BarcelonaJosep Cots celebra, aquest 2014, el 30è aniversari d'Edicions de 1984, que va fundar amb Àngels Agulló, Jordi Rojas i Carme Sansa amb la voluntat inicial de publicar literatura que projectés "les societats totalitàries i les xacres del sistema". Tres dècades després –i havent passat tota mena de vicissituds– el projecte continua i publica 25 títols l'any: narrativa, poesia, teatre i assaig, catalans i d'arreu, amb vocació "d'adreçar-se al lector corrent".

"Amb la fi de l'any Orwell ha arribat l'hora de passar comptes –començava el primer butlletí de la col·lecció 'Temps Maleïts': el projecte s'inspirava en el compromís i les idees de George Orwell, autor de novel·les com '1984' i 'La rebel·lió d'animals'–. Durant el 1984 l'escriptor britànic va esdevenir la joguina intel·lectual de moda i ara toca fer miques l'escriptor". I més endavant s'hi llegia: "Orwell ha comès el pecat de treballar la matèria primera de la vida real i, des de fa un cert temps, els paladars exquisits només admeten la banalitat, l'anècdota mesquina i els fantasmes dels qui no tenen res per dir-nos i molt per defensar".

El despatx des d'on treballa Cots al carrer Trafalgar no té res a veure amb els camps de batalla que s'han descrit en molts dels llibres que ha publicat. La decoració és mínima, i l'habitació de parets blanques encara desprèn el record olfactiu de l'última capa de pintura. Cots no està sol, a l'oficina: amb ell hi ha Laura Baena, el seu àlter ego –que s'ocupa de l'edició de taula i de la producció dels llibres, a més d'haver traduït uns quants títols del catàleg– i Miquel Adam, encarregat de promoció i premsa.

Quan i com van néixer Edicions de 1984?

Ens vam constituir com a societat anònima l'agost del 1984. Érem quatre socis: Àngels Agulló, Jordi Rojas, Carme Sansa i jo mateix. Feia anys que tenia la dèria d'editar, em venia de temps enrere... Hi van convergir dues coses. La primera és que jo era un consumidor literari compulsiu, de cultura autodidacta, que devorava llibres d'assaig i novel·la. Comprava molt en català: tot el que trobava i m'interessava. En segon lloc, desenvolupava una activitat intensa de militant antifranquista. Arran de la coincidència de l'any en què Orwell ambientava la seva novel·la més coneguda, '1984', els quatre socis vam tirar endavant el projecte.

La idea inicial era molt diferent de la d'ara.

Tots teníem la nostra feina i havíem de treure el temps d'on fos. En això ens assemblàvem a les microeditorials que surten ara. Entre 1984 i 1989 vam publicar un o dos llibres l'any. Per nosaltres, la literatura era el mirall més directe, personal i íntim de l'ésser humà, però també dibuixava un fresc de la societat. En aquells moments volíem explorar quins fruits literaris s'havien donat en relació amb les societats totalitàries. Llibres que mostressin les xacres del sistema. El segle XX ha donat molt de si en aquest sentit, des de les dictadures feixistes fins a l'estalinisme.

Va ser així que va néixer la col·lecció 'Temps Maleïts'. Els primers títols van ser de Bertolt Brecht, Jack London, André Malraux i Alfred Döblin.

En els primers títols volíem mostrar que el llibre no és cosa d'una sola persona. Per això encarregàvem il·lustracions fetes expressament, el disseny estava molt ben cuidat i oferíem traduccions de primer nivell. La Carme Serrallonga, que va traduir Brecht i 'Berlin Alexanderplatz', d'Alfred Döblin, va tenir un paper molt important a l'hora d'endreçar-me el cap. Ens trobàvem sovint per parlar de literatura i de tot una mica. Recordo que ella sempre em deia: "Vostè quina idea té?". Una vegada va dir a en Jordi Rojas: "En Cots és un bon xicot, per a bé i per a mal".

'Temps maleïts', que va continuar oberta fins al 2011, té 33 títols, entre els quals hi ha llibres de B. Traven, Jean Hatzfeld, Aleksandr Soljenitsin i Daniïl Kharms. És una de les col·leccions emblemàtiques de l'editorial.

De seguida vam topar amb una realitat. El cost inicial que ens havíem marcat era inassumible. Vam haver de deixar de banda les il·lustracions originals i vam haver de començar a buscar imatges que es poguessin reproduir. L'exigència per als textos continuava sent la mateixa.

També va publicar 'La broma', de Milan Kundera

Hi ha una anècdota curiosa en relació amb Kundera. Arran de la publicació de 'La broma' ens vam escriure unes quantes cartes amb la seva dona, Vera, i ens va acabar oferint la possibilitat de publicar tota l'obra d'ell. En aquells moments no ens interessava tot, per a 'Temps maleïts'. Llavors, quan l'autor va esclatar internacionalment, ho va agafar Destino i després Tusquets.

El 1986 van començar una segona col·lecció, 'Soldats de Ploma'.

Aquesta està basada en testimonis del segle XX. La idea del nom va sortir de Mònica Muñoz, filla de Jordi Muñoz Castanyer, que seria soci de l'editorial més endavant, a partir del 2000. La idea era bona, però de trajecte curt: en van sortir vuit títols.

Van començar amb 'Deu dies que trasbalsaren el món', de John Reed, i van acabar amb 'Mèxic insurgent', del mateix autor.

Sí! Vam començar a Rússia i vam acabar a Mèxic. Però entremig vam publicar 'Una joventut a Alemanya', d'Ernst Toller, 'La meva guerra d'Espanya', de Mika Etchebéhère, i 'Retorn de l'URSS', d'André Gide.

No es va dedicar plenament a l'editorial fins al 1996.

L'any 1989 vam entrar en un període d'impàs. En aquest interval, hi havia hagut la caiguda del mur de Berlín i la desintegració de la URSS. Aquí teníem un sistema semidemocràtic... I els lectors s'allunyaven de la perspectiva que havíem plantejat als primers títols. El 1996 el sistema de societats anònimes va variar i vam constituir una societat limitada. Inicialment érem: Àngels Agulló, Carme Sansa i jo.

Quan l'editorial va renéixer el 1996, quins canvis va fer?

A la dècada dels 80 tot el que fèiem estava més polititzat. Les obres que publicàvem no estaven tan a l'abast de la gent com el que hem anat fent després...

Així i tot, hi havia 'Berlín Alexanderplatz'.

Tens raó. Aquest ha estat un dels pocs llibres que mai no ens ha donat saldo negatiu. S'ha anat venent a poc a poc des que el vam publicar el 1988. N'hem venut més de 4.000. I l'hem reeditat aquest any a la col·lecció 'Mirmanda'.

'Mirmanda' és la col·lecció més àmplia i la més coneguda de l'editorial.

Va començar el 1999 i hi hem publicat 129 títols. La voluntat era publicar-hi narrativa en un sentit ampli: novel·les, contes... i fins i tot algun llibre de poesia.

Verdaguer.

Tres llibres. Vam començar amb 'Pàtria', el 2002, coincidint amb el centenari de la mort del poeta. Vam pensar que es parlaria de tot menys dels poemes patriòtics, i per això el vam publicar. Les adscripcions ideològiques emprenyen, oi? Després vam fer 'Aires del Montseny' (2002) i 'Montserrat' (2002). Amb això ens vam adonar que una de les característiques de les efemèrides és que quan acaben, la gent no vol tornar a veure els autors homenatjats. En queden tips. Enfitats.

Tornant als inicis, com era el panorama editorial català de la dècada dels 80?

Havien nascut editorials independents com Quaderns Crema, La Campana, La Magrana, Empúries i Columna. Quan vam començar, Columna ens va proposar fer alguna cosa junts i vam dir que no. Així i tot, durant els 80 es van consolidar bona part de les editorials que publicaven en castellà, emparades per la premsa majoritàriament escrita en aquesta llengua. Van ser anys decisius, perquè hi va haver canvis en la composició demogràfica i biològica dels lectors –començaven a demanar llibres diferents–, i a nivell escolar les lectures prescriptives van anar canviant. Tots aquests factors feien molt difícil que una editorial generalista només en català pogués obrir-se camí.

I a la dècada dels 90?

No hi ha res tan difícil com ressuscitar un mort [riu]. Tornar a arrencar va ser molt difícil. I a sobre m'hi vaig posar fent butxaca i la col·lecció 'Mirmanda'.

Els primers títols van ser 'Les croades vistes pels àrabs', d'Amin Maalouf, la reedició de 'Cap de turc', de Günter Wallraff, i 'El despertar de la primavera', de Frank Wedekind.

La Carme Serrallonga va començar a traduir el llibre de Maalouf, però malauradament va morir abans d'acabar-lo. Era molt gran i estava malalta [va morir el 1997, als 87 anys]. Se'n va ocupar la Teresa Porredon, i el llibre va sortir al 2000, mesos després dels primers títols de 'Mirmanda'.

Els primers títols de 'Mirmanda' són 'La casa dels finestrons verds', de Georges Douglas Brown, i 'Les illes Àran', de J.M. Synge. Per què?

Perquè vaig anar de viatge a Escòcia. Allà vaig descobrir George Douglas Brown i James Hogg, de qui més endavant publicaria 'Memòries íntimes i confessions d'un pecador justificat'. Visitant llibreries em vaig preguntar per què no hi eren, en català, aquests autors. Brown i Hogg van ajudar a ressituar les lletres escoceses. La novel·la de Brown [publicada en anglès el 1901] planteja el contrast entre el camp i la ciutat. La civilització rural i la urbana xoquen a partir de la instal·lació del ferrocarril. Hogg escriu sobre aquella gent que aplica la moral a tothom menys a ells mateixos. 'Les illes Àran' va ser una proposta d'Artur Quintana: es fixa en els habitants d'unes petites illes de la costa oest d'Irlanda.

Com se li va acudir batejar la col·lecció a partir del vers de Verdaguer: 'Quan Barcelona era un prat, Mirmanda ja era ciutat'?

Vaig passar uns dies a prop del Canigó llegint el poema de Verdaguer. Les muntanyes estaven una mica nevades, i feia la sensació que em volguessin caure a sobre. Era una cosa monstruosa i mítica, com la literatura. D'on surt, la capacitat de fer literatura? Del fons del temps. La literatura no coneix topalls ni fronteres.

Però 'Mirmanda' no volia ser una col·lecció monstruosa, oi?

No! Volia ser una col·lecció irresistible per al lector... [riu]

Va començar amb un escocès i un irlandès, però de seguida va començar a publicar francesos.

Per edat, la cultura francesa m'era molt més propera. Balzac era un dels autors que m'agradava molt, i també Zola i Flaubert. Els segles XVIII i XIX francesos donen molt de si.

Va publicar 'Cartes perses', de Montesquieu; 'El cosí Pons', de Balzac; 'Thérèse Raquin', d'Émile Zola... I va provar sort amb la literatura grega, publicant 'L'emprova del vestit de núvia', de Dora Giannakoupolou, i amb la literatura italiana, apostant pels 'Seixanta contes', de Dino Buzzatti.

Hi ha literatures que han tingut els seus moments àlgids i altres que no tant. Publicant alguns autors grecs tenia la intenció d'acostar el lector a l'actualitat literària del país, però no hi va haver sort. El mercat català és una mica dispers i fragmentat, i el gruix de lectors, encara que hagi crescut, no és prou gran. A més, una de les dificultats per a una editorial com la nostra ha estat ser coneguda i reconeguda. Amb molts mitjans de comunicació ha calgut fer una feina titànica. Quan vaig publicar 'El crepuscle de la humanitat', de Kurt Pinthus [2002], vaig anar a veure tots els responsables de suplements culturals de diaris... algun d'important em va fer molt poc cas.

Ha canviat, això?

Sí. Ha anat a millor.

El mateix 2002 publicava 'El Danubi', de Claudio Magris

El vam traduir 15 anys després de l'edició castellana. Algú pot retreure'm que era un llibre erudit, però s'han de llegir coses que t'estimulin. I va funcionar.

N'ha fet cinc més, de Magris. És un dels autors amb què el lector identifica Edicions de 1984, encara que no sigui una novel·la.

Des de l'inici, 'Mirmanda' era una col·lecció que no es volia posar barreres ni en gèneres, ni en països, ni tampoc en el temps de publicació. Podia fer Puixkin, i poc després Marguerite Yourcenar.

Què ha canviat, en aquests 15 anys de 'Mirmanda'?

Ara dedico la col·lecció a l'obra contemporània més roent i a llibres emblemàtics del segle XX. Els títols escrits en segles anteriors van a la col·lecció 'La Clàssica'. Fa 20 anys la novetat era tot el que es publicava en català, ara els lectors volen novetats estrictes.

Els gustos són gaire diferents?

A grans trets, i a nivell popular, el naturalisme continua sent el que agrada més. Si tens un estil clar i plàstic, els lectors s'hi senten molt identificats i ho accepten.

Alaa Al-Aswani seria un exemple d'aquests? Com hi va arribar?

Abans de la fira de Frankfurt 2007 vaig rebre d'una agent literària un resum que explicava una sèrie d'obres en quatre ratlles. De totes les propostes, l'única que em vaig quedar va ser 'L'edifici Iaqubian', d'Alaa Al-Aswani, perquè tenia una originalitat que em convencia i perquè el llibre explicava Egipte, però literàriament. Era una ficció molt entenedora que descrivia una societat transversalment i en diversos temps històrics. A Al-Aswani li he publicat tot el que ha fet després. De vegades el teu gust coincideix amb el dels altres, per sort.

Qui forma l'equip d'Edicions de 1984?

Ara som tres, però quan vaig ressuscitar el mort el 1996 estava sol. No va ser fins al 2005 que vaig agafar una noia, la Gemma Fortea. Va ser al mateix any en què la Maria Bohigas i jo ens vam associar perquè ella pogués rellançar Club Editor, amb la intenció que tan aviat com pogués anés tota sola. El 2007 va entrar a treballar la Laura Baena, que és el meu àlter ego. Podria portar l'editorial tota sola... I a finals del 2012 vaig agafar en Miquel Adam, que està centrat en la promoció dels llibres: és més important i necessària que mai, i calia reforçar la presència als mitjans.

Els autors catalans també han estat importants en el desenvolupament d'Edicions de 1984. Hi ha dues grans vessants, les recuperacions i les descobertes. En el cas de les recuperacions tenim Juli Vallmitjana i Eduard Girbal Jaume, per exemple.

El 2003, el 'Quadern' d''El País' dedicava una secció a escriptors i articulistes que reivindicaven algun títol que consideraven important i desaparegut. El 2003, Enric Casasses va parlar de 'La Xava', de Juli Vallmitjana, i aquell mateix dia li vaig proposar de veure'ns. El vaig publicar el 2004, i el reeditarem el 2015. I un any després faria el mateix amb 'L'estrella amb cua', d'Eduard Girbal Jaume.

El 'bestseller' d'Edicions de 1984 continua sent 'Olor de colònia', de Sílvia Alcàntara

Sí senyor. El 2008 vaig rebre el manuscrit de la Sílvia i em va agradar. El vaig deixar llegir a l'Àngels, la meva dona, i a ella li va encantar. L'Àngels és una gran lectora –i relectora–. Vaig entrar de seguida en el món que proposava la Sílvia. Per mi, que sóc de Manresa, les colònies eren una visió natural: si m'haguessin dit que el món estava fet de pobles, ciutats i colònies, m'ho hauria cregut. Quan vaig trobar-me amb l'autora per primera vegada, recordo que vaig pensar: té 65 anys i jo n'hi feia 40! Vaig decidir que això seria un valor afegit extraliterari: l'edat i l'aprenentatge del català. Ara bé, he d'admetre que no copsava la dimensió social que podia tenir. A partir de la primera presentació a Terrassa i la de Puig-Reig em vaig adonar que 'Olor de colònia' tenia una dimensió que superava allò literari... Va saber connectar amb els descendents de generacions que havien passat per les colònies. Ella escriu des d'un món reculat, però és una bona autora.

Cada any li deuen preguntar el mateix, però la xifra continua creixent: quants n'ha venut?

Som als 55.000 exemplars. És un llibre que continua funcionant –ara en butxaca–: el 2012 n'hem venut uns 2.000. I amb 'La casa cantonera' va demostrar que no havia tingut l'encert d'escriure un sol llibre, sinó que té fusta. En vam vendre 14.000.

Un autor que ha donat prestigi –i bones vendes– a 1984 ha estat Jordi Lara.

El primer llibre que li vam publicar va ser 'Papallones i roelles' [2004]. Em vaig decidir en un llibre: quan el vaig tenir llegit em vaig adonar que no hi havia discussió possible, era per a nosaltres. Quatre anys després vam publicar 'Una màquina d'espavilar ocells de nit'. És una meravella. És la història d'aprenentatge d'un jove, i coincideix que ell coneixia molt bé el món de la cobla. Una colla de cafres! [riu]

Com va arribar a John Berger

Vaig anar a Girona a veure un espectacle de dansa basat en 'D'A a X'. Vaig trobar-me amb l'autor i li vaig fer una única pregunta, sobre l'aprenentatge que havia fet amb George Orwell. Em va dir que era un home avorridíssim, gris, metòdic i molt rigorós en la feina. Tot ho volia contrastar. Li vaig publicar 'D'A a X', 'Maneres de mirar' i 'Amb l'esperança entre les dents'. En aquest últim, tenia un article on deia que Stalin era un error... Jo no comparteixo aquesta frase: ha estat la pitjor xacra després del tsar, però no se n'hi pot dir error.

Encara que, sobretot, ha publicat narrativa, també té col·leccions de teatre i de poesia.

Des de l'inici he volgut abraçar tot el ventall de la literatura, i amb el temps he engegat una col·lecció de teatre –on finalment he pogut publicar una versió dramàtica de '1984', de George Orwell [2013]– i també una de poesia. En aquesta última col·lecció, com en narrativa, m'ha interessat fer política d'autor, amb una particularitat: en poesia, del que està mancat el país és de poder disposar d'obres completes. No m'interessa fer reculls de 100 pàgines i vendre'ls a 20 euros, encara que puguin ser rendibles. Per això hem publicat tota la poesia d'Anna Akhmàtova, d'Àngel Guimerà i de Walt Whitman, i hem publicat 'Poemes escollits', de Joseph Brodski. Està a punt de sortir un altre llibre important, 'Poesia completa', de Blai Bonet: 1.376 pàgines, un quilo dos-cents grams. És com si hagués tingut un fill! [riu]

Per què ha fet Bonet?

Perquè està reivindicat per tothom, però, incomprensiblement, els seus llibres no hi eren. La poesia té un mercat petit però molt fidel. Ara estem preparant la poesia completa d'Òssip Mandelstam.

Abans dèiem que els francesos han estat una constant. Els russos també: poetes i narradors.

La literatura russa té una potència i un abast que falta en altres llocs. Potser és perquè la societat russa ha patit tant durant segles. Ha donat noms com Lev Tolstoi, Nikolai Gógol, Fiodor Dostoievski... Molts dels seus llibres els vaig llegir de jove. Últimament hem publicat 'El diable i altres relats', de Marina Tsvetàieva, 'Morfina i altres relats', de Mikhaïl Bulgàkov, i 'La rasa', d'Andrei Platònov. Un llibre que em fa molta il·lusió publicar –i que està traduint Miquel Cabal– és 'Petersburg', d'Andrei Beli.

El ventall de llengües de les quals ha publicat llibres ha crescut amb el japonès ('Una qüestió personal', de Kenzaburo Oe) i l'eslovè ('Aurora boreal', de Drago Jancar

Jancar el vaig conèixer a través d'un assaig d''Alfabets', de Claudio Magris, però la traducció d''Aurora boreal' me la va proposar directament la Simona Skrabec. 'Una qüestió personal', de Kenzaburo Oe, em va interessar molt quan la vaig llegir a Anagrama fa anys. Oe té una literatura preciosa, però se n'han de traduir els llibres que no s'endinsin excessivament en la temàtica oriental, perquè això allunya el lector corrent. Ara publicarem 'La presa', que inaugura una col·lecció de novel·les breus que es dirà 'Incís'.

Abans li demanava pel panorama editorial a la dècada dels 80. Com descriuria la situació present?

La literatura per a adults continua representant des de fa anys el 22% dels lectors. Això no permet un desenvolupament gaire gran: la dada objectiva ho condiciona tot. A més, cal tenir en compte que el sector editorial ha perdut més d'un 30% de facturació en els últims cinc anys. Hi ha una altra constatació: el català encara és subsidiari i no és la llengua ambiental del país. Al cinema, a la televisió, als esdeveniments culturals, a la música, a la literatura... a tot arreu domina el castellà.

El percentatge de lectors en català ronda el 28%.

Hi ha molta més gent que podria llegir en català, però hi ha una gran falta d'oferta: hi hauria d'haver més quantitat de novetats internacionals perquè es pugui triar, no pot ser que traduïm llibres d'una certa banalització i que títols més bons només hi siguin en castellà. Quan un lector va a la llibreria, es troba un 90% de títols en castellà i un 10% en català.

Hi ha més demanda de títols de qualitat?

El que llegeix no vol que li donin gat per llebre. Dit això, crec que els editors no podem ser pretensiosos, encara que l'exigència dels lectors hagi millorat molt. Per mi, el problema no és que s'editin llibres comercials, és que no se n'editin dels que no ho són tant. Celebro l'aparició de les microeditorials i també que les castellanes fiquin la poteta en el català, fent set o vuit títols l'any: s'estan preparant per a un possible enlairament de les vendes en català. La quantitat d'oferta en català prepara i precedeix un salt qualitatiu del nombre de lectors.

La unió d'Edicions 62, Empúries, Columna, Proa, Destino i Eumo a Grup 62 ha fomentat la creació de segells independents?

Pot ser que hagi cedit un cert espai, sí. El lector corrent comença a tenir una percepció diferent del sector, però una de les coses més difícils de fer és canviar els costums. La gent continua pensant que els best-sellers per entretenir els fa Grup 62 i La Campana.

Què me'n diu, de la crisi del sector? S'ha tocat fons? Comença a repuntar?

La baixada de vendes ha estat molt gran. Tal com estan les coses, vivim de miracle, però no ens podem mantenir així. Si abans veníem 700 o 800 exemplars d'un títol, ara ens podem quedar en 300, i no és sostenible. El sector ha quedat enfonsat en un entresòl, i no tenim escala per pujar al primer pis. Només ens queda una corda... Ara mateix estem atrapats en la pressió de buscar l'èxit comercial, la resta no es ven gens.

Així i tot, en comptes de reduir l'oferta –com han fet altres editorials– vostè l'ha augmentat.

El 1996 publicava 10 títols l'any. El 2000, 15 o 16. I tancarem el 2014 amb 26. L'any que ve repetirem la xifra, i trenquem la tendència actual, que és publicar menys títols i treballar el fons. Per això caldria que els fons editorials funcionessin, i actualment calculo que deuen haver-hi només uns 200 llibres de fons que es venguin regularment.