Michal Witkowski (Wroclaw, Polònia, 1975) arriba a la nostra cultura precedit per una sòlida fama d'estilista refinat i de gran contador d'històries. Gazeta Wyborcza l'ha definit, per exemple, com "un dels més talentosos escriptors polonesos de la nova generació". Avesats al fet que de Polònia sovint no ens arribe res més que l'eco somort d'un integrisme catòlic abrandat o una doble suspicàcia antirussa i antialemanya, Witkowski és una agradable ventada d'aire fresc. Al capdavall, ser gai, ser urbà i ser modern pot constituir una triple agressió a cert fons immemorial de l'ànima polonesa. I Witkowski és perfectament conscient d'aquest colp de maça. Es diria, fins i tot, que s'hi deleix, ajudat pel poderós excipient que és l'humor. El llenyater és una curiosa història protagonitzada per un narrador que és òbviament l' alter ego de l'autor i un peculiar home dels boscos, definit d'una manera inequívoca: "Ser llenyater no és un ofici, és un estat de la ment". Robert, el llenyataire en qüestió, guarda a sa casa un petit tresor farmacològic que farà les delícies del seu hoste, alhora que es demostra l'estranya combinació d'un refinat esperit que llegeix Rilke en original i pren cafè en porcellanes de Korzec del segle XVIII però també està enganxat a les sitcoms i el porno en televisió.
Al seu costat, el narrador pensa que podrà trobar un cert ideal fefaentment literari: "Sentir l'olor del foc, de la humitat, de les pedres, del llençol vell que durant molt de temps havia estat tancat dins un cofre. Tallar llenya. No afaitar-se. Marmotejar. Gravar pescadors al port i ser una sensible filòloga polonista".
La ironia sarcàstica de Michal Witkowski s'incardina bé en un text de modernitat punxeguda, on es pot formar un còctel inquietant amb llapis USB, gots Duralex i Lorazepam. Al capdavall, el narrador està convençut que per a ser feliç només cal una caseta als boscos i anar contra el nostre temps tal com el descriu Zygmunt Bauman, és a dir, "tenir una identitat sòlida, no tenir pressa i no canviar".
Riure'ns dels escriptors
El llibre es clou amb un curiós colofó amb què l'editorial subratlla i resumeix alhora la seua aposta, i que mereix reproduir-se ací: "És increïble com un llibre aparentment insubstancial, pel tema, el to, el llenguatge o l'humor que utilitza, pugui tractar temes com la brusca transició del comunisme al capitalisme o la corrupció del poder, sigui quin sigui el règim. Ha estat un plaer publicar aquest llibre ple d'humor per poder riure'ns dels escriptors, els editors, les grans obres literàries, la tecnologia, la màfia i, fins i tot, les mateixes novel·les policíaques".
El traductor, Guillem Calaforra -que, en aquesta ocasió ha comptat amb la col·laboració de Marta Cedro-, ha dut a terme, amb aquest text, un especial tour de force en el seu combat amb la llengua polonesa (de la qual fa de cònsol honorari en la nostra literatura). Ja coneixíem, signades per Calaforra, versions molt estimables de clàssics polonesos contemporanis, com ara La ment captiva, de Czeslaw Milosz (PUV, 2005), o especialment la col·lecció de formidables aforismes Pensaments despentinats de Stanislaw Jercy Lec (Brosquil, 2003). Més recentment, ens havia ofert també la versió al català d' Amb els ulls d'una nena de dotze anys (Riurau Editors, 2012), les impactants memòries adolescents de la supervivent de l'Holocaust Janina Hescheles. Amb El llenyater, Calaforra i Cedro s'han esforçat a adaptar els diversos registres d'un text polonès complex. El resultat, en català, és notòriament satisfactori.
