JOAQUIM ARMENGOL

Bernhard, el furiós pensament del parlar

sí thomas bernhard el gall editor Traducció de clara formosa 118pàg. / 14 €

Bernhard, el furiós pensament del parlar / ERIKA SCHMIED Zoom

Què és pot dir de Thomas Bernhard (1931-1989)?És probablement l’últim gran escriptor del segle XX, un dels que perdurarà passat el temps i les modes, sense oblidar Elias Canetti, esclar. Ningú és el mateix després de llegir-lo, tal com passa amb autors de gran talla com Dostoievski, Kafka, Txékhov, Broch, Musil, Camus o Pla, entre d’altres. I, tanmateix, l’impacte que produeix Bernhard en la sensibilitat és d’una altra mena, la seva lucidesa despietada contra el món és un trau de ferida profunda i perdurable. Un geni de la desesperació irreconciliable amb la complaença i la banalitat, un rondinaire que exigeix una complicitat de vegades difícil, però que dóna en escreix el que un no espera. Cal dir que hi ha força lectors que no poden amb ell, la basca i la repulsió que els produeix la seva escriptura és màxima, literalment els rodolen els llibres de les mans, i un pot imaginar-se l’austríac somrient encantat.

és una narració breu escrita el 1978 i composta d’un llarg paràgraf, un soliloqui neuròtic d’un ésser innominat rere el qual s’emmascara el mateix autor, una marea de paraules que són l’anàlisi d’uns fets i una reflexió implacable sobre l’home contemporani, animada per una visió negativa de la societat i de la cultura, centrada, com passa sovint en les narracions de l’escriptor, en els problemes de la soledat, la incomunicació, l’autodestrucció i la desesperació del fracàs. Consagrat durant anys als seus estudis de ciències naturals, en la investigació sobre els anticossos, el narrador, empès per la necessitat de contacte humà, se’n va a casa del corredor de finques Moritz, després de mesos d’inconsolable solitud i abatiment, per salvar-se d’ell mateix. Allà topa per sorpresa amb una parella de suïssos: el suís, un enginyer altament qualificat i constructor de centrals elèctriques de fama mundial, i la seva companya, la Persa, una jueva armènia, una intel·lectual veritable, una còmplice de passejos i pensaments que es presta, des del primer moment, a acompanyar el nostre narrador a marxar plegats pel bosc d’alerços. Uns passejos i unes noves relacions en principi regeneradores, però el misteri que ombreja aquests personatges acaba revelant una galeria d’horrors i una brutalitat humana desconcertant. Entre l’enigmàtica lentitud del principi i l’extraordinària precipitació del final ho acabarem sabent tot sobre aquests éssers bàrbars: dels suïssos, el que busquen en aquell desolador forat remot, ple d’inquietants austríacs; també del corredor de finques Moritz, que ven a preu d’or a la parella d’estrangers un terreny que, de fet, és invendible; fins i tot el narrador emmascarat ens acabarà revelant el seu malestar més íntim.

Un autor obsedit per reiterar

és una narració breu extraordinària, exemplar pel que fa a l’estil únic i musical d’aquest artista obsessiu de la reiteració, d’aquest esteta del repudi i sobirà absolut de l’humor i la tragicomèdia, d’aquest furibund anarquista conservador que subratlla sovint la sinuositat més tràgica de l’ànima humana. Crec que les paraules que va escriure Strindberg defineixen perfectament part del fons metafísic de Thomas Bernhard: “Estàs plorant? No, em sembla que estàs rient. Sí, és així, filla meva, ¡unes vegades plorem i d’altres riem! ¡Jo encara no he aconseguit esbrinar si la vida és una cosa seriosa o és senzillament una broma! Quan és una broma és quan més pena pot causar. Quan va de debò, és quan proporciona més grat i plaer”. En tot cas, i sorprenentment per a alguns, Bernhard afirmava sovint que la vida era meravellosa, tot i que el pensament més bonic de tots, deia, és que acaba definitivament.

Cal destacar, finalment, la bona edició d’El Gall Editor i la qualitat de la traducció, a càrrec de la Clara Formosa Plans, excel·lent. Ja havia traduït altres llibres de l’autor: Els meus premis i Mestres antics, i també l’extraordinària pentalogia autobiogràfica: L’origen, El soterrani, L’alè, El fred i Un nen, tots ells magnífics, a l’altura de les canòniques en castellà del gran Miguel Sáenz.