Amb el primer ARA, el 28 de novembre del 2010, arrencava aquesta secció comparant la “noble follia” de fer del català una llengua amb la de fer d’un diari un mitjà independent. Més de 700 tastos després toca dir adeu. Els tastos eren hereus d’una columna a l’Avui que va tenir cert èxit fent divulgació bàsica amanida amb humor. És un to que només vaig saber mantenir uns quants anys: no volia repetir-me ni cansar abusant de les gracietes. El tast va anar esdevenint més solanià: més tècnic, més abstracte. I és que Joan Solà, a més d’un gran mestre i amic, va ser qui em va encomanar la dèria de veure la llengua –i, sobretot, la norma que la regeix– plena de problemes mal resolts que cal abordar per fer del català (tornem a Riba) “un instrument indefinidament apte”.

Això m’ha portat a adreçar, cada cop més, els tastos no pas al públic general sinó al reduït nombre de professionals de la llengua preparats i preocupats per fer-ne el millor ús. Alguns dels meus tastos són –en soc plenament conscient– gairebé inintel·ligibles per a un lector mitjà. I, malgrat tot, la direcció de l’ARA ha tingut la paciència de deixar-me’ls publicar tots aquests anys. També ha tingut paciència la Secció Filològica de l’IEC, que sent la responsable de la normativa ha sigut sovint el blanc de les meves crítiques. No tiro la tovallola i espero ajudar a mantenir, en altres tribunes i espais, aquesta mirada entusiasmada, desinhibida i racional davant la llengua que tenia Solà.

Els temps han canviat i en aquest món global, bombardejat per les xarxes, l’obsessió concentrada pel detall té cada cop menys audiència. Cal un to més lleuger, que atrapi de seguida i no capfiqui tant. No és el to amb què ara jo em sento còmode, i és del tot comprensible que un mitjà que vol viure dels lectors evolucioni en aquesta direcció. Agraeixo als que m’han llegit tots aquests anys la seva indulgència i desitjo a qui continuï parlant de llengua en aquest Llegim renovat que trobi la manera d’encomanar al màxim de lectors la passió pel català.