Una muntanya russa anomenada Dostoievski

BarcelonaLa vida de Fiódor M. Dostoievski va ser una muntanya russa en què èxits i fracassos es van encadenar a un ritme vertiginós. Va estar a punt de morir afusellat per revolucionari. Va passar uns anys de treballs forçats i d'exili a Sibèria. Es va arruïnar en diverses ocasions. Va patir epilèpsia i va ser addicte al joc. I, tanmateix, la biografia de l'autor nascut a Moscou l'11 de novembre del 1821 i mort a Sant Petersburg seixanta anys després empal·lideix al costat de la seva obra, un viatge tortuós a la polifonia de l'ànima humana: a les seves virtuts, però sobretot a les ombres, dubtes i perversions que la configuren.

"És capaç d'ensenyar-te la part més fosca del comportament humà i, malgrat tot, t'hi pots reconèixer", explica Miquel Cabal Guarro, que aquest 2021 ha publicat quatre traduccions en català de l'escriptor, entre les quals hi ha una nova versió de Crim i càstig editada per La Casa dels Clàssics. "El que em diuen la majoria de lectors que han vingut a les presentacions, clubs de lectura i conferències sobre aquesta novel·la és que encara aconsegueix crear un escenari d'ofec, de malestar i de brutor. Al Sant Petersburg de Crim i càstig fins i tot les finestres dels carrers sembla que sempre estiguin tancades", diu Cabal. Al llibre, el jove Raskólnikov mata a cops de destral una vella usurera per demostrar que una mala acció pot acabar portant a fer el bé. El càstig per haver comès aquest crim no serà el que l'estudiant espera. "Dostoievski és un mestre d'allò que ell anomena realisme fantàstic –continua Cabal–. Els seus personatges viuen instal·lats en un deliri constant, no hi acaben de tocar. Com a lector, mai saps si el que llegeixes és la realitat o una deformació provocada per la seva ment".

Personatges que s'equivoquen

Dostoievski va publicar la seva primera novel·la, Pobres, el 1846. L'acaba de publicar en català –també traduïda per Miquel Cabal– l'editorial Cal Carré. "És un autor que té el costum d'interpel·lar els aspectes més negatius de la condició humana, i això pot incomodar alguns lectors, però els seus llibres estan per sobre de lectures políticament correctes –explica l'editora de la novel·la, Antònia Carré Pons–. Dostoievski escriu sobre assassins i lladres, sí, però hi ha una cosa del caràcter humà que reflecteix molt bé, i és la insistència en l'error". "L'home és l'únic animal capaç de fer-se mal conscientment. És una font sistemàtica de problemes endògens", afegeix Cabal.

Amb Pobres, Dostoievski va rebre molts elogis i va gaudir d'un èxit prematur que, no obstant això, va quedar aigualit ràpidament amb la novel·la posterior, El doble (1846), que en l'opinió de Tamara Djermanovic a l'assaig El universo de Dostoievski (Acantilado, 2021) és "un llibre confús, mal estructurat i bastant delirant". Xènia Dyakonova l'acaba de traduir al català per a l'exquisit catàleg de Quid Pro Quo. "La novel·la té una sintaxi endimoniada, amb frases llarguíssimes i enrevessades que en alguns casos he hagut de partir –comenta–. La història homenatja El nas de Gógol, en què un nas es converteix en un funcionari amb una posició superior a la de l'home. El protagonista d'El doble, Goliadkin, es divideix en dos. El segon Goliadkin passa a treballar a la mateixa oficina que el primer. És un expert en l'art de l'escalada, que diria Josep Pla, i va grimpant. Cada vegada li fan més cas, el tracten millor i els encàrrecs són més sucosos".

Tràgic, però amb sentit de l'humor

Encara que ha passat a la història de la literatura gràcies al gruix dramàtic de les novel·les i al pathos tràgic d'alguns personatges, en l'obra de Dostoievski hi abunda també el sentit de l'humor. "A les grans novel·les inclou escenes còmiques i grotesques que serveixen per rebaixar la tensió –explica Dyakonova–. Alhora, té llibres directament humorístics, com Stepàntxikovo i els seus habitants, que és una novel·la gairebé picaresca, i El cocodril i altres narracions [Accent, 2010], en què al conte que titula el volum a un senyor se'l menja un cocodril. L'home viu content a dins de l'animal perquè així no haurà de tornar a l'oficina".

La novel·la preferida de Dostoievski era, precisament, un dels cims de l'humor, el Quixot. "Deia que si arribés el dia del judici final i només s'hi pogués emportar un llibre seria el de Cervantes", recorda Tamara Djermanovic, que ha impulsat i coordinat nombroses activitats commemoratives en relació amb l'escriptor rus des de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Dostoievski va arribar a dibuixar el Quixot, i la il·lustració es pot veure en una exposició a la biblioteca del Campus de la Ciutadella de la UPF, juntament amb altres dibuixos que l'autor feia als manuscrits. Aquesta no és l'única mostra que es pot veure a Barcelona aquests dies: a l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (UB) hi ha les il·lustracions que Jorge González va fer per a l'edició castellana de Sexto Piso d'Apunts del subsol, a la Casa de Rússia s'hi ha inaugurat l'experiència immersiva Dostoievski: contemporani i profeta, "pensada per despertar l'interès generalista en l'autor", que es complementa amb els vint gravats que Valeria Brancaforte ha fet sobre Crim i càstig. Serà també a la Casa de Rússia que es tancarà, aquest dijous al vespre, la marató de lectura de sis dies de l'obra. Djermanovic serà l'encarregada de llegir les últimes pàgines de la novel·la. "Crim i càstig obre el cicle de grans novel·les de Dostoievski el 1866, després dels anys d'exili –diu–. Després van arribar L'idiota [1869], que actualment és una de les obres que m'interpel·la més, Els dimonis [1872], L'adolescent [1875] i Els germans Karamàzov [1880]".

Lectures viscerals

"A banda de Rússia, el lloc on s'han programat més homenatges a Dostoievski és Barcelona", assegura Tamara Djermanovic. Els dies 18 i 19 de novembre se celebra a la UPF un simposi internacional sobre l'escriptor, l'Institut d'Humanitats li dedica un seminari entre novembre i desembre on hi ha més de 150 inscrits i la Filmoteca recorda l'autor amb un cicle de cinc pel·lícules, entre les quals hi ha Les nits blanques (Luchino Visconti, 1957) i Crim i càstig (Lev Kulidzhanov, 1970). La novel·la Crim i càstig també motiva l'adaptació teatral de Pau Carrió, que s'estrenarà al Teatre Lliure de Montjuïc el 23 de febrer del 2022.

"Per a Dostoievski, l'escriptura és un procés per reflexionar sobre els grans interrogants de l'existència humana. No som bons o dolents, sinó que en funció del predomini d'una pulsió o de l'altra fem el bé o el mal", assegura Djermanovic. La complexitat ideològica, política i religiosa de l'autor es podrà observar en la selecció de la correspondència que Cràter Edicions publicarà la tardor de l'any que ve. "Després d'haver pogut llegir les grans novel·les de Dostoievski durant el bicentenari, els textos autobiogràfics permetran una mirada més completa a l'escriptor –diu l'editora Mariona Bosch–. S'hi veu un doble moviment: de quina manera la vida afecta el que escriu, però també com aconsegueix prendre'n distància". Miquel Cabal no només traduirà la correspondència, sinó també Notes d'hivern sobre impressions d'estiu, nascut a partir d'un viatge llarg de l'autor per Europa –poc abans d'escriure Apunts del subsol– i la novel·la El jugador (1866), que va escriure a mitja redacció de Crim i càstig. "Stefan Zweig advertia en un assaig que calia llegir Dostoievski com si t'endinsessis en un bosc i anessis deixant pedretes per trobar el camí de tornada –recorda Djermanovic–. Jo ho veig més com entrar a dins d'un remolí que tens la sensació que mai t'escopirà. Les seves novel·les es llegeixen visceralment. És molt difícil mantenir-hi distància. Són un punt de trobada entre l'autor i la teva ànima". Entrar a la muntanya russa dels cims literaris de Dostoievski encara promet emocions fortes, trasbalsadores, inoblidables.