Cent anys sense Franz Kafka: guia de lectura d'un autor enigmàtic

Barcelona"Del veritable adversari et ve un coratge sense límits", va deixar escrit Franz Kafka (Praga, 1883-Kierling, 1924) en un dels Aforismes de Zürau (Arcàdia, 2005), durant l'estada de l'escriptor txec entre el 1917 i 1918 en un sanatori per mirar de frenar la tuberculosi que acabaria amb la seva vida el 3 de juny del 1924. Kafka va morir un mes abans de fer 41 anys sent poca cosa més que un autor apreciat i prometedor, sense haver publicat ni una desena part de tots els textos que, de llavors ençà, han anat veient la llum i l'han acabat convertint en un dels clàssics més enigmàtics del segle XX.

El "veritable adversari" de Kafka podrien ser "les circumstàncies adverses, carències o defectes, temptacions pernicioses o enemics personals", segons afirma Reiner Stach, autor de la monumental biografia Kafka (Acantilado, 2016), a les notes de la nova edició dels aforismes, "Tú eres la tarea" (Acantilado, 2024). Entre elles s'hi trobarien la malaltia, el temor i la rancúnia secreta cap al pare, els amors –controvertits i tempestuosos–, les obligacions laborals a la companyia d'assegurances on treballava i, per sobre de tot, l'escriptura que, tal com es pot llegir als seus Diaris, el turmentava i li feia passar nits en blanc, encara que fos una necessitat irrefrenable. Kafka només aconseguia "un coratge sense límits" mentre treballava en algun dels seus projectes literaris. Els seus personatges, però, són criatures introspectives, aclaparades per l'absurditat del món –com passa a El procés– o víctimes d'una maledicció incomprensible, com la que converteix Gregor Samsa en un insecte monstruós a l'inici de La metamorfosi.

Llegir Kafka el 2024 és tot un repte per la varietat i abundància de l'obra de l'escriptor, però també per la gran quantitat d'edicions disponibles. Si es vol fer en català és encara més complicat, tenint en compte que hi ha algunes absències destacades i llibres descatalogats des de fa dècades.

“L’últim desig del Franz es va convertir en la primera traïció del seu amic Max Brod”, explica Benjamin Balint a El último proceso de Franz Kafka (Ariel, 2020). L'autor va demanar a Brod que es desfés de tot el material que no havia publicat en vida, però aquest es va dedicar a endreçar i, més endavant, publicar, nombrosíssims textos inèdits. L'únic que Kafka salvava de la seva producció eren els reculls de contes Un metge rural (1919), narracions com La condemna, Un artista de la fam, A la colònia penitenciària i El fogoner i la novel·la breu La metamorfosi (1915; traduïda al català el 1978 per Jordi Llovet, que continua reivindicant com a títol més fidel La transformació).

Si es vol respectar els desitjos de l'autor, el millor que es pot fer per endinsar-se en el seu univers és acudir primer als seus relats, que en català es poden llegir en traduccions com les de Joan Fontcuberta (Narracions; Quaderns Crema, 2000), Anna Punsoda (Petites faules; Comanegra, 2019), Joan Ferrarons (Paràboles i paradoxes; Flâneur, 2022) i Josep Murgades (Narracions completes; Quaderns Crema, 1982; i Un metge rural; L'Avenç, 2023). S'hi condensa tota "la tendresa de l'autor, l'obsessió per fer-se petit, per alentir les accions, per rabejar-se en l'angoixa i la culpa, però també la seva crueltat", escrivia Elias Canetti en un dels textos inclosos a Sobre Kafka. El otro proceso (1968; en castellà a Galàxia Gutenberg). Canetti va començar a llegir Kafka el 1930, quan tenia només 25 anys, i l'autor el va acompanyar la resta de la seva vida. "És un escriptor que ens dona només els ossos –afirmava–. Això sí, ben rosegats". Un altre lector il·lustre del txec va ser Milan Kundera, que a L'art de la novel·la (1986; en català a Destino) el considerava un gran "precursor del surrealisme i l'existencialisme".

Són tres les novel·les inacabades que van acabar veient la llum gràcies a Max Brod. El procés, El castell i El desaparegut van aparèixer entre 1925 i 1927 i afegeixen tocs d'humor absurd i rampells de transcendència a les narracions publicades en vida per l'autor. El procés, l'odissea de Josef K. per arribar a entendre com funciona la justícia, acusat d'alguna cosa que ell en principi desconeix, va ser traduïda en català per Gabriel Ferrater el 1966 per a Proa, versió que es pot trobar a Labutxaca (2022). Joan Ferrarons l'ha tornat a traduir per a Club Editor, que la publicarà el 2025. L'editorial barcelonina ja compta al seu catàleg amb El castell (2019) que narra una peripècia igual de desconcertant protagonitzada per l'agrimensor K., també versionada per Ferrarons (Lluís Solà se n'havia encarregat per a Proa el 1971). “El castell és la més madura i complexa de les novel·les que va escriure –opina Ferrarons–. Si hi arribes amb la ment oberta en gaudeixes més que si la llegeixes seguint alguna de les lectures prèvies". Kafka ha estat "violentat en massa per tres exèrcits d'intèrprets" al llarg de la història: els que el llegeixen en clau social, els que opten per una lectura psicoanalítica i els que trien l'opció religiosa, segons escrivia Susan Sontag a Contra la interpretació (1966; n'hi ha diverses edicions en castellà, com ara la de Random House del 2007).

Kafka va escriure El desaparegut molt abans que El procés i El castell, el 1911, quan amb prou feines havia publicat res. La novel·la explica les vicissituds d'un jove de 16 anys, Karl Rossmann, als Estats Units, una concatenació de situacions extravagants que li permeten conèixer l'opulència, la misèria i les inclemències del món obrer. Joan Fontcuberta la va traduir per a Proa amb el títol d'Amèrica (1989), però està descatalogada des de fa anys.

Els Diaris de Kafka arrenquen el 1910, quan l'autor, juntament amb Max Brod i Felix Weltsch, van començar a fer pinya. "No deixaré que el cansament em domini –escriu el 15 de novembre de l'any que comença a anotar la seva vida–. Em llançaré de cap al proper conte, encara que això em destrossi la cara". Una dècada després de consignar neures, obsessions, anhels i frustracions amb meticulositat, l'escriptura de Kafka es torna aforística a causa del malestar que li provoca la tuberculosi. "Abans, quan tenia dolor i de cop em passava, em sentia feliç –consigna el 9 de març del 1922–. Ara només em sento alleujat, però em devora aquesta sensació amarga: «Tant de bo pogués estar sa. És l'únic que voldria»".

De l'única versió catalana dels Diaris se'n va ocupar Francesca Martínez per a Edicions 62 a la col·lecció les Millors Obres de la Literatura Universal. Des que es va publicar el 1988, el llibre no s'ha reeditat més. A l'assaig DeKafka a Kafka, Maurice Blanchot (1981; en castellà a Fondo de Cultura Económica, 2014) recorda com en els moments vitals més difícils, l'autor txec sempre veu en l'escriptura "una possibilitat de salvació". Gilles Deleuze i Felix Guattari, a Kafka, por una literatura menor (1975; en castellà a Era, 1978) recomanen llegir els diaris en paral·lel als contes, les novel·les i la correspondència, perquè són "una intersecció entre la quotidianitat i l'altre món, el creatiu".

Si els Diaris de Kafka permeten descobrir el que l'autor anotava per a ell mateix, l'abundant correspondència el posa en relació amb alguns dels seus interlocutors més destacats. En català es pot trobar només la correspondència amb la periodista Milena Jesenská, amb qui Kafka va mantenir una relació el 1920, quan tenia 37 anys (i ella 24). Quid Pro Quo va publicar una molt bona edició de Cartes a Milena el 2017, traduïdes per Clara Formosa Plans.

El lector no pot reconstruir en català ni la relació amb Felice Bauer –la més llarga de Kafka, que va durar entre 1912 i 1917–, ni la que va mantenir amb l'amic Max Brod, ni les cartes que es va enviar amb Ottla, la seva germana preferida. Galàxia Gutenberg acaba de publicar Cartas, 1914-1920 (trad. Carlos Fortea), el segon dels tres volums previstos amb tota la correspondència de l'autor txec. En una de les últimes cartes, Kafka escriu a Brod: "L'antisemitisme i tot el que hi té a veure és una ocupació horriblement estèril, i Alemanya l'hi deu als jueus".

L'anguniosa i excessiva Carta al pare que Hermann Kafka mai no va arribar a llegir, escrita a finals del 1919 arran del refús familiar de l'intent de Franz de casar-se amb Julie Wohryzek, sí que està disponible en català. L'Avenç va recuperar-ne el 2009 la traducció que Ricard Torrents havia fet per a Lumen (1974), i una dècada més tard va arribar, a Angle Editorial (2020), una nova versió a càrrec de Joan Ferrarons. "De vegades t'imagino estirat de través damunt d'un mapamundi i és com si jo només pogués considerar viure en els territoris que no cobreixes amb el teu cos i que estan fora del teu abast –escriu Franz Kafka sobre el seu pare–. I, conforme a la concepció que tinc de la teva estatura, no són territoris gaire nombrosos ni gaire consoladors ni inclouen el matrimoni".

Per motius legals, va caldre esperar fins a finals del 2021 perquè poguessin veure la llum els dibuixos que Kafka gargotejava en llibretes i quaderns. La fastuosa edició de Galàxia Gutenberg inclou 150 il·lustracions que mostren, sobretot, figures aïllades, en actitud de patiment –herència de l'expressionisme–, però també personatges extravagants, genets muntant a cavall i caricatures un pèl grotesques. En un dels textos que acompanya el volum, Judith Butler escriu sobre la importància del cos en la literatura i en les imatges de Kafka. En un altre, Andreas Kilcher situa la relació de Kafka amb les arts plàstiques, que va arrencar a l'institut i que passaria, anys després, per un curs d'art japonès a Praga. "Reduïts tot sovint a pocs traços, semblen majoritàriament fragmentaris, temptatius i inacabats –consigna–. Tanmateix, seria un error veure'ls com si fossin simples esbossos".

La nova edició dels Aforismes de Zürau, que en castellà porta per títol Tú eres la tarea (Acantilado; trad. Luis Fernando Moreno) recupera una sèrie de textos únics en la producció de l'autor, inèdits fins al 1992, que en català es poden llegir gràcies a la traducció de Feliu Formosa per a Arcàdia (2005). Reiner Stach adverteix que aquests aforismes "no mostren ni demostren res i avancen seguint el moviment del pensament". I afegeix: "Ni tan sols l'ocasional tu que hi apareix va dirigit a nosaltres: és el tu que apareix al monòleg d'un home profundament concentrat". Kafka els escrivia en plena batalla contra la malaltia que li devorava els pulmons. En un d'ells, el 35, s'hi pot llegir: "No hi ha un Tenir, només un Ser, només un Ser que aspira a l'últim alè, l'asfíxia".