Totes les històries de vampirs són històries d'amor. Això és perquè l'amor està fet de sang viva i mai no mor, encara que a algú li trenquin el cor amb una estaca. Perquè, en tal cas, tot i que sembla que finalment s'ha mort, resulta que al cap de quatre dies s'estrena una altra pel·lícula del mateix. Amb la novel·la de la novaiorquesa Sara Gran Acércate (La Biblioteca de Carfax, 2023) descobrim que les històries de possessions demoníaques també estan dominades per l'amor.

Aquest llibre en té prou amb fer palès el procés d'una possessió. No conté exorcismes. Ni al final ni entremig n'hi ha cap. Es prova, però, d'una manera humorística. És el dia a dia d'una parella que es destrueix perquè l'Amanda, casada de fa poc i feliç amb la seva feina d'arquitecta, cau de sobte sota el poder d'una diablessa (mai no la veurem, actua des de la dimensió intangible del mal), que la va apartant cada cop més de l'Ed, el marit. La posseïdora l'ha escollit per a ella. El diable menja a la carta.

Hi ha un patró, un ritualisme de tota possessió com Déu mana, que l'Amanda va experimentant capítol a capítol (n'hi ha que generen calfreds). La possessió la converteix en una ambaixadora de l'infern al seu món familiar i laboral. Sota cap possessió no es pot estimar. Hi veiem, així mateix, que un dimoni pot comportar-se com un vampir. Però mai no serà a l'inrevés. Això dignifica els vampirs. A diferència dels habitants dels inferns, un vampir no serveix ningú. El vampir és el seu propi amo. Caure en mans d'un diable (o d'una diablessa) sempre té molta cosa de feina de manobre. A les Sagrades Escriptures, ho diu el dimoni sortit dels sepulcres: “El meu nom és Legió, perquè som molts”. La massificació no porta mai res de bo. Enlloc.

També és veritat que s'atribueix a l'àngel caigut, Llucifer, el crit non serviam (no et serviré), el qual va proferir rebel·lant-se contra el Creador. Però ho deia perquè volia estar envoltat de servidors abans d'internet. No és Llucifer qui fa la feina bruta, sinó els seus criats.

El llibre ens mostra la protagonista arribant al tràngol de veure's a si mateixa fent coses que no vol fer, però no ho pot evitar. Sempre queda el dubte de si un està posseït per una força exterior o per si mateix. “La batalla era tan sols meva, i era òbvia la rapidesa amb què l'estava perdent”, conclou l'Amanda. Al començament de qualsevol història, encara que ja se sospiti que es pot tractar d'un cas de possessió, hi ha un moment en què se cedeix. Aquí és quan l'Amanda diu que es perd la batalla, perquè ja no hi haurà marxa enrere.

Al pròleg, Mariana Enríquez assenyala encertadament que el llibre desmunta la visió de la dona com a dimoni. L'Amanda és una noia que no sap com es fa al bell mig d'un món possessiu i diabòlic.