Per què val la pena llegir Anna Murià?

BarcelonaSota la pluja, d'Anna Murià,és la primera gran recuperació literària de l'any. Els contes del volum, editat per Comanegra, permeten accedir als múltiples registres de l'autora –que oscil·la des de la literatura del jo fins a la ciència-ficció– a partir de dos moments clau de la seva trajectòria: el primer exili a França, retratat a través de les narracions de Via de l'est (1946), i la tornada a Catalunya, després de dècades a Mèxic, gràcies a El país de les fonts (1978).

"Murià ha estat sempre a l'ombra d'Agustí Bartra, la seva parella, i de l'amistat amb Mercè Rodoreda –recorda Jordi Puig, editor de Comanegra–. Sempre que se'n parla es fa servir una d'aquestes crosses. O totes dues. I això ha passat, en primer lloc, perquè l'autora mateixa es col·locava en segon pla". De fet, abans de Sota la pluja, les últimes notícies editorials de l'escriptora les havia donat Club Editor, quan va reeditar, el febrer del 2021, Cartes a l'Anna Murià, on es podia comprovar el tarannà gairebé antitètic entre les dues autores. "A tu t’ha esguerrat l’amor i que en Bartra em perdoni", li recriminava, en to cordial, Rodoreda, que va lluitar per apuntalar-se com la gran novel·lista catalana de la segona meitat del segle XX.

Anna Murià (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002) va ser molt més que la dona d'Agustí Bartra i que la seva primera exegeta, autora de dos llibres fonamentals per comprendre l'abast del projecte literari de l'autor de Crist de 200.000 braços. "Va viure gairebé cent anys i va escriure fins al final", recorda Mercè Ibarz, que s'ha ocupat de l'edició i el pròleg del volum de Comanegra. "La seva obra és una polifonia de veus en baix continu –continua–. Potser sí que algun dels seus registres –el periodisme, l'assagisme literari, la prosa memorialística– han emboirat el solo de la prosa literària". Sota la pluja es proposa corregir aquest greuge.

I ho fa amb un material que entronca amb el present per diverses raons. "Va tenir una gran llibertat a l'hora de desdibuixar les fronteres entre els gèneres, i això ara s'entén millor –diu Ibarz–. A més, no tenia cap problema per trossejar els textos i posar-los en un altre llibre. En aquest sentit, em recorda el que passa amb Kafka, que et trobes que alguns dels contes neixen a partir d'anotacions als dietaris". Dos exemples d'aquest mètode els trobem a l'inici del volum, Focs de ciutat i Haima, dues narracions que van acabar formant part d'Aquest serà el principi (1986), "novel·la en clau a partir de personatges reals que recorre la seva vida". Mercè Ibarz creu que la reedició d'aquest llibre seria una bona manera de continuar reivindicant el llegat de l'autora. "Hi va dedicar molts esforços, era la seva novel·la preferida", assegura.

Una visió diferent de l'exili

Una de les particularitats de la prosa de Murià és que bascula entre la invenció, els records, la reflexió i el document. "Es mou entre l'èpica i la crònica", diu Mercè Ibarz. Les vivències, pròpies o d'amistats, tenen una rellevància especial als set relats inclosos a Via de l'est. És per aquest motiu que Anna Murià pot ser considerada una de les pioneres de la literatura del jo a les lletres catalanes.

"Els contes de Via de l'est havien tingut una circulació molt discreta –explica Jordi Puig–. Van aparèixer el 1946 en una publicació de la revista mexicana Lletres, feta pels exiliats catalans. Més endavant, quan Murià i Bartra van tornar a Catalunya va publicar més contes a El país de les fonts [Vosgos, 1978]. De Via de l'est només en va salvar la peça que titulava el llibre". "És un relat clau, l'únic que fa referència a la guerra europea", recorda Mercè Ibarz. La resta estan ambientats durant el primer exili al castell de Roissy-en-Brie, i els seus protagonistes –camuflats rere altres noms– són companys escriptors com Francesc Trabal, Cèsar August Jordana, Armand Obiols, Domènec Guansé, Sebastià Gasch i Mercè Rodoreda. "M'ha agradat molt descobrir els contes de Via de l'est –diu l'escriptora i traductora Tina Vallès–. Tenen el valor afegit de mostrar una cara diferent dels exiliats. Fins ara, la majoria de textos posaven l'èmfasi en els aspectes més dramàtics. Murià hi parla d'un dia a dia que també és divertit".

No, el conte dedicat al catedràtic Noguera, mostra la impossibilitat d'entesa d'un home enderiat per la feina i la seva parella, una "simple noia d'il·lusions comunes", escriu Murià. La narradora de la història acaba acudint a l'acadèmic quan la dona l'ha abandonat i, després de declarar-se'n admiradora, li proposa ser la seva companya. "M'accepteu?", li demana. I Noguera, que és una versió ficcionada de Cèsar August Jordana –autor de l'imprescindible El món de Joan Ferrer–, mira la dona als ulls i respon: "No".

De la llibertat a la resistència

Tina Vallès destaca també el conte que obre el volum, Sota la pluja, ambientat durant la Guerra Civil. "Em sembla moderníssim –admet–. Explica la passejada per Barcelona d'una noia esbojarrada i feliç que coincideix amb un milicià. Només hi vol una rebolcada. No en vol saber res més. La manera com Murià descriu l'aigua, la humitat i els colors de la ciutat és un festival".

"L'Anna tenia el costum de repetir-me que no era una escriptora imaginativa, però no hi estic d'acord –diu Mercè Ibarz–. La imaginació és fonamental en tota creació, no la podem limitar a la invenció". Ibarz recomana llegir contes inclosos a El país de les fonts com Retrat de dues finestres, que descriu com "una pintura abstracta", i La finestra de gel, ambientat al segle XXIII.

En comptes de tractar-se "d'un exercici d'arqueologia", la recuperació de Murià permet que l'autora "dialogui amb l'actualitat". "És un bon moment per a la recuperació d'autores", assegura Jordi Puig. Aquests últims anys s'han publicat, entre d'altres, Rosa M. Arquimbau, Dolors Monserdà i Cèlia Suñol. També l'obra de Mercè Rodoreda i Víctor Català s'ha reivindicat a fons, en alguns casos a través de llibres parcialment inèdits, com va passar amb el Mosaic de Català. "Si s'ha aconseguit engrescar els lectors amb obres difícils com La mort i la primavera, de Rodoreda, Murià també pot fer forat", diu Tina Vallès.

Comanegra publicarà a la tardor una antologia d'articles dels anys 30 de Murià, a cura de M. Àngels Cabré. "Fins ara, ha estat una autora que hem menystingut –afegeix Ibarz–. Ha estat poc més que un apèndix. Per a mi ha estat una gran alegria poder tornar a veure editats els seus contes". Ara caldrà veure si els lectors acompanyen aquesta reivindicació justa i necessària.

Cinc recuperacions necessàries

Va ser el crític i escriptor Julià Guillamon qui va començar a reivindicar l’obra de Rosa M. Arquimbau (1909-1992) a través d’un assaig (L’enigma Arquimbau) i la novel·la Història d’una noia i vint braçalets. Ho va fer des de Comanegra, el 2016. Sis anys i tres llibres després, té a punt una antologia sobre els articles periodístics que l’autora va publicar als anys 30 a La Rambla i a L’Opinió. Surt aquesta tardor.

A més de formar part de l’antologia Pioneres modernes(Arola, 2020), que reuneix peces de teatre escrites entre el 1876 i el 1938 d’una dotzena d’autores, Carme Montoriol (1892-1966) ha estat reivindicada més recentment com a narradora. Se n’ha ocupat Brau Edicions, que n’ha reeditat Teresa o la vida amorosa d’una dona (1932), on les convencions socials ofeguen la protagonista.

Quaderns Crema va publicar el 2003 una tria de cròniques d’Irene Polo (1909-1942), La fascinació del periodisme, escrites entre el 1930 i el 1936. Aquesta tardor Cal Carré editarà “la breu correspondència que va mantenir des de l'Argentina amb el pintor Miquel Villà, un dels seus millors amics, a principis dels anys 40 –recorda l’editora Antònia Carré Pons–. Es va suïcidar el 1942, igual que Stefan Zweig”.

Una de les autores antologades a Bromistes, tramposos i mentiders (2021) va ser Elvira A. Lewi. “Se li perd del tot la pista el 1939, després que publiqués dos llibres. Tenia 30 anys –diu Julià Guillamon, que està fent recerca sobre l’autora per publicar-ne un volum a Males Herbes, encara sense data–. Els contes d’Els habitants del pis 200 [1935] valen molt la pena”.

Víctor Català no va ser l’única autora modernista catalana. Felip Palma –pseudònim de Palmira Ventós (1858-1916)– va debutar el 1902 amb el conte La Porc a la revista Joventut. L’editorial barcelonina Trípode torna a posar en circulació aquesta narració juntament amb La bondat d’en Lino i la novel·la breu La caiguda (1907), on examina la hipocresia del matrimoni.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Sota la pluja a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.