a la protagonista que es reunia d'amagat amb els pares quan eren joves, a la dècada dels 70, en una impremta. Feien reunions clandestines antifranquistes. La Minerva se'n va corrents a veure el pare per demanar-li explicacions, i les aconsegueix, però a mitges. Li diu que eren molt joves i que aquelles reunions no servien per a res...

La Montserrat Forca explica a la Minerva que “tota la història de la humanitat” es pot explicar “com la història dels que provaven de desfer els nusos contra els qui provaven de mantenir-los ben forts”.

Tota la vida és plena d'aquests nusos. La Guerra Civil n'ha estat un, i el franquisme... Això ho diu ella. Hi ha gent que es dedica a fer nusos –que ens complica la vida– i gent que intenta desfer-los.

En literatura també passaria, no? Hi ha autors que es mantenen fidels al mateix nus i altres que els desfan per obrir nous camins.

No hi havia pensat. Però sí que passa...

Quan vas publicar el teu primer llibre et senties sola defensant la teva aposta literària?

No, de cap manera!

"Escriure no vol dir escriure com molta altra gent. Quan llegim busquem veus úniques i no que s'assemblin a les altres"

No et vas desencantar.

Aquesta sensació no l'he tingut mai. Com que he estat periodista cultural durant molts anys sé com són les recepcions dels llibres. No em decebo... I crec que la literatura amb un toc fantàstic està sent molt treballada, últimament. Per començar, amb Males Herbes! Però cada vegada hi ha més autors que la practiquen. Potser quan el Joan-Lluís Lluís va publicar 'El dia de l'ós' i 'Aiguafang' estava més sol, però ara no és així. A més, si fos l'única que defensés aquesta visió de la literatura em semblaria perfecte. M'encanta quan em diuen que el que faig és molt original i personal, que ningú més no ho fa. Escriure no vol dir escriure com molta altra gent. Quan llegim busquem veus úniques i no que s'assemblin a les altres.

La teva veu ha canviat, en relació amb el primer llibre. Les descripcions són molt més precises i l'observació de l'entorn és molt més concreta.

Volia que sortissin els carrers i els locals de Barcelona on passaven les coses. L'Heliogàbal, el Poble-sec, Gràcia, Sant Antoni. A 'La dona que es va perdre' vaig deixar una capa de boira que no permetia identificar a la primera llocs com les Glòries o el Poble Nou. 'El dia del cérvol' és més a prop de terra que l'anterior. Al principi volia que no hi hagués res de fantàstic, però quan van aparèixer els cérvols no m'hi vaig poder resistir. El lector no anirà a cap altre món... però la sensació que el temps és subjectiu la té tothom, i he volgut traslladar-la al llibre. Com que hi ha una història d'amor m'anava molt bé: quan t'enamores perds la noció del temps. La Minerva i el Ricard, quan van a Suècia, entren en un gran nus de l'amor i els sembla que dura molt de temps.

Són aquells tres dies que semblen tres mesos, no?

Sí! [riu]

Des del principi, quan la Minerva i el Ricard es coneixen, ja hi ha una desconfiança mútua. Ella no se'n refia i ell sembla que li amagui coses.

Són dos personatges que estan molt protegits, es van trobant i s'agraden, però no s'acaben de treure les armadures. És com si fossin cavallers medievals. 'El dia del cérvol' té un punt de novel·la d'espies: és un gènere que m'agrada molt. Desconfia del noi perfecte que coneixes en un bar. Desconfia'n quan et diu al cap de no res que entris en una societat secreta! En Ricard sap de tot: suec, alemany, coses dels cavallers de la taula rodona... És com si fos el Jason Bourne de les pel·lícules, un tio d'aquests format a la CIA que sap vint idiomes i és atlètic, intel·ligent i ràpid, capaç de memoritzar deu matrícules de cotxe seguides. Aquesta mena de coses em tenen fascinada.

Voldries fer una novel·la d'espies?

Sempre n'he volgut fer una. Com que no hi ha Guerra freda, m'he d'inventar guerres entre mons. Estic esperant que hi hagi un conflicte mundial per fer com John Le Carré... però potser no cal! [riu]. A 'El dia del cérvol' hi ha una cita de Leonardo Sciascia per mostrar quina mena de novel·la negra m'agrada. Només tolero noms clàssics com Georges Simenon o Sciascia, que fa de Sicília tot un món. A 'Il giorno della civetta' diu que no es pot viure a Sicília “sense tenir en compte la dimensió fantàstica”, encara que ell sigui molt realista.

"Els catalans necessitem altes dosis de fantasia. El meu exercici literari és narrar la realitat a través d'un món inventat que he creat"

Això ho podríem traslladar a Catalunya?

No es pot estar a Catalunya sense fantasia. Esclar. I a Barcelona, tampoc [riu]. Els catalans necessitem altes dosis de fantasia. El meu exercici literari és narrar la realitat a través d'un món inventat que he creat. M'interessa més i crec que crida més l'atenció del lector. Potser requereix una mica més d'esforç, però també intento que hi hagi més riquesa.

Els cérvols són un element important, però més enllà del valor simbòlic, s'ha de deixar una mica a banda. Són un leitmotiv, però no és tan central com en el cas dels talps a 'La dona que es va perdre'.

Tot i que es digui 'El dia del cérvol', no són tan importants. Aquesta vegada no he volgut cap animal que parlés!

Però els animals t'interessen.

Una de les obsessions que tenia a l'hora de començar el llibre era aquesta estètica moderna de programes de televisió, del disseny i la publicitat actuals que abusen de persones amb cap d'animals. El món és ple de persones amb cap d'animal, ara! Per què ens agrada tant, aquesta barreja? Antropològicament hi ha d'haver mil explicacions, i la cosa ve de lluny, dels tòtems indis i altres manifestacions.

No n'has tret cap conclusió...

Potser que tard o d'hora em transformaré en La Fontaine i escriuré un llibre de faules [riu]. Em sento còmoda amb l'al·legoria i la faula, perquè em permeten parlar del món a través d'una historieta.

Un dels altres elements importants que traspasses de la narrativa medieval és la presència de molts rituals, com ara el de l'enamorament. La Minerva coneix un home en un bar, després van al seu pis, llavors fan una sortideta... i finalment se'n van de viatge.

Quan comences amb algú, fas una o dues sortides originals –a la novel·la se'n van a fer tir amb arc– i després, si tot va bé, t'atreveixes amb el primer viatge en comú. Aquest és el ritual d'aparellament clàssic contemporani. Suècia és un destí que trien un tipus molt concret de personatges de Barcelona.

Quins?

Els que freqüenten l'Heliogàbal, que compren a La Calders o es mouen per Sant Antoni. Te'ls trobes un dia i et diuen que se'n van a Estocolm [riu].

Els teus se'n van a Malmö.

Perquè no és tan perfecta com Estocolm i és a prop d'Escània. Un dels motius pels quals vaig anar a Suècia va ser per un dietari de l'Enric Casasses, 'Diari d'Escània i Univers endins' (Empúries, 2013). Em va agradar moltíssim quan va sortir i em va inspirar, però com que després vaig treure capes de la novel·la aquesta referència va acabar caient.

Hi ha algun punt en comú, encara, quan descrius la festa sueca en un dels últims capítols. Compartiu l'element espectral.

Vaig anar exactament als pobles que surten al llibre, de tant que em va agradar. Quan parlo de Kilinge és el lloc que el Casasses descriu. No em vaig atrevir a picar a la portada d'una caseta i demanar-los si recordaven un poeta de cabells llargs que hi havia estat feina 30 anys. Em vaig trobar que els llocs eren exactament com ell descrivia llavors.

Parla'm una mica del pare de la Minerva.

Tenen bona relació. No parlen gaire però tenen un punt en comú, el tennis. Quan parlen de tennis en realitat parlen en clau de coses importants. El pare havia estat un dels arquitectes estrella dels Jocs Olímpics.

A 'El dia del cérvol' expliques la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics.

Va ser molt important per a mi. Jo vaig anar a l'assaig d'inauguració i em va impressionar. En canvi, quan vaig veure-ho a la tele no em va fer cap efecte. Tots tenim gravat el moment de la fletxa encenent el peveter. Encara que estava preparat patíem per si fallava. Els Jocs Olímpics van ser el moment en què va començar la Barcelona triomfant, el model que ha arribat al seu punt més baix i fosc a 'Ciutat morta'.