Faig el tercer i últim tast d’aquesta sèrie conscient que per cobrir la matèria que aborda n’hi hauria de dedicar molts més. La tanco, doncs, limitant-me a esmentar alguns dels principals usos que s’imposen sobre d’altres que jo, com a editor, veig més genuïns o adequats a l’estàndard; fins al punt d’intervenir en textos per afavorir-los i procurar que, almenys, no desapareguin. En tastos posteriors, ja amb títols específics, em plantejaré fins a quin punt té sentit encara fer-ho. Abans de tirar la tovallola, i sent contrari a la tirania dels experts, vull traspassar als usuaris la informació que, a parer de molts editors, justificaria modificar aquests usos. Sent conscient, sempre, que en el torcebraç ús-experts s’imposa l’ús, però que, en les llengües cultes, s’imposa un ús ben informat.

Començo amb un clàssic: la pèrdua de pròxim davant de proper i, per motius semblants, d’acostar davant d’apropar. També em trobo massa diversos que poden ser uns quants o alguns, i adients que seria més adequat que fossin adequats. Respiraria alleujat i no pas, com ara agrada dir, alleugerit. Però no m’hi vull centrar, si bé sí que ho prefereixo a focalitzar. Sé que el millor rol d’un corrector és el seu paper d’assessor, per més que no pugui aturar xacres que ell anomena plagues o flagells ni evitar que un altre cop s’hagi acabat menjant altre cop o altra vegada quan simplement volen dir de nou.

Cansa molt anar canviant sever i robust per fort o agut i sòlid o consistent. Encara que l’ofensiva de l’anglès no sigui abassegadora, com pretenen alguns, sinó aclaparadora. I és que, si no vigilem, en breu (abans dèiem aviat ) creuarem la frontera (hem deixat de travessar-les ) que separa el catanyol del catanglès. Però aquest no és l’únic problema: 50 anys enrere hauríem dit fa 50 anys, una estructura que ara ja només treu el nas en la redundant fa 50 anys enrere. I això que si ens situéssim en un punt del passat, la sinonímia desapareix. En resum, que és una pena –abans en dèiem llàstima– que el català corri el risc –i mai de mai el perill– d’evolucionar liderat per la ignorància.