BarcelonaDiuen que és un dels museus més bonics del món i, tot i això, encara és relativament desconegut. Es diu Louisiana, però que el nom no us enviï als Estats Units: el tenim molt més a prop, a uns quaranta quilòmetres al nord de Copenhaguen. L'origen és una casa privada, senyorial, d'un home que la va anomenar així perquè les seves tres dones s'havien dit Louise. Després de passar a mans d'un col·leccionista privat d'art, aquest va voler convertir-la en museu i el 1958 es va inaugurar el Museu Louisiana d'Art Modern.

És realment preciós. Es van construir uns edificis senzills, apaïsats, que s'integren molt bé amb la natura generosa on es troba. Podeu estirar-vos al jardí a contemplar les vistes al Bàltic, immens davant vostre, o passejar-hi per descobrir les escultures que l'habiten. A l'interior, una col·lecció permanent, exposicions temporals i una botiga de museu d'aquelles en què hi podries deixar un sou. Si encara no teniu plans per a les vacances, és una bona visita, però fins i tot si no hi aneu us pot donar moltes satisfaccions. Resulta que, des del 2010, a l'agost hi organitzen un festival de literatura durant quatre dies. Hi han passat els millors escriptors del món i, per no fer una llista eterna, us diré que aquest any hi seran la Maggie Nelson, la Sally Rooney, el Richard Flanagan, l'Édouard Louis, la Neige Sinno i la Chimamanda Ngozi Adichie. Algun dia m'agradaria anar-hi, però de moment em conformo amb el canal online que tenen, on pengen gratuïtament continguts relacionats amb l'art, la literatura, la música, el disseny i l'arquitectura. La font principal dels vídeos són les visites que han tingut: podeu trobar-hi la Marina Abramovic comentant l'obra de Giacometti o Max Porter i Richard Ford parlant de Francis Bacon.

Sempre acabo a la part de literatura, on hi ha temes recurrents que plantegen als diferents autors que passen per allà, com la manera d'enfrontar-se a la pàgina en blanc o, el meu preferit, consells per a escriptors que comencen. Bret Easton Ellis no està per romanços: "Casa't amb algú que sigui ric, és un negoci difícil. Serà molt més fàcil si la teva parella té diners". Ho diu molt seriós i, tot i que finalment riu i recomana sobretot llegir, al final hi insisteix: "Casa't amb algú ric". L'avi de la Samanta Schweblin, que era artista visual, devia conèixer bé les dificultats de l'ofici, perquè en l'entrenament que va fer a la seva neta des que era petita, hi va incloure petits robatoris a fires d'artesania i viatges amb transport públic sense pagar bitllet. L'argentina ho recorda divertida: "Em deia que, per ser artista, havia d'aprendre a viure sense diners. Això era clau". L'Umberto Eco no parla de diners, al seu vídeo, però sí que recomana calma: "No pots convertir-te en general si abans no has sigut caporal, sergent o tinent. No pretenguis guanyar el premi Nobel de seguida!" De fet, també diu que no entén els novel·listes que publiquen un llibre cada any i que "es perden el plaer d'estar sis, set o vuit anys preparant una història". Per a en Jonathan Franzen, per escriure t'ho has de passar bé i has de trobar el punt de diversió i, alhora, de concentració que han de tenir els jugadors de tenis: un cop són dins el partit, a gaudir-ne. És així, creu, com probablement podràs fer gaudir els lectors. Per a la Chimamanda Ngozi Adichie, la clau és llegir, molt i de tot. La Tessa Hadley hi coincideix i s'estranya d'haver tingut estudiants que li deien que no llegien. "Però llavors –els deia–, per què voleu escriure"? Touché. No us perdeu aquest museu, que es pot gaudir des del sofà de casa.