Viatge a la frontera més desconeguda i perillosa d'Europa

BarcelonaQuan era tot just una nena, Kapka Kassabova (Sofia, 1973) estiuejava amb la família en un poble del sud de Bulgària aparentment idíl·lic anomenat Mitxurin durant l'època soviètica (actualment, Tsarevo). "Em podia considerar una privilegiada, perquè amb els pares, que eren científics, anàvem de vacances, mentre que molts dels nens que coneixia dedicaven l'estiu a treballar als camps de tabac", recorda ara, coincidint amb la publicació de la primera traducció catalana d'un llibre seu, Frontera (Comanegra, 2025; traducció d'Ariadna Pous), que va presentar al festival Kosmopolis del CCCB. "En aquells moments jo no podia saber que, als pobles de l'anomenada Riviera Roja, de cada dos cambrers, un treballava al servei de la Seguretat de l'Estat búlgara, i que hi havia també multitud d'agents del KGB i de la Stasi vigilant en secret els estiuejants de l'Alemanya de l'Est: alguns d'ells hi anaven per endinsar-se al bosc de la Strandja, travessar la frontera i començar una nova vida lluny del comunisme", explica.

La nena que un dia va ser Kassabova desconeixia que els vigilants de la frontera podien arribar a matar alguns d'aquests fugitius, però notava "la por ambiental" de viure en un règim que privava els seus habitants d'alguns dels drets fonamentals. "Hi havia molt de silenci, i les criatures són molt sensibles al que no es diu –continua–. Un dels temes als quals ningú feia mai referència era la frontera, que en búlgar es diu grànitsa. La frontera era un tabú, una espècie de buit que fins i tot era inexistent per a les famílies que hi estiuejàvem a prop. I això que era extensa i hi vivia gent que havien de conviure amb la vigilància constant, igual que ha passat durant dècades a la Franja de Gaza". Molts anys després de la caiguda del comunisme, Kassabova es va decidir a escriure un llibre sobre aquesta terra de ningú, recorrent els centenars de quilòmetres de frontera, que van des del mar Negre fins a Macedònia, un paisatge muntanyós on les fonts, els tresors ocults i llegendes conviuen amb la traumàtica herència històrica i que passa per països com Bulgària, Turquia i Grècia.

Viure en una presó a l'aire lliure

"Durant molt de temps, el meu país va ser una enorme presó a l'aire lliure", explica. Amb Frontera, publicat en anglès el 2017, Kapka Kassabova va inaugurar un quartet de llibres ambientats als Balcans, que l'autora ha tancat recentment amb Anima: a wild pastoral (Jonathan Cape, 2024). Ha calgut que passessin dècades perquè Kassabova necessités retrobar-se amb aquesta "frontera desconeguda i perillosa". "A principis dels noranta Bulgària queia a trossos: després de la caiguda del règim tot es va aturar i l'estat ho controlava tot –recorda–. Els pares estaven desesperats i els va semblar que l'únic que podia fer la família era anar-se'n". Van anar a parar a l'altra punta de món, a Nova Zelanda, per treballar a la universitat. "Abans d'instal·lar-nos-hi ja tenia una idea al cap sobre com havia de ser aquella illa, perquè un dels llibres que més m'han influït i meravellat des de petita ha estat l'atles del món –continua—. Em va decebre trobar-me tants descendents d'europeus blancs, a Nova Zelanda. Jo esperava molts més maoris. Però els havien esborrat".

Mentre encara estudiava, Kassabova va debutar com a poeta amb All roads lead to the sea (Auckland University Press, 1997). Des de llavors ha publicat una dotzena de títols més, sempre escrits en anglès, tot i que sigui la quarta llengua que va aprendre: "La meva llengua materna és el búlgar, vaig estudiar a l'escola francesa a Sofia i, abans de l'anglès, vaig aprendre rus", comenta.

Tot i que els seus pares continuïn vivint a Nova Zelanda, Kapka Kassabova va tornar a Europa el 2005. Fa dues dècades que viu a les Highlands escoceses, escenari del seu pròxim llibre, Borrowed land, que es podrà llegir l'any vinent en anglès. "La meva missió vital era escriure el quartet balcànic, que comença amb Frontera –admet–. Havia de tornar al lloc d'on venen els meus ancestres i conviure amb totes les ombres de la frontera. La frontera és un món subterrani. És un descens a l'Hades".

Unes muntanyes plenes d'or

A partir de converses amb alguns dels habitants de la zona fronterera entre Bulgària, Turquia, Grècia i Macedònia, l'autora rescata episodis històrics poc o gens recordats que es llegeixen amb una sorpresa creixent, com passa amb el capítol dedicat al jaciment on, a la dècada dels vuitanta, la filla del cap d'estat del país i ministra de Cultura, Liudmila Jívkova, va capitanejar una expedició per trobar-hi la tomba recoberta d'or de la deessa egípcia Bastet. La història involucra vidents, caçadors de tresors, accidents i morts misterioses. "No és l'únic tresor que hi ha a les muntanyes de la Strandja o les Ròdopes, i la gent que hi viu n'és conscient –diu Kassabova–. L'or que hi ha sota terra ve dels temps de la civilització tràcia i d'imperis com el bizantí, el romà i l'otomà. Hi ha molta gent que encara busca aquests tresors, a la frontera".

Al llibre, la persecució de l'or és literal i alhora simbòlica, perquè Kassabova sap donar valor a les històries dels habitants de la frontera que va trobant. Li serveixen, per exemple, per explicar la persecució de milers de dissidents durant les dècades de socialisme, però també per recordar "els fantasmes que encara es poden percebre", assegura, a dins de les fortificacions abandonades de la línia Metaxàs –que havia de protegir els grecs d'una possible invasió búlgara entre el 1936 i el 1945– i l'èxode forçat de més de 300.000 búlgars de confessió musulmana cap a Turquia a principis de la dècada dels noranta. "Aquest èxode va ser l'avantsala del genocidi perpetrat durant les guerres balcàniques", recorda.

"M'agrada viatjar a la perifèria i als marges i trobar-hi històries –continua l'autora–. El que queda oblidat dels relats principals em sembla el més interessant. Passant temporades a les muntanyes i boscos de la Strandja i les Ròdopes em vaig adonar que són llocs encara habitats pels espectres d'aquella gent assassinada mentre volia fugir, pels crits dels soldats que embogien dins les fortificacions i pels joves que havien de vigilar la frontera. N'hi havia que no ho suportaven i s'acabaven suïcidant".

En un dels seus viatges, Kapka Kassabova va coincidir amb un dels antics vigilants contractats pel departament de Seguretat de l'Estat. "En els bons temps, teníem els nostres mètodes per a la gent com vostè", la va amenaçar. I li recomanava, poc després: "No vagi rondant i furgant velles tombes, estimada. A ningú no li interessa, això". Tanmateix, no va ser aquest home qui va posar en perill la vida de l'escriptora, sinó un home grec, el Ziko, que la va portar en cotxe fins a un poble fantasma al cim d'una muntanya. Allà dalt només hi eren ells dos i un grup "d'esbirros desconeguts" que havien arribat en BMW i que Kassabova temia que volguessin agredir-la o fins i tot esborrar-la del mapa. "Creia que m'havien parat una trampa, i vaig fugir corrents a través del bosc –reconstrueix anys després–. Va ser mentre m'escapava d'aquella amenaça invisible que vaig trobar tres persones a la vora d'un riu omplint una barca amb barres de pa. La dona es deia Marta. Els homes, per impossible que pugui semblar, Orfeus i Aquil·les". Qui vulgui esbrinar el final d'aquesta història haurà de llegir Frontera.

En un altre capítol del llibre, el mateix Ziko, que ha "fet contraban amb tota mena de productes, des de fruits del bosc fins a metralladores", revela a Kapka Kassabova com viure molts anys: "El secret és tenir tres cors. Un per estimar la gent. Un altre per estimar-se un mateix. I un tercer per estimar les muntanyes". L'únic problema és que a les muntanyes de la frontera la follia hi és més present que l'amor.