BarcelonaQuan llegim ara Tarzán en el centro de la Tierra (ed. Costas de Carcosa, 2020), prenem consciència que aquesta novel·la d'Edgar Rice Burroughs, apareguda originalment l'any 1929, és filla de la commoció que va causar al segle XIX el descobriment de la prehistòria, de l'al·luvió de troballes de fòssils, fragments d'ossos humans (que rebrien noms d'indrets com Cro-Magnon i Neanderthal), esquelets de dinosaures soterrats i mamuts gelats (l'estàtua del mamut que hi ha al Parc de la Ciutadella, a Barcelona, s'aixeca al bell mig d'aquesta atmosfera).

Ja ho havia demostrat Darwin, tots som producte de l'evolució, i això va provocar un cataclisme cultural i espiritual. Avui, però, tornen a divulgar-se els discursos creacionistes; el terraplanisme i el negacionisme en relació amb les vacunes són la versió digital dels que han canviat l'integrisme religiós per les fake news.

Tarzan arriba al centre de la Terra a bord d'un dirigible passant per un forat molt gran que hi ha al pol Nord. Científicament, no sembla gaire convincent i, així i tot, es tracta d'una obra que recull la fe capital que aleshores van dipositar en les ciències naturals els esperits progressistes de l'època. El que troba Tarzan en el seu viatge a Pellucidar (així s'anomena aquest món intraterrestre) és un catàleg exhaustiu de sauris voladors, rèptils gegants, al·lusions als neandertals, óssos de les cavernes, tigres amb dents de sabre i tota una fauna acabada de descobrir i que sorprenia tothom. Parlar de la prehistòria suposava donar veu a les teories evolucionistes.

Aquest univers va constituir un inesgotable camp d'inspiració per als novel·listes, de manera que es pot trobar també, i amb el mateix propòsit divulgatiu, en obres anteriors com Viatge al centre de la Terra (Jules Verne, ed. La Galera, 2012) i El món perdut (Arthur Conan Doyle, Bromera Edicions, 2012). Al viatge de Tarzan per l'interior de la Terra, els descobriments comparteixen protagonisme amb les invencions (simis humanitzats i humans llangardaix). El somni de la ciència produeix pulp.

La diferència entre Verne i Burroughs és que el darrer era un reaccionari de la mateixa manera que ho van ser Bradbury, Heinlein, Lovecraft i, potser, Edgar Allan Poe. Verne era un burgès idealista. Va escollir per heroi un príncep de l'Índia, que havia lluitat contra la colonització britànica, el capità Nemo. L'heroi més significatiu de Burroughs, John Carter (que viatja al planeta Barsoom, conegut a la Terra com a planeta Mart), és un tot cavaller sudista. Això no és tan sols una qüestió d'autors, sinó del tema, ja que un heroi és un reaccionari en essència. No cal refiar-se mai dels que guanyen. L'escapada es troba en l'antiheroi, encara que Philip Marlowe ens dirà que qualsevol sortida és un llarg adeu.