El secret més ben guardat de Pere Calders

BarcelonaUn cuc amb la cara d'Adolf Hitler diu a un altre cuc, també amb cara de dictador, la de Mussolini, mentre treu el cap de la poma que rosega, on hi ha escrita la paraula Iberia: "Cuc Benet, això no rutlla. Fins ara només trobem pinyols". Pere Calders (1912-1994) publicava aquesta mordaç i imaginativa píndola d'humor gràfic al Diari de Barcelona el 6 de gener del 1937, durant els primers mesos de Guerra Civil, en un dels seus períodes més prolífics com a dibuixant, però també en plena efervescència creativa literària: el 1936, poc abans de la revolta militar de Franco, debutava amb els contes d'El primer arlequí, i no trigaria a publicar la novel·la La glòria del doctor Larén, el desembre d'aquell mateix any.

"En els esquemes mentals dels anys trenta, el joc de correspondències entre publicitat, cinema, cultura popular i literatura culta era molt habitual", explica Julià Guillamon, crític literari, escriptor i comissari de l'exposició Pere Calders. Escriptor i dibuixant, que es pot veure a la biblioteca Jaume Fuster fins al 27 de gener del 2025. "En Calders, aquestes correspondències són especialment significatives, perquè es va formar en Belles Arts, va treballar com a publicista i dissenyador gràfic i va dibuixar centenars d'acudits gràfics –continua Guillamon–. No soc el primer que en parla, però sí el primer que ha posat en relació totes aquestes cares, connectant-les també amb les feines que fa a Mèxic durant l'exili, i en com tot això ressona en els contes i novel·les que escriu. A la gent del món literari el que és visual li costa molt, i el món del disseny i les arts plàstiques té una reticència similar per la paraula escrita".

Un professional de la imatge i la paraula

Dels quadres de Sitges al pai-pai de l'insecticida Fly-Tox

Nascut el 29 de setembre del 1912 a Barcelona, Pere Calders i Rossinyol va desenvolupar "la sensibilitat plàstica i literària molt aviat". Un detall que Guillamon ha esbrinat documentant-se per a la mostra, que s'acompanya d'un assaig homònim, meticulós i enlluernador, de 220 pàgines, és que els pares li van posar "Pere d'Alcàntara". "Van escollir aquesta variant perquè tingués nom d'escriptor romàntic –comenta–. El seu pare, Vicenç Caldés, treballava com a representant d'una empresa de material fotogràfic, i havia escrit diverses obres de teatre. Volia que el seu fill s'obrís camí en el món de les arts".

En Pere va estudiar a l'escola Mossèn Cinto, una de les "pioneres en la renovació pedagògica", on va conèixer Avel·lí Artís Gener, Tísner (1912-2000), amb qui va ser molt amic i que, anys després, es va convertir en el seu cunyat. Quan era adolescent, Calders va pintar alguns esbossos i quadres de Sitges, municipi amb el qual estava vinculat el seu pare: dos els va identificar la historiadora de l'art Beli Artigas en una recerca que es va tancar el 2019. Poc després, Pere Calders va entrar a l'Escola de Belles Arts. En paral·lel als estudis, el jove Calders va començar a fer de dibuixant publicitari, primer per al dissenyador txec Karel Černý, i més endavant pel seu compte.

A Pere Calders. Escriptor i dibuixant es pot veure una mostra representativa d'aquesta faceta professional: una locomotora de vapor de ressonàncies futuristes, l'original que va presentar al concurs de cartells de Carbons Permanyer i el singular pai-pai de l'insecticida Fly-Tox, una de les millors mostres de l'enginy caldersià. "Sovint, els dibuixos de Calders expliquen històries, també quan són per a campanyes publicitàries –assegura Guillamon–. En el de Fly-Tox s'hi veu, en una banda, un insecte vestit de militar i amb màscara antigàs ruixat per l'insecticida, i en l'altra, el mateix insecte en un llit d'hospital, mentre un metge explica a la infermera que no poden fer res per salvar-li la vida".

La influència de la publicitat es fa evident llegint novel·les com Gaeli i l'home Déu, que Calders va escriure durant el 1938 però que no veuria la llum fins al 1986. "Un dels miracles del personatge de la novel·la, Miquel Gorienko, el rus misteriós que arriba a Barcelona amb l'objectiu d'implantar una religió laica que canviarà el món, consisteix en fer que els coloms de plaça Catalunya dibuixin figures en l'aire, com ara una creu gammada que després és aixafada per un puny tancat –explica el comissari de la mostra–. Això s'entén si es recorden espectacles publicitaris ciutadans com els dels funàmbuls contractats per mitjons Molfort's i que sobrevolaven places i carrers d'una banda a l'altra". La mirada avançada del Calders narrador permet afirmar a Julià Guillamon que en un altre dels passatges de Gaeli i l'home Déu, quan Gorienko projecta colors diferents al damunt de l'edifici de Telefònica, s'anticipa al mapping: "Es considera que el primer videomapatge es va fer el 1969 al Disney World d'Orlando. No va ser fins a finals dels 90 que es van començar a fer projeccions sobre façanes d'edificis amb una finalitat comercial". Les primeres projeccions a Barcelona, que es van fer sobre la façana modernista de l'Hospital de Sant Pau, són d'una data encara molt més recent, el 2016.

Calders i la premsa

La prolífica relació amb els diaris passa pels acudits, les crítiques i el disseny gràfic

El 1933 va ser un any important per a Pere Calders: a més de començar a escriure "comentaris sobre el món de l'art" al Diari Mercantil, va tenir "un paper fonamental" en el disseny del primer diari Avui (1933), "que es caracteritza per la simplicitat i el bon gust". També es va estrenar com a ninotaire a la revista La veu de Sant Martí, tasca que reprendria el 1934 des de la revista Gràcia-Rambles.

Va ser durant els primers dos anys de guerra que Pere Calders va dibuixar centenars d'acudits gràfics per a publicacions com el Papitu, el Diari de Barcelona i L'Esquella de la Torratxa, convertit en Kalders, i que han estat recollits parcialment en volums com Kalders i Tísner. Dibuixos de guerra (La Campana, 1991). "En molts moments, aquest humor és un torneig entre l'enginy privat i la vigilància oficial que no sempre es resol en favor de l'autor, com demostra alguna vinyeta censurada", escriu Julià Guillamon a Pere Calders, escriptor i dibuixant.

El Calders de quan va començar la guerra era "un escriptor entremaliat, irreverent i divertit, que no s'empassava les grans paraules i discursos". A mesura que va avançar el conflicte, l'humor gràfic es va anar tenyint de gravetat. Per parlar dels assassinats a la carretera de la Rabassada l'estiu del 1937 imagina una parella que troba un esquelet enmig del bosc, i ella diu al company: "Mira, Quim: aquí es veu que hi van fer una costellada".

El llarg exili

Dels dibuixos a bord del 'Mexique' a reimaginar la llauna de sopa Campbell

El 1938, la Institució de les Lletres Catalanes posava en circulació el llibre de cròniques de guerra Unitats de xoc, que La Magrana va recuperar el 2010. "Després de l'experiència al front, Calders no va publicar gaires més dibuixos als diaris", recorda Guillamon.

Un cop perduda la guerra, i després d'uns mesos a França, Calders es va embarcar cap a Mèxic en la tercera expedició de republicans espanyols. Al vaixell "hi va dibuixar, sense signar, uns quants acudits d'humor pur amb un estil que recorda el de L'Esquella de la Torratxa", opina Julià Guillamon, que va fer aquesta troballa mesos enrere, mentre començava a preparar l'exposició. De l'etapa mexicana de Calders destaca des de les col·laboracions gràfiques amb Full català i Lletres –en què va retratar, entre altres, Pau Casals– fins als dibuixos per al Diccionario enciclopédico UTEHA. També la participació en nombroses campanyes de publicitat, entre les quals va arribar a fer una versió de la llauna de sopa Campbell warholiana en un pot de tomàquet de la marca Del Fuerte. "És difícil arribar a saber quins dels milers de dibuixos de l'enciclopèdia van sortir de la mà de Calders, tot i que en algun cas hi pot haver que el retrat d'una persona, una planta o una màquina els ha fet ell –comenta el comissari–. I això passa quan s'opta per la simplicitat, quan es tracta d'un dibuix que no forçosament hauria de ser simple".

Quan va tornar a Catalunya el novembre del 1962, Calders no va dibuixar més professionalment. Va corregir textos i va traduir per a l'editorial Vergara, i també va fer de gerent de producció de la Montaner & Simón. En paral·lel, va anar donant a conèixer novel·les com Aquí descansa Nevares (Alfaguara, 1967) i reculls de narracions com Invasió subtil i altres contes (Edicions 62, 1978). "Li va costar molt fer-se un lloc –admet Guillamon–. Aquells anys, ni l'humor ni el fantàstic eren tendències dominants al panorama literari català". Tres dècades després de morir, Calders reclama ser rellegit amb noves mirades com la d'aquesta exposició.