Francisco Franco ho tenia clar: “El siglo XIX, que nosotros hubiéramos querido borrar de nuestra historia, es la negación del espíritu español ”, com a responsable de “ todas las degeneraciones de nuestro ser”. Aquest odi contra el segle XIX fins i tot el va voler convertir en currículum escolar al desconegut Apuntes personales sobre la república y la guerra civil (Fundación Francisco Franco, 1987), on recomanava simplement obviar-lo. No deixa de ser curiosa aquesta fascinació dels dictadors per controlar la història, de Stalin, obsessionat a reescriure el passat, a Hitler, a qui només li va interessar aquesta assignatura a l’escola.
Sense arribar a l’extrem de voler-lo esborrar, el segle XIX ha estat sovint sobrevolat sense atorgar-li la importància necessària i, malgrat els esforços de diferents historiadors (Isabel Burdiel, Javier Moreno Luzón, Josep Fontana, Manuel Santirso...), són pocs comparativament els especialistes que s’hi dediquen i encara més escassos els treballs que han transcendit al gran públic. Amb tot, sembla que alguna cosa està canviant.
Més enllà d’Espanya, l’interès pel segle XIX és creixent. Avui, aquell període ja no pot ser descrit com un parèntesi temporal o un interludi entre les revolucions liberals que van tancar l’època moderna i el convuls segle XX, sinó que compta amb entitat pròpia i esdevé origen i fonament del nostre temps. Són els anys de l’eficiència (productiva, armamentística i estatal), de la mobilitat (humana, urbana i infraestructural), de la condensació de les referències (vitals, ideològiques i de coneixements), de la tensió entre igualtat i jerarquia i, sobretot, de l’emancipació. Són els anys de la modernitat.
Qui sintetitza les característiques del segle XIX abans mencionades és l’historiador alemany Jürgen Osterhammel, autor de La transformación del mundo. No és un llibre qualsevol, ni per ambició, ni per resultats. “ En este libro se ha intentado poner un ladrillo en el muro «imposible» de la historia universal ”. El totxo (més de dos quilos i 1.608 pàgines) és una peça brillant de la historiografia de tots els temps. Qui no s’espanti pel repte, trobarà un llibre interessant, documentat, excel·lentment escrit i organitzat d’una forma original que permet una lectura fragmentada.
Una aproximació nova i diferent
Osterhammel pren com a guia els millors i, en tot moment, dialoga amb referents com Christopher Bayly i Eric J. Hobsbawm, autors d’obres referencials sobre el període. D’aquest diàleg sorgeix una aproximació nova, diferent i complementària. L’historiador alemany recupera la narració com a eina historiogràfica a partir d’una triple mirada: aproximacions generals en els tres primers capítols, panorames sobre àmbits de la realitat en els vuit següents i temes d’anàlisi selectiu en els set últims. A més, hi ha un esforç reeixit per fugir de l’eurocentrisme, afavorit pel domini d’una àmplia bibliografia en diverses llengües i per la seva especialitat prèvia en història de la Xina. No és casual que l’historiador americà Jonathan Sperber l’hagi descrit com “el Braudel del segle XIX”.
La transformación del mundo aposta per un segle XIX llarg, més enllà de l’estricta cronologia: “ Una nueva época empezó, poco a poco, en la década de 1760, con una crisis política múltiple en todo el ámbito atlántico, la implantación de Gran Bretaña en la India y el desarrollo de nuevas técnicas de producción. Terminó durante la década de 1920, cuando se notaron las heterogéneas consecuencias de la primera guerra mundial”. En altres paraules, els anys de la modernitat, del liberalisme, de la progressiva democratització, dels moviments socials, del despertament nacional, de l’alliberament... No és estrany que Franco el volgués esborrar.
