Ens toca anar a les urnes. Toca triar qui votem i a favor (o en contra) de què votem. Els temes de l’agenda són greus i variats: la guerra, el canvi climàtic, la immigració, l’habitatge, l’educació, el català, l’economia, l’autodeterminació... Encara que a vegades pensem sobretot en una cosa, el nostre vot té conseqüències en totes. Qui governi haurà de prendre decisions variades, a vegades contradictòries. Els partits trien pocs missatges, i simples. Els programes? N’hi ha fins i tot que no en fan o que els redueixen a generalitzacions. La gent tampoc no ens els mirem gaire, oi? S’acaba votant la persona, el líder. Als candidats els hauríem d’interrogar molt directament sobre cadascun d’aquests temes rellevants, sobre què en pensen i què pensen fer.

Posem per exemple la immigració, cavall de batalla de la ultradreta. Parlar-ne és fer-li el joc –vol que sigui el centre del debat– i no parlar-ne és regalar-li el terreny. Crec que cal parlar-ne per desemmascarar les mentides i l’odi amb què els variats populismes incendiaris inflamen l’assumpte a la recerca de culpables dèbils, ases de tots els cops. Mai hi posen un enfocament humanitari. Per a Vox o l'Orriols, els nens i adults ofegats al Mediterrani és com si no existissin. Només veuen lladres, dones fanàtiques amb vel i pobres que abusen dels serveis socials. No veuen persones que han fugit de la guerra i la fam, no veuen treballadors precaris, no veuen famílies, no veuen éssers humans. Estan encegats per l’odi a la diferència. Per descomptat que hi ha diferències culturals, però només es poden abordar des de la por i el recel?

El famós artista xinès Ai Weiwei (Pequín, 1957), perseguit per la dictadura del seu país i exiliat a Alemanya, ha escrit el llibre Manifest sense fronteres, traduït per Octavi Gil Pujol per a l’editorial Saldonar. Sobre els immigrants i els refugiats, escriu: "No veig el que avui passa al món com una apocalipsi, que és el que volen fer-nos pensar els xenòfobs de tots els països cada dia, sinó més aviat com un moviment fluid i profundament humà. Les persones sempre han fugit, des dels primers compassos de la humanitat. És un procés pràcticament tan natural com el moviment de l’aigua, el vent o la gespa. I no pretenc romantitzar-ho, ni molt menys; després de tot, l’aigua i el vent també poden ser forces de destrucció brutals. De la mateixa manera que l’ésser humà està destruint el medi ambient amb una fúria suïcida. És per això que també entenc l’altre costat. Si una persona té una casa preciosa, amb un jardí ubèrrim i frondós, i tot d’una un forà se li posa a viure al costat, i després un altre que possiblement portarà la seva família, doncs aquell primer s’espanta. Les persones som criatures pragmàtiques".

Llavors, com ho fem per no donar joc al "temor instintiu del desconegut" que tots portem dins? Com ho fem per tractar-nos mútuament amb dignitat? Per a Weiwei, el primordial és "posar en dubte" les fronteres estètiques, filosòfiques i socials que ens separen i entendre que els refugiats, els immigrants, el que "necessiten amb més urgència no són diners, sinó el fet de sentir-se percebuts com a éssers humans". Ni que sigui dient al teu fill: "Sisplau, acaba’t el menjar del plat; hi ha 70,8 milions de persones la majoria de les quals avui no podran esmorzar". I recordant que ningú no vol marxar de casa seva, de la seva terra. Ningú vol dir al seu fill: "Au va, marxem".

Així doncs, els polítics que només veuen els que han vingut de fora com a terroristes, sensesostre o pidolaires, el que fan és explotar els nostres pitjors instints. Eviten posar-se a la pell dels altres, eviten pensar en la seva esperança d’una vida millor. Alcen murs mentals molt alts, com si construïssin muralles xineses. En poques dècades, per exemple, els EUA han passat de ser un imant de refugiats (amb tot el que històricament això ha suposat de país jove, emprenedor i talentós) a convertir-se en fortalesa: van de cap a la decadència. Al Regne Unit, amb el Brexit, li està passant el mateix. I l'Europa fortalesa que alguns promouen va pel mateix camí. "Què és el que realment protegeix una societat: la rigidesa o la flexibilitat?", es pregunta Ai Weiwei. Una bona pregunta.