BarcelonaLa misèria i el desànim de la primera postguerra no van trigar a aparèixer a la literatura castellana. Publicada el 1945, Nada, de Carmen Laforet, va representar una doble descoberta: la de la veu de l'autora –que tenia 24 anys– i la d'un tema, el dels efectes de la Guerra Civil en la població, en aquest cas de Barcelona.

En català, el camí va ser més llarg i tortuós. No va ser fins una dècada més tard que Joan Sales va publicar la primera versió d'Incerta glòria (1956), beneïda pel premi Joanot Martorell –l'actual premi Sant Jordi– i ambientada durant la Guerra Civil. A finals dels 60, l'escriptor i editor va acabar El vent de la nit, quarta i última part del llibre. Es tracta d'un retrat desolador de la postguerra, tema que també havien abordat, entre d'altres, Mercè Rodoreda a La plaça del Diamant (1962) i Manuel de Pedrolo a Totes les bèsties de càrrega (1967). Amb tot, cap d'aquestes novel·les és la pionera a l'hora d'abordar la postguerra a la literatura catalana. "Que jo sàpiga, Maria Dolors Orriols va ser la primera, i amb un llibre excel·lent, El riu i els inconscients, que va escriure entre el 1950 i el 1953. Però això ho sap poca gent, encara", explica Montserrat Bacardí, professora de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, autora de la biografia Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo, 2019) i responsable de la nova edició i introducció de la novel·la, publicada a Adesiara.

Maria Dolors Orriols (Vic, 1914 - Barcelona, 2008) forma part de la primera fornada d'autors que van contribuir a la represa literària en llengua catalana a finals de la dècada dels 40. "Si bé des de l'exili havien aparegut reportatges novel·lats o novel·les remarcables –ben poc llegides a l'interior– com Xabola (1943) d'Agustí Bartra, 556 brigada mixta (1945) d'Avel·lí Artís-Gener i Tots tres surten per l'Ozama (1946) de Vicenç Riera Llorca, a Catalunya la primera va ser Víctor Català, amb Mosaic (1946), seguida de Cèlia Suñol amb Primera part (1948) –continua Bacardí–. Orriols s'hi va afegir el 1949 amb el seu primer llibre de contes, Cavalcades (1949), que va publicar Aymà".

La gosadia insòlita d'Orriols

La professora i editora afegeix, al pròleg del volum: "Quan [escriure en català] semblava gairebé una entelèquia del passat, Orriols esbossava narracions i novel·les sense treva". Retorn a la vall, el seu debut novel·lístic, va arribar el 1950, i un any després va publicar un segon recull de narracions, Reflexos. "Va ser una autora d'una gosadia i un temperament insòlits –comenta l'editora–. A més dels seus llibres, va publicar la primera revista en català amb permís oficial des del 1939, Aplec. El primer i únic número va sortir el 1952 i hi van col·laborar Maria Aurèlia Campany, Salvador Espriu, Aurora Bertrana, Josep Gudiol i Ricart, Maria Luz Morales i molts més. Ella mateixa va traduir Un metge de poble, de Franz Kafka, del francès al català. És un dels primers contes de Kafka publicats a l'Estat durant la postguerra".

En paral·lel a la publicació d'Aplec, Maria Dolors Orriols treballava en una de les seves millors novel·les, El riu i els inconscients. "La va enllestir el maig del 1953, després de tres anys de feina –recorda Montserrat Bacardí–. És un llibre important perquè és el primer que fa que la postguerra sigui un element protagonista, però també per la seva qualitat i perquè ofereix una visió calidoscòpica difícil de trobar". El riu i els inconscients impressiona la professora i editora encara ara per diversos motius: "El do de llengua d'Orriols és admirable, no només per la riquesa de vocabulari, sinó també per la mal·leabilitat de la sintaxi. També hi ha la qüestió singular de tenir un riu com a narrador. El riu Gurri se superposa a la banalitat i les heroïcitats de les vides quotidianes. La contraposició de la veu del riu amb la de la resta de personatges provoca un efecte anímic i estètic enorme".

Una odissea de gairebé quatre dècades

La segona novel·la d'Orriols, però, no va veure la llum fins al 1990. "Aquesta és la part trista de la història –avança Montserrat Bacardí–. El riu i els inconscients havia de sortir el 1953 al segell Edicions Catalanes, impulsat per Guillem Gally des de Mèxic i amb l'assessorament literari d'Agustí Bartra. "Tant a Bartra com a Anna Murià els havia agradat molt la novel·la i hi van posar molts esforços, però aquella col·lecció es va acabar després de publicar el primer títol, Odisseu, de Bartra –diu l'editora–. En paral·lel, Orriols va provar sort a Edicions Proa, aleshores desterrades a Perpinyà i dirigides per Joan Puig i Ferreter. Tampoc se'n va sortir".

"La novel·la de l'Orriols és molt bona, molt original i amb alguna troballa preciosa, però és coratjosament catalanista i àdhuc separatista", escrivia Puig i Ferreter al periodista i novel·lista Domènec Guansé. Encara que el 1959 guanyés el premi extraordinari als Jocs Florals celebrats a París, El riu i els inconscients va quedar en un calaix, i Maria Dolors Orriols no va publicar cap més llibre fins al 1980. "Es va allunyar del món de l'escriptura després d'escriure una altra novel·la que no va publicar fins molt temps després, Petjades sota l'aigua. Durant més de vint anys es va dedicar a l'art. Es va convertir en una gran marxant –diu Bacardí–. Va fer d'agent d'artistes com Josep Guinovart, Joan Miró, Joan Ponç, Isidre Nonell, Maria Girona... i va ser subdirectora del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, precedent de l'actual Macba".

Després de Cop de porta (1980), Contradansa (1982), Petjades sota l'aigua (1984) i Molts dies i una sola nit (1985), Orriols va "desenterrar" El riu i els inconscients a l'editorial Columna. La recepció va ser testimonial: dues ressenyes i una entrevista del llavors jove periodista Jordi Puntí per al suplement literari del setmanari osonenc La marxa de Catalunya. "Quan hi vaig parlar, es notava que havia crescut en un ambient literari i culte, molt lligat al país –recorda Puntí–. Al menjador hi tenia un quadre de Miró impressionant. Orriols passava de la setantena, però estava en forma i tenia moltes ganes de parlar del llibre. Li brillaven els ulls". La recuperació d'El riu i els inconscients va donar embranzida creativa a l'autora i va escriure Una por submergida, que va aparèixer el 1992 també a Columna. "Fa molt que no l'he llegit, però El riu i els inconscients em va semblar una bona novel·la –diu Puntí–. Va aparèixer en un moment en què tots els ulls es fixaven en una narrativa més moderna, lligada a la Barcelona olímpica, el metacrilat, les nits de coca i de passar-s'ho bé. Llavors Orriols podia semblar extemporània, però recuperar-la ara té molt de sentit".

La nova edició d'Adesiara es dona en un context en què s'ha fet molta feina amb les autores que van escriure durant la República i la postguerra, des de Rosa Maria Arquimbau fins a Anna Murià, Cèlia Suñol i Víctor Català. "La recuperació d'autores s'està fent a tot arreu: Orriols podria ser la nostra Lucia Berlin", diu Jordi Puntí.

Idealisme i desesperança

La història coral que proposa Orriols arrenca un pèl erràticament, però de seguida atrapa l'atenció del lector gràcies al triangle de joves protagonistes: els germans Miquel i Xandra i un amic d'ells, el Jordi. Un accident que els involucra a tots tres en un bosc de la plana de Vic comporta que els germans hagin d'instal·lar-se a Barcelona. La guerra no triga a arribar. A través d'ella creix la galeria de personatges: hi ha l'anacrònic matrimoni format per Roger i Anna Maria Mir, el metge, sempre atabalat i neguitós, Eduard Serra i el fugitiu sacerdot Joan. "Hi ha secundaris realment interessants, com el Dimas, que abans de la guerra és un rodamon que ajuda els nois i, poc després, acaba contribuint a la crema de convents –recorda Montserrat Bacardí–. La casa familiar d'Orriols era a la plaça major de Vic. Molt a prop d'on vivia es van cometre barbaritats brutals. Devia ser trasbalsador per als que hi vivien". El Dimas es contraposa amb l'oncle Felip, un vell carlí que serveix a l'autora per retratar tota una generació: "Es feien ressò de la Renaixença espiritual del seu poble; vibraven amb la poesia popular, formaven part d'ella, la creaven i protagonitzaven en rodolins i auques. Una bona colla es deien poetes perquè els sortien els versos ben rimats, inspirats en qualsevol arrossada".

L'autora aborda la guerra "des de la rereguarda, des d'una Barcelona trasbalsada i anàrquica". Amb la postguerra, "els antics valors que ordenaven les vides van desaparèixer", diu l'editora d'El riu i els inconscients. Hi ha personatges que no s'adapten als nous temps, d'altres que, de forma esmunyedissa, saben fer-ho i, finalment, els que s'hi encaren. "Davant l'horror, la misèria i les desgràcies, hi ha personatges com el Miquel que s'hi enfronten: el seu idealisme planteja una certa esperança de canvi i transformació", comenta Bacardit. No és el cas de la Xandra, un dels grans personatges de la novel·la: "L'embrutiment dels valors, la falta de llibertat i la llarga duració de la postguerra la van derrotant", afegeix l'editora. Són "els vençuts anònims, ciutadans poc significats que es queden al país i que sofreixen un daltabaix moral i social irreparable", els que interessen a Orriols.

Tant de bo aquesta recuperació d'Adesiara contribueixi a reconsiderar la importància d'El riu i els inconscients, una novel·la plena de vida, escrita en un català lluminós i amb un missatge desesperançat, en sintonia amb els temps actuals.

CINC RECUPERACIONS ESCRITES DURANT LA POSTGUERRA

Aquest llibre de records familiars i d'infantesa de Víctor Català va ser el primer que es va publicar a Catalunya des del final de la Guerra Civil. Va ser el 1946. L'any passat Club Editor la va recuperar amb un centenar de pàgines inèdites.

A Primera part (1948), una jove catalana afectada de tuberculosi arriba a un sanatori suís per guarir-se. Dos relats inèdits de l'autora que Adesiara va publicar el 2016, El bar i El Nadal d'en Pablo Nogales, presenten retrats contundents sobre la postguerra.

Pionera de la literatura del jo, cronista i narradora amb multiplicitat de registres, Anna Murià va escriure dos llibres, Via de l'est (1946) i El país de les fonts (1978), en què recorda la guerra i l'exili. Els va reeditar Comanegra a Sota la pluja (2022).

Inspirada en l’ambient dels barris populars xilens on va viure exiliat l’escriptor, traductor i editor, El Rusio i el Pelao explica la vida de dos nois de carrer que s’han d’espavilar com poden. La va recuperar Edicions de 1984 el 2018.

El centenari del naixement de Manuel de Pedrolo va servir per recuperar molts llibres de l'autor, entre els quals hi ha Totes les bèsties de càrrega (1967). En clau distòpica, l'autor dibuixa l'ofec i la manca de llibertats de la postguerra.