Un viatger més aviat urbanita a qui parlen les vaques. Bèlgica, Itàlia, l’Argentina... Arreu on va, el seu diàleg interior té la rèplica en un rumiant. Cadascú tria la contrapart que li ve de gust. Xavier Febrés (Barcelona, 1949), gens donat a la ficció, aquest cop ha posat un pessic de fantasia bovina en la seva autobiografia literària. El millor viatge de tots (L’Avenç) és un recorregut per la pròpia trajectòria vital i intel·lectual, una mena d’exercici introspectiu d’algú que al llarg de la vida ha cultivat unes quantes obsessions: per Josep Pla, per l’Empordà, pel periodisme literari, pels tangos, pel bon menjar, pel cultiu de la memòria...

Estilista refinat i observador curiós, aquest cop recrea la seva vida a través dels llocs on ha viscut. La seva joventut belga va cavalcar damunt l’onada del Maig del 68 entre el frenesí estudiantil, un experiment proletari d’obrer siderúrgic i l’inici en el periodisme. Eren els temps, també, en què esclatava la guerra lingüística de flamencs i francòfons. Després de 8 anys, va decidir tornar a Catalunya per afegir-se a una altra onada, la de la recuperació de la democràcia. A Bèlgica hi va deixar una filla, una vida. A Barcelona hi va trobar un periodisme en precària ebullició, una doble condició que venia de lluny (només cal pensar en el mateix Pla) i que no ha acabat de perdre mai: ni la precarietat (sobretot quan s’exerceix en llengua catalana) ni l’ebullició, consubstancial a l’ofici. A la Catalunya de la trepidant Transició hi va trobar, també, l’argentina Patrícia Gabancho, amb qui tindria un fill i que li obriria les portes de la pampa i el tango.

La següent etapa del llibre és la del fascino per Itàlia i per la seva retòrica de cafè. A l’ombra de Pla (i de Sagarra i de Gaziel), i de la mà de Rossend Domènech, es va endinsar en l’essència de Roma i de la pasta asciutta ratllada per un formatge essencial convertit en "volves de neu làctia". I després de les ruïnes, el Renaixement i l’Humanisme florentins, on entre tantes altres coses va descobrir un detall insignificant, mai més ben dit: que el David de Miquel Àngel "la té petita". Tot seguit Venècia, esclar, amb l’afany de desempallegar-se "dels clixés moribunds i el desencís melancòlic dels esllanguits". El periple italià acaba a Bolonya i Milà, ciutats d’adopció de la seva filla, un nord humit on l’autor retroba els rumiants que li parlen.

Si les vaques herbívores ho converteixen tot en carn, el Febrés omnívor ho converteix tot en literatura. Així li va passar a Itàlia, i el mateix a l’Argentina, país, aquest sí, boví per antonomàsia: 40 milions d’habitants per 55 milions de vaques. Tot i que la soja ara està conquerint els camps de la pampa que abans eren terreny exclusiu per a les pacífiques bèsties, a l’Argentina de la melancolia de Gardel –"però el viajero que huye / tarde o temprano detiene su andar"– l’autor estableix el diàleg definitiu amb una vaca sàvia: "No éreu els homes la primera espècie animal capaç de comprendre i parlar? Què heu comprès? De què us ha servit tot el que contenen les paraules? [...] Tu, l’home inquiet, hauries de saber que no som res més que allò que estimem [...] Potser que comencis a buscar més aviat dintre teu". Fi del viatge.