La lectura de l’assaig El último proceso de Franz Kafka (Ariel) és més apassionant que la de qualsevol thriller, no només pel que explica sinó per la força narrativa amb què l’investigador Benjamin Balint s’aproxima a un dels grans litigis dels últims anys: la lluita entre l’estat d’Israel i Eva Hoffe, última propietària del llegat de Kafka.

El llibre arrenca el juny del 2016, en ple judici a Jerusalem. Hoffe era, en paraules d’un novel·lista israelià del qual Balint no diu el nom, “la viuda del fantasma de Kafka”. Lluitava per conservar els papers que havia heretat de la seva mare, Esther, que alhora els havia rebut després de la mort del seu amic -en realitat, amant- Max Brod, primer marmessor del llegat de l’escriptor txec. Kafka havia mort de tuberculosi el 1924, poc abans de fer 41 anys, i havia demanat al seu millor amic, Brod, que es desfés de tot el que no havia publicat en vida. “L’últim desig del Franz es va convertir en la primera traïció del Max”, explica Balint. L’únic que s’hauria hagut de “salvar” era la novel·la breu La transformació, els reculls de contes Un metge rural i A la colònia penitenciària i les narracions La condemna, Un artista de la fam i El fogoner. L’última parella de l’autor, Dora Diamant, havia començat la feina en vida de Kafka: “Volia alliberar la seva ànima de tots aquells fantasmes cremant-ho tot. Vaig respectar la seva voluntat i mentre era al llit, malalt, vaig cremar davant seu algunes de les obres que havia escrit”.

Brod havia conegut Kafka el 1909 a Praga i el va tractar i llegir amb admiració des de llavors. “Sentia que l’autocondemna de Kafka era, sens dubte, massa dura”, opina Balint. Encara que Kafka admetia per carta que “l’ocultació” havia sigut la seva “vocació”, Brod va decidir guardar tot el que havia escrit el seu amic, ordenar-ho i publicar-ho. Va donar forma a les novel·les inacabades El procés, El castell i El desaparegut, que van aparèixer entre 1925 i 1927. Va publicar dos volums pòstums de narracions, La muralla xinesa (1933) i Descripció d’una lluita (1936). També va donar a conèixer abundant material biogràfic, com ara Carta al pare (1966), les Cartes a Felice Bauer (1955) i els Diaris (1964). Balint recorda que Brod va arribar a canviar títols o a inventar-se’ls - El desaparegut es va convertir en Amèrica - i que va crear “seqüències que l’autor havia deixat disperses i sense numerar” (com ara acabar El procés amb l’execució de Josef K.).

De Praga a Jerusalem

El llibre de Benjamin Balint ressegueix els diversos judicis sobre el llegat literari de Kafka, des del primer intent, el 1968, fins a l’últim, que culminaria a finals del 2016. Encara que Kafka va escriure tota l’obra en alemany i que Max Brod era també “un producte de la cultura germanoparlant”, calia “tenir en compte” que aquest últim va viure a Israel des del 1939 fins a la seva mort i els “vincles amb el judaisme” de l’obra kafkiana. El veredicte va dictaminar que “Eva Hoffe havia d’entregar tot el llegat de Brod, inclosos els manuscrits de Kafka, a la Biblioteca Nacional d’Israel, sense rebre ni un sol xéquel a canvi”. Des dels anys 80, Esther Hoffe, mare d’Eva, havia anat posant a la venda diversos materials de l’escriptor, com ara el manuscrit original d’ El procés o el conte Preparatius d’un casament al camp. Part d’aquests textos són a l’arxiu de literatura alemanya de Marbach. Així, l’obra de l’autor txec, un home “que no aconseguia sentir-se arrelat enlloc”, s’ha acabat concentrant entre Alemanya i Israel.