Crítica
ALBERT FORNS

Fitxatge al mercat argentí

Crítica de la novel·la 'La mecànica de l’aigua', de Silvana Vogt. Edicions de 1984. 192 pàg. / 17 €

Ha de ser ben difícil, escriure novel·les lluny de la teva llengua materna. Perquè una llengua és un sistema de valors, un humor, un tarannà, una manera d’entendre el món. N’hi ha que mai s’hi veurien amb cor, i en canvi n’hi ha que ho aconsegueixen amb èxit, com és el cas de Silvana Vogt (Morteros, 1969), gràcies a la determinació per sobreviure i reinventar-se lluny de casa. Tot i néixer a l’Argentina, l’autora de La mecànica de l’aigua narra en un català solvent l’aterratge a Barcelona de la Vera, el seu alter ego, fugint del terrible corralito, que Vogt retrata a les primeres pàgines del llibre amb una cruesa que esgarrifa. Construïda trenant dues trames paral·leles, aquesta autobiografia ficcionalitzada contraposa l’eclosió barcelonina de la Vera amb la trista història d’Eliseu Mussol, un editor català llegendari, fet que permet llegir el llibre com un roman à clef, identificant rere l’enfonsament de l’empresa que dirigia Mussol -sota el qual s’amaga Isidor Cònsul, que va dirigir Proa entre el 1998 i el 2009-, la decadència de l’editorial més important del país.

Com tots els debuts, La mecànica de l’aigua és també una exhibició de tot el que pot arribar a fer l’autora. Entre les virtuts del llibre hi ha escenes quotidianes fantàstiques -la parella que decideix deixar-ho a la nevera dels iogurts- i una sorprenent capacitat per parlar d’un sentiment literàriament tan complex com l’amistat. La tendresa entre adults i infants, la silenciosa complicitat d’uns amics de tota la vida o la relliscosa amistat entre homes i dones, totes conjugades amb talent i naturalitat. També l’alteritat en l’estranger que descobreix Barcelona, una ciutat on el principal i l’entresòl transformen qualsevol segon pis en un quart, i el miserable laberint burocràtic a què sotmetem els nouvinguts per regularitzar la seva existència.

Passió de tango

El llibre també té algunes pegues: per molt que la protagonista s’enrigui de l’aprenent d’escriptor argentí, “el que es creu la reencarnació del Cortázar, el que viatja a París amb Rayuela sota l’aixella”, La mecànica de l’aigua és plena de diàlegs afectats, com “Sembles trista / És per culpa de Chopin”. També hi ha una saturació de sentències profundes -“I després es va posar a ploure sobre la terra i sobre el cor de l’Eliseu”- i frases de tango, com ara “famèlics del cos de l’altre, se sacien fins a l’extenuació”, que farien de molt bon ballar.

Un excés de sucre que no treu mèrit a aquest nou fitxatge per a la literatura catalana, que encara va curta de visions que l’eixamplin i la facin més multicultural.