Literatura
Llegim  /  Reportatges 11/11/2022

La immensitat de l'ànima humana

L'escriptor Theodor Kallifatides reflexiona sobre els reptes del present en aquest discurs que va pronunciar per inaugurar el Festival de les Humanitats, celebrat a Dénia

Theodor Kallifatides
11 min
Els refugiats afganesos al camp de Kili Faizo

DéniaVivim temps difícils. No és la primera vegada que passa. Així i tot, la humanitat ha sobreviscut fins ara, perquè sempre hi ha hagut persones que feien el que creien que era necessari.

No hauríem sabut res de l'epidèmia que va fer estralls a l'Atenes de Pèricles si l'historiador Tucídides n'hagués marxat igual que tants altres ciutadans. En comptes de fugir es va quedar a casa, malalt, i va continuar escrivint sobre el que veia. Va sobreviure i va deixar-nos un testimoni valuós d'aquells dies. També ens va donar exemple sobre què vol dir ser un ésser humà.

Vaig créixer durant els anys més complicats de la Grècia moderna. La guerra contra Turquia del 1920 va tenir com a conseqüència que mig milió de grecs van haver d'abandonar les terres turques on vivien fins llavors només amb la roba que portaven. El pare era un d'aquests exiliats, i va ser també un dels que va demostrar que no només havia marxat amb la roba que portava, sinó també amb valuosos coneixements, experiència i principis morals.

L'exèrcit d'immigrants desposseïts es va convertir ben aviat en una força important en la Grècia que calia reconstruir. El problema va ser que s'acostava la Segona Guerra Mundial. No crec que cap dels líders polítics de l'època pogués ni tan sols imaginar les atrocitats del nazisme.

Sempre passa igual. Mai no estem prou preparats per enfrontar-nos amb el mal. Ens deixa de pedra que algú pugui actuar com van fer-ho els nazis, i que algú fes el mateix abans, i encara més enrere. El mal va començar amb Caín i arriba fins ara. Sempre és una sorpresa, el mal absolut, fins i tot per als que són capaços de perpetrar-lo.

L'arribada de les tropes alemanyes a Atenes va culminar amb una bandera nazi hissada a la vora de l'Acròpolis

La guerra, font de totes les llàgrimes

El poble del Peloponès on jo vivia el van ocupar els nazis. Els homes van haver de treballar per construir un aeroport provisional que la Luftwaffe necessitava per a la batalla de Creta. El meu pare va ser una excepció. El van detenir, torturar i enviar lluny de casa amb uns quants homes més.

Recordo el dia que se'l van emportar en un camió obert i no podia dir-nos adeu perquè tenia les mans lligades a l'esquena. Sí que podia somriure, i ho va fer. Li vaig llançar unes quantes figues seques. Era l'únic que teníem per menjar. I aviat no tindríem ni això.

Quan ara veig imatges de la guerra d'Ucraïna –els nens solitaris, les mares que ploren, els vells desesperats– penso en aquells dies de la meva infantesa. Ens van dir que la Segona Guerra Mundial seria l'última, i ens els crèiem. Ara sembla que ens preparem per a la tercera.

Torno a la meva infantesa. La situació es va anar deteriorant i de seguida va arribar la fam. L'exèrcit d'ocupació s'ho menjava tot. Els nens, quan ja feia un temps que passàvem gana, vam perdre fins i tot la capacitat de sentir el dolor. Un dia em vaig clavar un tros de metall al peu. En circumstàncies normals hauria cridat, però el meu cos estava massa dèbil per reaccionar. La mare em va mirar, amb els ulls plorosos. "Pobret meu", va dir.

L'àvia tenia una solució. A primera hora del matí pujava a la muntanya amb altres dones velles i recollien plantes i herbes comestibles. Els nens no les podíem mastegar, i quan elles tornaven de la muntanya s'asseien al davant de l'església, vestides de negre, i les mastegaven fins que les plantes es convertien en una pasta. Llavors se les treien de la boca i ens les donaven. Ens alimentaven com si fóssim ocells. L'àvia no tenia dents. Mastegava amb les genives.

Mai he oblidat aquell gust. Em recorda l'àvia. Va ser així que vam anar sobrevivint durant la guerra. N'hi dèiem "la maleïda guerra". Era la principal causa de patiment. Llavors no sabia el que diu Homer a la Ilíada , que la guerra és la font de totes les llàgrimes. No podia entendre per què hi havia una guerra i per què els nazis eren al meu poble. Quin sentit tenia? L'únic que desitjava és que tot això no hagués passat mai.

L'antibel·licisme ha format part de mi des de llavors. No vull més guerres. Les guerres no solucionen problemes, en creen de nous. Encara que no puc saber com acabarà la guerra d'Ucraïna, sé del cert que els països que hi participin –i Europa en general– patirà estralls econòmics, hi haurà milions de refugiats, milers de morts i ferits. Els països més pobres del continent, entre els quals hi ha Grècia, s'enfonsaran per culpa del deute i hi haurà una nova onada migratòria, igual que va passar a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Els països balcànics, Romania, Polònia, Txecoslovàquia i els països bàltics es van sotmetre a la tirania de Stalin, a Espanya i Portugal es van mantenir els dictadors que hi havia i a la resta d'Europa hi van manar americans i anglesos.

Es va guanyar la guerra, però la democràcia va quedar afeblida.

Una escena de la 'Ilíada' d'Homer

Les guerres són cosa d'homes

Una vegada més cal repetir-ho: no a la guerra. Només així aconseguirem solucionar els problemes. No em crec els polítics que demanen més diners per comprar armes i l'endemà asseguren que es preocupen pel medi ambient. Això és una gran contradicció. La indústria militar és una de les principals causes de la crisi climàtica. Cal iniciar un procés de desarmament. Sé que no és fàcil. ¿Hi ha, però, cap alternativa?

Encara tenim temps per canviar les coses. Les guerres i les armes no són part de la condició humana. M'atreviria a dir que tenen a veure amb només una meitat, la masculina. L'altra meitat, la femenina, és víctima de la guerra, fins i tot quan se'ns presenta com la possible causa d'una guerra, com és el cas d'Helena a la Ilíada. Ella només va ser l'excusa per navegar fins a Troia, una ciutat rica i poderosa. Era per això que els grecs la volien conquerir. Abans del viatge, una noia jove, Ifigènia, la filla petita d'Agamèmnon, va ser sacrificada als déus per portar sort als grecs. Fins i tot l'odi entre Agàmemnon i Aquil·les, central a la Ilíada, és motivat per una dona. Els homes volien més poder i riqueses, i les dones i els nens en pagaven les conseqüències.

Des de llavors, els homes han mort com a herois i les dones n'han sigut víctimes. Hem de canviar això. Les dones han de ser iguals que els homes. Encara que s'hagi progressat en aquest sentit, continuen estant menyspreades en la majoria de països del món.

L'home heroic és aquell que mata altres herois. La dona heroica és la que sobreviu tots els contratemps i té cura de tothom, fins i tot de l'enemic. No hi ha gaires homes així, però hi ha algunes excepcions, que ens mostren que el canvi és possible. En la meva vida hi ha hagut dos exemples il·lustratius d'això.

Al pare el van empresonar els nazis i cada dia patia les seves tortures sàdiques. El seu cos era una ferida oberta i un dia van arribar a escenificar que l'executaven. Durant uns breus moments, ell i els seus companys no sabien si eren vius o morts. N'hi ha que van perdre el cap, d'altres van suïcidar-se, però el pare va resistir. Va ser un dels dos supervivents de la seva secció, on hi havia més de cent persones. D'on va treure la força per aguantar? L'hi va explicar a la mare, a mi no. "Pensava en el meu fill petit –va dir–. No podia morir. ¿Qui el cuidaria, si jo no hi era?"

Theodor Kallifatides

Quan la mare em va explicar això al cap d'uns anys ja era adult, però va ser un xoc per a mi. Vaig adonar-me del poder del pare per estimar algú. Mai no hi havia pensat. Era la mare, la que tenia cura dels fills. Era ella la que ens feia la vida més fàcil, ens abraçava i estava a prop nostre. La seva feina era convertir-nos en éssers humans.

Aquesta situació em fa pensar en un altre episodi de la Ilíada, quan la dona d'Hèctor li demana que no vagi a lluitar tot sol contra Aquil·les. "Si mors, qui tindrà cura del teu fill?", li pregunta. Hèctor és un heroi: ha de matar o de morir. Però el meu pare no era cap heroi, era un ésser humà que havia de cuidar del seu fill petit. Potser va ser una revelació fins i tot per ell, això, i només se'n va adonar mentre estava tancat a la presó. Potser l'última cosa que veia abans d'adormir-se era la cara del seu fill. Potser la insistència del nen a preguntar-li "Què és això?" i "Per a què serveix?" el feien somriure. En aquestes circumstàncies, per al pare morir era fracassar.

Albert Camus deia el mateix. "Entre la mare i tota la resta, triaria la mare", va dir. No hi havia res més important que ella, a la seva vida.

Sí, és possible triar ser humà, en aquesta vida, encara que a vegades estigui sota sospita.

Acabar amb la violència contra les dones

Al meu germà li va passar. Va ser durant la guerra civil grega, que va tenir lloc entre el 1946 i el 1949. Ell feia el servei militar. El seu batalló va capturar dues joves partisanes i les va interrogar amb brutalitat. Així i tot, elles no els van donar cap informació. El capità va ordenar llavors que les violessin, un rere l'altre. Si no obeïes el que t'exigia el superior, se't considerava desertor i acabaves executat.

Els soldats, homes d'entre 20 i 22 anys, van fer el que se'ls demanava. La violació col·lectiva va durar hores tot i els plors i súpliques de les dones. Només un soldat va evitar participar-hi. Era el meu germà. Va acabar condemnat a mort per un tribunal militar. Però va tenir sort, perquè la guerra va acabar i se'l va amnistiar.

Anys després li vaig preguntar d'on havia trobat la força per dir que no. I ell va respondre: "Què hauria dit el pare si ho hagués fet?"

Una de les tradicions més antigues és menysprear les dones. És hora de deixar enrere la misogínia. Està tan arrelada en la nostra cultura que ni tan sols ens n'adonem. La violència contra les dones és una guerra que no s'acaba. A Suècia, un dels països més progressistes en aquest tema, encara veiem que, durant els últims tres anys, quinze dones han estat assassinades per les seves parelles. Quinze cada any. Això no pot continuar així. La situació en altres països és encara pitjor. La violència contra les dones que no acaba amb la seva mort és, esclar, molt més abundant, però no en tenim xifres. El Me Too va ser un primer pas que espero que condueixi a un canvi real.

La misogínia és una vergonya per a tots els homes.

Un jove davant els estralls de la guerra a Ucraïna

La pau ha de ser la nova norma

És cert que hi ha gent que diu que no a la brutalitat i a la violència i que pensa que la guerra és l'excusa perfecta per a les atrocitats. El problema és com aconseguir que cada vegada més gent triï valors humans en comptes de continuar abusant del poder que tenen.

Hem d'aconseguir que la pau sigui la nova norma. No és fàcil, però crec que ens en podem sortir. Hem d'organitzar la societat d'una manera diferent. Teofrast deia que "la gent intel·ligent necessita menys lleis". Nosaltres ens hem mogut cap a la direcció contrària. Tenim més lleis que mai. Per què? Molt senzill: ja no se'ns demana un comportament moral. Imposem lleis per saber què no hem de fer, però no sabem què fer. Tot el que no està prohibit està permès. No n'hi ha prou amb les lleis. Hauríem de tornar a tenir present el codi moral. No és il·legal, per exemple, fer fora de casa una dona i els seus fills perquè ella no ha pagat el lloguer. Però és immoral, i ho hauríem de tenir present. Una de les primeres coses que vaig escriure d'adolescent va ser sobre un cas així. Mai no he oblidat els plors d'aquella mare i els fills provant de consolar-la.

Les lleis no haurien de substituir la moral. Quan parlo de moral no em refereixo a consideracions sobre l'adulteri o sobre què hauríem de menjar i què no. El llit i la taula no són qüestions morals. L'empatia i la manca d'empatia sí que ho són. Què vull dir, quan parlo d'empatia? Empatia vol dir adonar-se que tots els éssers humans són iguals, no només davant la llei, sinó que tenen el dret de viure una vida lliure de cap tipus d'opressió, econòmica o política.

Això no passa, actualment. No és cap secret. Tot al contrari, cada vegada són menys els que controlen més recursos. Es parla molt dels oligarques russos. ¿I els oligarques americans, alemanys, xinesos i indis? A llarg termini, les societats injustes provocaran més guerres i revolucions. Això comportarà més problemes. Proposo crear una mena de solidaritat mundial –i això no té res a veure amb el comunisme.

El resultat d'un atemptat de l'Estat Islàmic

Els perills del fanatisme

També crec que cal que les cultures dialoguin entre elles. És un problema que ve de lluny. A l'Edat Mitjana ja es parlava de diàleg entre cristians i musulmans, però els fanàtics d'una i altra banda ho impedien, no només perquè creien que la seva cultura era superior, sinó perquè ho feien pel bé dels seus. Molts dels actes de violència es perpetren en benefici de les víctimes, perquè d'aquesta manera accediran a la veritat, sigui la que sigui.

És això el que fa que el fanatisme sigui tan atractiu: mates el teu enemic i, fent-ho, a més l'estàs ajudant. Si, durant el procés, tu també mors, llavors vas a parar a un lloc millor. El paradís cristià i el musulmà estan plens de fanàtics.

En comptes d'impulsar un nou patró de diàleg, cada vegada, en nom de la llibertat d'expressió, fem servir més insults i provocacions. És un valor, ser provocatiu. Ens fa mirar la societat (i a nosaltres mateixos) amb uns altres ulls. Ens pot fer un bé. Però la provocació ha de ser en igualtat de condicions. D'altra banda, de seguida es pot convertir en un insult.

Atacar els rics perquè són rics és una cosa.

Atacar els pobres perquè són pobres és una altra cosa.

A Grècia tenim una frase feta que diu: "Les paraules no tenen ossos, però poden esclafar-los". Sembla que ens n'hàgim oblidat, que pensem que el dret d'expressar una opinió ens dona permís per insultar i ridiculitzar els altres.

Aquesta mena d'actitud no ens porta a cap altre lloc que a crear nous conflictes. L'única manera de dialogar amb els altres ha de ser a través de l'empatia i la solidaritat, no només a través de països, sinó també entre gent del mateix país. Per exemple, entre homes i dones.

La llibertat i els seus límits

Una altra fal·làcia dels nostres temps és que donem més valor a la llibertat que als seus límits. Ara, més que mai, necessitem confiar entre nosaltres. Hem de poder confiar en el banquer, en el taxista, en el mestre dels nostres fills, en el pilot d'avió, etcètera. La societat existeix perquè confiem els uns en els altres. La llibertat sense límits amenaça la fràgil confiança.

¿Qui pot confiar en algú que condueix un cotxe sense frens? ¿Qui pot confiar en persones que no respectaran la seva paraula si creuen que, no fent-ho, guanyaran més beneficis? ¿Com podem, d'aquesta manera, evitar l'angoixa, la incertesa i la pressió, que sovint condueixen a nous excessos com l'odi, el fanatisme i les guerres? Hem escollit un paradís privat on seiem acompanyats només de la serp que farà el que la seva naturalesa li exigeix: matar-nos.

L'empatia i la solidaritat són necessàries també si volem enfrontar-nos amb èxit contra el gran problema que tenim ara, el canvi climàtic.

Tenim molts problemes per resoldre. Però no és la primera vegada que ens passa. L'experiència em diu que no ens asseurem a esperar la nostra mort. Estic segur que podem resoldre els contratemps amb empatia i solidaritat. La cultura pot ser una gran ajuda, perquè és a través seu que ens formulem les preguntes més importants.

(Traducció de Jordi Nopca)

stats