Vampirisme literari: aprendre dels de fora
BarcelonaFa poc parlava amb la Mara Faye Lethem, traductora i estudiosa de la nostra literatura, i em comentava que li sorprenia molt que les nostres taules de novetats estiguin tan plenes de traduccions i que els autors emblemàtics de moltes editorials siguin sobretot estrangers. Als països anglosaxons és impensable. És sabut que allà el percentatge de traduccions sobre el total del que es publica és alarmantment petit. Abans diu que era d’un 3% i ara estan exultants d’haver arribat al 6%, xifra que tanmateix continua sent molt baixa si es compara amb la quantitat de literatura traduïda que podem trobar a altres països. Així, a Alemanya s’estima que ronda el 12%, a França arriba fins al 16% (i mira que són culturalment molt proteccionistes), a Itàlia és d’un 19% i Espanya ho peta amb al 24% (el percentatge de Catalunya també aniria per aquí).
He visitat, doncs, els webs d’algunes editorials catalanes per veure com anàvem de números. No soc exhaustiva i ho he fet de pressa (en algunes webs costa veure el catàleg per ordre cronològic i només puc fer cas del que destaquen com a novetat: disculpeu, doncs, si hi ha algun petit error), però ens dona una bona mesura d’on som en narrativa. A can Periscopi ni un original català entre les novetats (0/8); a L’ Altra, a les col·leccions de narrativa d’Angle, Anagrama, Edicions de 1984 i Segona Perifèria, entre 3 i 5 de 12; a Empúries, Males Herbes i Club Editor fan un 6/12 (però a Club només 1 és una novetat estricta, les altres 5 són obres recuperades); a La Magrana, Proa i la Campana entre 7 i 9 de 12; i a la novel·la de Comanegra fan el ple: 12/12. Diria que la mitjana deu fregar el 50%, si hi arriba.
Confiem prou, en el nostre talent?
Podem convèncer-nos que no es pot comparar el mercat anglès amb el català, perquè el nombre de parlants (i escrivents) del primer és molt més elevat que el del segon i, per tant, per una mera qüestió de proporció estadística, hi ha més persones amb talent literari. Això és veritat, però no sé si explica l'anomalia que, per exemple, una editorial de prestigi com Periscopi (prestigi que s’han guanyat a pols) no tingui cap autor català en els vuit llibres que destaquen com a novetats al seu web. Diria que el resum és: no confiem prou en el nostre talent (i vull dir tots: editors, lectors, institucions, etcètera.). Els nostres percentatges delaten una certa falta d’autoestima i també una voluntat admirable de conèixer més: som vampirs que ens estem fent forts a base de beure sang de tota mena i això ens aferma com a literatura. Hi ha més producció, de més qualitat i es ven més a fora (les traduccions del català a altres llengües s’han més que duplicat en una dècada).
La situació del mercat anglosaxó no és gens desitjable. Penso amb horror en tot el que es perden, en tota la riquesa cultural que no els arriba, i en els nefastos i empobridors efectes a llarg termini d’un mercat literari massa aïllat. L’aïllament és com l’endogàmia: el material genètic es va degenerant i es perd aptitud biològica, o literària.
No es tracta, però, d’una qüestió només quantitativa (quant traduïm o publiquem) sinó també qualitativa (què traduïm i publiquem). D’això, si de cas, ja en parlarem un altre dia, perquè sí, a casa nostra traduïm més, però segurament traduïm massa originals en anglès. L’imperialisme cultural, etc.
Hi ha països (més petits que el nostre) on es pot viure d'escriure
En tot cas, aquesta actitud del mercat literari anglosaxó no em sembla gens envejable, però sí que m’ho semblen moltes altres coses. Per exemple, que, com també fan a altres països, quan un llibreter organitza la presentació d’un llibre faci pagar entrada i, si després et compres el llibre, l’entrada se’t descompti del preu de venda. Per exemple, que moltes presentacions siguin menys xerrameca i més de lectura del llibre que es presenta (¿hi ha manera millor d’explicar què és un llibre que el llibre mateix?). Per exemple, que els traductors cobrin el doble o més que els traductors d’aquí. Per exemple, que al Regne Unit els llibres no tinguin IVA.
Penso això i se’m dispara el cap. Com funciona el món del llibre a altres països? Quins factors i agents de la fórmula econòmica que sosté la literatura són diferents dels nostres? He sentit llegendes d’Islàndia, també de Noruega, un país amb menys població que Catalunya, on els autors poden viure d’escriure, on l’Estat compra moltíssims exemplars per a biblioteques, on diu que bequen els escriptors durant un any perquè es puguin dedicar de veritat a escriure (les beques de l’ILC són meravelloses, sí, i tant, però amb 6.000 euros, escriure ha de continuar sent per força una activitat subsidiària). Com s’ho fan si el seu mercat és més petit que el nostre?
Se m’acut que seria interessant i utilíssim fer un buidatge del funcionament d’altres sistemes literaris i de les pràctiques que fan que no siguin tan precaris com el nostre. Igual que llegim traduccions per vampiritzar-ne totes les coses bones que hi trobem, podem mirar com funcionen altres mercats i fer-nos-ho nostre. Podríem elaborar un llibre blanc del sector editorial a Catalunya partint de la nostra experiència i del que funciona a fora. ¿Ho fem o què?