El 'totum revolutum' de Josep Pla
Escric "Pla" i el corrector automàtic de l’ordinador em proposa Planificació. No. M’emprenyo absurdament contra la màquina: he dit Pla! Josep Pla. Un gran prosista, periodista i assagista del segle XX europeu que Europa mai reconeixerà. A Catalunya mateix encara hi ha molta gent que es resisteix a atorgar-li el mèrit i la genialitat immensos. És molt senzill: per gaudir-lo no cal enamorar-se’n ni estar-hi d’acord, només cal llegir-lo.
Però sí, Pla també arrela en el concepte de planificació. Quan als 28 anys, el 1925, fa un segle, va publicar el seu primer llibre, Coses vistes(ara reeditat per Destino a càrrec de Maria-Arboç Terrades i Jordi Cornudella), ja tenia tota l’ambició perfectament afinada. Llegint aquesta obra, avui veiem que prefigurava un programa grandiós: la voluntat de bastir un retrat alhora minuciós i holístic de la societat catalana i de l’ànima humana. Escèptic, apassionat, grafòman, hedonista i diabòlic, volia escriure’s i escriure’ns. El jove Pla es feia el desmenjat –se'l va fer tota la vida– per ocultar una ànsia d’èxit literari sense límits. Un desig perfectament justificat.
El periodista tastaolletes i penell ja demostrava un talent i una determinació sense pal·liatius. Ho repeteixo: tenia només 28 anys. Llegiu-lo. Llegiu Coses vistes. Hi trobareu perles polides com aquesta. Es titula Tardor a Calella de Palafrugell. N’agafo alguns fragments esparsos: "El mar és ara una cançó diversa i canviant d’una incoherència subtil i delicada. El sol molesta poc. Els africanismes que té el nostre paisatge i el nostre mar, la monotonia del cel, la blancor de les parets, la sequedat dels camps, el dogmatisme dels nostres cors, s’endolceixen ara dins d’un torterol de fum lleu. Jo aprofito l’estona per parlar amb els capellans i amb les dones [...] Amb el meu bot i la meva vela navego per aquestes cales i poblets encotonats en la grandiositat geològica de la Costa Brava. A tot arreu hi tinc un amic que està sempre disposat a menjar un cent de caragols o un bon arròs o la meitat d’una llebre i amb aquest amic tan savi no hi ha manera de renyir [...] La política i el periodisme, la gramàtica i la retòrica, el manual i l’acadèmia, ¿no són la fullaraca inútil de la vida? Jo no canviaria pas la vida de la gent d’aquests poblets sense campanar i sense rellotge amb la dels nostres pobres poetes optimistes i tan enravenats i carregats de misèria. ¿Sentit de la vida? Aquí el teniu el sentit de la vida... Que tothom s’armi del seu sarró i de la seva escopeta de canya i surti a la caça de les melodies d’aquest món que sempre volen altes..."
Genuí i imprevisible, desinhibit i valent, sarcàstic i poètic, amb Coses vistes es va ficar el públic i la crítica a la butxaca. Era una veu poderosa, que feia bandera d’una senzillesa molt treballada, que mirava de cara la realitat prosaica i la feia voleiar. Malgrat el daltabaix de la guerra i la llosa del franquisme, malgrat els seus girs ideològics, el públic ja no l’abandonaria mai en vida seva. Avui és un clàssic en un país que no cuida prou els clàssics: El quadern gris hauria de ser lectura obligatòria per a tothom. Sort de l’excel·lent i monumental biografia que li ha dedicat Xavier Pla, Un cor furtiu. No l’heu llegit? De debò? Quina sort tenir encara aquest trumfo que us espera: el plaer de descobrir-lo o redescobrir-lo.
El Pla que de gran es feia el pagès el que ens deia és que sempre havia treballat l’escriptura com qui treballa la terra, molt arran de la pols i dels brots, llaurant-la obsessivament, tenint cura de cada paraula com si fos una llavor, meravellant-se dels fruits i maleint les pedregades. Com un petit propietari esforçat que vol llegar als descendents el mas pulcrament ordenat, que ens transmet el gaudi de sentir-se lliure als seus camps, contemplant de lluny els cims i el mar. El país sencer. I el món, també. Totes les Coses vistes. També les hauria pogut titular Coses viscudes. Perquè en Pla, vida i obra sempre van formar un indestriable totum revolutum. Ell era la seva obra, ell era el país, ell ho va voler ser tot.