En un moment en què la poesia catalana viu temps feliços, almenys pel que fa a l’exuberant producció -ja vindran, si vénen, crítics futurs a espigolar i sedassar el gra de la palla-, és molt d’agrair que un poeta de la generació dels 70, és a dir, un sènior, faci l’esforç d’endreçar i conjuntar allò que creu indispensable i essencial d’una aventura poètica que s’inicià fa més de trenta-cinc anys. Ja l’any 1980, el lector avisat va poder gustar amb fervor un llibre com Els vels de l’eclipsi, recull que representava l’eclosió d’una veu que havia despuntat amb Límit(s) (1976), i que s’acollia a una poètica poc transitada per aquests verals, propera als ritmes i al món imatgístic d’un Pere Gimferrer, i hereva, naturalment, no només dels grans clàssics, sinó sobretot de la línia que va de Lautréamont, Breton i Foix fins al vell Ezra Pound, tots ells esmentats programàticament en el gran poema d’inici d’ Els vels de l’eclipsi, eco intertextual tot ell del Canto XC de Pound.

És important, doncs, que els poetes de llarg recorregut facin aquest gest, que, ultra el seu valor subjectiu com a fita de síntesi en el camí fet, té un valor de servei per a les joves generacions de poetes i lectors de poesia (sí!, encara existeix aquesta espècie!), que poden conèixer i contrastar amb la resta una obra altrament de difícil accés per la dispersió i migradesa de les primeres edicions. Per si no fos prou, Jaume Pont, professor de literatura a la Universitat de Lleida i crític de vàlua ell mateix, ha elaborat un prefaci, El mur i la rosa, que constitueix, de fet, tota una poètica, d’on val la pena extreure les directrius essencials de la seva quête, ja que difícilment podria formular-se amb més justesa.

La primera frase és tota una divisa: “La condició irrenunciable d’un poeta és la llibertat de la seva escriptura”. Efectivament, Pont ha estat, ho diu més endavant, persistent i fidel a les seves creences. Per raons purament històriques, Pont ha hagut de sentir diversos cants de sirena. No un de menor, diríem, el de la sovint mal anomenada “poesia de l’experiència”. El poeta ha estat d’una coherència extrema, no apartant-se ni un punt dels seus pressupòsits inicials. No se li troba ni una sola vel·leïtat en tota l’obra. En aquest sentit, Pont és un “dissident” de les estètiques predominants, i és potser per això, també, que ha fet un camí més aviat solitari.

El conflicte, l’enigma, la bellesa convulsa bretoniana, l’“ésser en estrangeria” de Pound, l’“alteritat” d’Octavio Paz. El llenguatge poètic convertit en una descoberta permanent. Parlem, doncs, d’una poesia de la revolta de l’esperit, una poesia que sacseja la percepció del lector per la potència de les imatges i la capacitat d’al·lucinació que fulgura en l’alquímia lingüística que és capaç de crear, i que desemboca, doncs, necessàriament, des d’una estètica, a una ètica radical.

Pont és implacable amb la institució literària quan no s’està d’afirmar que “el món és molt més ample, més vast, que no pas aquest ninot verbal fill del realisme empobridor, convencional i gregari”. Aquest acte poètic entès com a expressió, revelació i coneixement l’acosta a la cerca del místic i a la sacralització del mot. Com deia Segimon Serrallonga, l’obscuritat poètica no és una qüestió formal gratuïta, és que només obscurament pot parlar-se de les coses fosques de la realitat i del cor. “Tot ve del silenci, i tot mor en el silenci”, afirma Pont: amor i mort, llum i tenebra, paraula i silenci, “a la percaça d’una altra llum”.