Retorn als 60, ¿última dècada prodigiosa de la cultura catalana?
A 'Seixantisme', Marta Vallverdú reivindica la importància d'aquells anys per reconstruir la identitat del país en camps com la música, la literatura, els moviments socials i l'educació
Barcelona"L'últim gran moviment politicocultural d'aquest país va ser el dels anys 60", assegurava el professor i crític literari Joaquim Molas l'any 2000. El segle XX català va estar marcat per tres grans moviments: Modernisme, Noucentisme i Seixantisme, terme que va utilitzar per primera vegada Josep Maria Muñoz, historiador, traductor i director de la revista L'Avenç. Dues dècades més tard de l'afirmació de Molas, Marta Vallverdú presenta un assaig il·luminador fruit d'anys d'investigació, Seixantisme (L'Avenç), on reivindica la importància d'aquells anys decisius per modernitzar i articular la cultura catalana. "Per definir la dècada dels 60 no parlaria de miracle, perquè, en cas de ser així, l'èxit hauria sorgit del no-res, i hi ha unes causes clares que el van fer possible –diu l'autora–. Em sembla més acurat parlar de dècada prodigiosa. Van ser uns anys en què es va passar del resistencialisme a la reivindicació, es van anar sumant noves generacions al moviment, que va ser transversal, i cadascuna d'elles hi va aportar més risc i més radicalitat".
Entre els mèrits de Marta Vallverdú a l'assaig hi ha el de proposar una mirada global als canvis que es van donar, entre el 1959 i el 1971, en sectors tan diversos com l'editorial (amb l'impuls d'Edicions 62, Enciclopèdia Catalana i Club Editor i de revistes com Serra d'Or), el musical (l'impacte de la Nova Cançó), l'artístic (de l'informalisme a l'art conceptual, i amb referents crítics com Alexandre Cirici Pellicer), el literari (amb figures com Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i Terenci Moix), la renovació pedagògica (Rosa Sensat), les protestes universitàries, l'escoltisme i la clandestinitat política. "Com que l'acció política estava prohibida pel règim, molts actes culturals es convertien en actes de reivindicació política –diu Vallverdú–. La majoria de recitals de la Nova Cançó ho eren. Tot funcionava en doble sentit: quan, per exemple, recuperaven la tradicional La presó de Lleida, ho feien perquè, en aquells moments, Jordi Pujol era empresonat".
Les raons del canvi
El final de l'autarquia, l'inici del turisme
Un dels grans precedents del canvi va ser la primera protesta estudiantil del gener del 1957, protagonitzada per l'anomenada Generació del Paranimf, en la qual hi havia, entre d'altres, Max Cahner, Feliu Formosa, Núria Sales, Esther Tusquets i Ricardo Bofill. "Van ser els primers que no havien crescut amb la por dels universitaris que havien patit la guerra –diu Vallverdú–. Això els va permetre rebel·lar-se contra l'integrisme nacionalcatòlic". Aquesta nova generació estava acompanyada per figures del resistencialisme com Josep Benet i Maurici Serrahima, però també per historiadors com Jaume Vicens Vives i escriptors com Josep Pla, que en aquells moments publicava les primeres obres completes a l'editorial Selecta.
"El 1959 la dictadura es va renovar políticament, i a través dels tecnòcrates de l'Opus Dei es van aplicar mesures liberalitzadores –comenta l'autora de Seixantisme–. Va entrar capital estranger, es va diversificar i expandir la indústria, les fronteres es van fer més permeables i va començar el turisme". El final de l'autarquia econòmica es va complementar amb un trencament de l'hermetisme cultural: "Es va poder començar a traduir literatura estrangera i arribava més informació de fora". També en aquest punt Joaquim Molas va condensar l'estat d'ànim del moment: "O sortim al carrer o aquí ens morim d'asfíxia". "Després d'anys de claustrofòbia, havia arribat l'hora de respirar una mica d'aire fresc", afegeix Marta Vallverdú.
El poder de la música
La Nova Cançó va ser el moviment seixantista més popular
El Seixantisme va ser possible gràcies a l'aliança "entre diversos sectors socials en simbiosi de complicitat i interdependència". Vallverdú cita sis agents crucials: "els intel·lectuals –tant els ideòlegs com els activistes–, la classe política, els mecenes, el jovent, els artistes i l'Església". Aquest últim element va ser clau: "A causa del pacte del Concordat amb el règim franquista del 1953, els medis eclesials tenien una certa inviolabilitat en els espais, podien tenir mitjans propis i associacions religioses autònomes". L'assagista recorda el paper del monestir de Montserrat, la creació de revistes com Serra d'Or, Cavall Fort i Oriflama, la importància de l'escoltisme, la cessió de locals per als recitals de la Nova Cançó i el Grup de Folk i la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants al convent dels caputxins que va acabar amb una tancada de més de 450 intel·lectuals –de Pere Portabella a Lluís Maria Xirinacs, Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany– entre el 9 i l'11 de març del 1966.
"La Nova Cançó va ser el moviment més popular del Seixantisme –diu Marta Vallverdú–. Per què va ser tan important? Perquè va projectar el català en espais públics, perquè va permetre tornar a llegir en català a molta gent (els discos d'Edigsa tenien les cançons escrites) i perquè hi havia tots els Països Catalans representats". Hi havia músics del Principat com Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra i Guillermina Motta, valencians com Raimon, mallorquins com Maria del Mar Bonet i rossellonesos com Jordi Barre. A dins del moviment s'hi van englobar col·lectius com Els Setze Jutges –inspirats per la chanson francesa– i el Grup de Folk, del qual van formar part, entre el 1967 i el 1968, joves músics com Jaume Sisa, Pau Riba, Xesco Boix, Falsterbo 3 i Oriol Tramvia. "Alguns dels membres del Grup de Folk van acabar configurant, a finals de la dècada, la contracultura", afegeix l'autora de Seixantisme.
L'eclosió del català al sector editorial
Un creixement pletòric i una crisi amarga
Encara que les edicions en català s'havien mantingut, amb la gran timidesa que permetia el règim, gràcies a iniciatives que van sobreviure a la guerra com Barcino i la Bernat Metge i a nous projectes –com Aymà, Selecta i Arimany–, la "desclosa editorial" es va articular a partir de Club Editor (1959), Edicions 62 (1962) i la represa de Proa (1964) per part de Joan B. Cendrós, un dels mecenes que va impulsar Òmnium Cultural (1961). "Del 1960 al 1965, el nombre de títols publicats en català va passar de 100 a 500 –recorda Marta Vallverdú–. Els lectors augmentaven, van aparèixer nous escriptors, els catàlegs eren cada cop millors i hi havia una aposta per traduir obres estrangeres". La literatura catalana passava per una època d'or gràcies a noms com Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Pere Quart, Gabriel Ferrater, Joan Sales i Joan Fuster, un dels difusors incansables de la idea de Països Catalans a través d'assajos, articles i conferències.
El projecte de la Gran Enciclopèdia Catalana va néixer sota el paraigua d'Edicions 62, que havien impulsat Max Cahner i Ramon Bastardes i que tenia com a director literari Josep Maria Castellet, però la seva ambició –que Vallverdú descriu com "megalòmana"–, sumada a la fallida de la distribuïdora Ifac el 1969, "que va deixar un passiu monstruós de 25 milions de pessetes", va obligar a replantejar el sector del llibre a la dècada dels 70. "Edicions 62 i Enciclopèdia es van separar i Club Editor va perdre molts diners per culpa de la distribuïdora –explica–. Fins al 1975 no es va superar la xifra de títols publicats anualment en català".
Del realisme al polimorfisme
El català passa de ser llengua unitària a ser un estigma provincià
Si entre el 1959 i el 1966 el Seixantisme es pot descriure "com una etapa d'hegemonia realista", entre el 1967 i el 1971 s'entra en anys de "polimorfisme i epígons". Els primers anys són "de compromís amb la societat com una forma de servei al poble" i "s'afirma la identitat a través del català". La segona etapa rep la influència dels sixties anglosaxons, però des "d'una posició perifèrica", sobretot a través de la música (en seria un exemple el Grup de Folk). "L'anticonvencionalitat, que es va materialitzar a través de la contracultura i l'underground, va anar guanyant importància –afirma–. També hi va haver la qüestió de l'hedonisme. El 1967 va néixer Bocaccio, un espai on es barrejava cultura i política amb frivolitat". Els seus assidus es coneixerien com la Gauche Divine, i entre ells hi havia Oriol i Rosa Regàs, Oscar Tusquets, Teresa Gimpera, Ricardo Bofill i Colita. Al seu voltant orbitaven escriptors com Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé i el periodista Joan de Sagarra.
"Des dels divins es creia que la cultura catalana és rància, provinciana i essencialista, mentre que ells defensaven el cosmopolitisme", diu Vallverdú. Es va començar a parlar de cultureta per referir-se a "un tipus d'identitat catalana identificada amb provinciana". Es va relacionar també el català amb la llengua de la burgesia, quan fins llavors els moviments obrers i bona part de la immigració també l'havien abraçat (el cas paradigmàtic és l'èxit d'Els altres catalans, de Francesc Candel).
"L'harmonia de la primera meitat dels anys 60 es va anar esquerdant –recorda Vallverdú–. Diversos sectors alhora van intentar crear una cultura catalana com si pogués arribar a ser normal. La crisi de creixement de finals de la dècada i les crítiques constants per part de diversos sectors van acabar amb el Seixantisme, però van permetre que la cultura catalana acabés sent més plural". L'impacte d'aquells anys encara no ha estat esborrat del tot. "Els 60 formen part del nostre ADN –afirma l'assagista–. Al principi es veia molt clar: els primers parlamentaris havien estat escoltes, les editorials que es van consolidar van ser les que havien nascut llavors, Rosa Sensat va estar a l'avantguarda de les classes en català, Òmnium Cultural i altres entitats van continuar la seva tasca, consolidant una trama associativa cultural molt ben organitzada". Marta Vallverdú recorda que "el Procés mateix ha estat un altre episodi èpic intergeneracional que lliga amb el Seixantisme, no només per la seva transversalitat, sinó per la voluntat de crear un embat amb l'estat espanyol de manera no violenta". Caldrà analitzar més endavant si els anys al voltant del Procés han donat fruits prou saborosos per batejar un moviment amb vocació de regenerar el país, com ho van fer els anys 60, des de la cultura, l'educació i els moviments socials.