Barcelona"Avui és quan ens internem?” Ho preguntava amb humor l’editora Núria Iceta el dia que s’inaugurava La Setmana del Llibre en Català. Em va fer riure el comentari, i el vaig entendre perfectament. La Setmana és llarga (ja ho diu el seu president, Joan Carles Girbés, que són de lletres: aquesta setmana literària dura deu dies) i els expositors hi passen moltes hores. Ara, ningú se la vol perdre. Al vespre, la Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, deia mig en broma que és la boda del sector, i tothom vol ser-hi. Només calia mirar al seu voltant per comprovar-ho: efectivament, tot eren editors, autors i llibreters, i tothom semblava molt content de retrobar-se. (També ho feia l’espai: érem al bar, segurament un dels llocs més concorreguts de La Setmana, on la frase més repetida és “L'última i me’n vaig”, que només es compleix si coincideix amb l’hora de tancament.)

De la mandra a l'alegria

La Setmana és molt important per al sector, efectivament, per a la part comercial, però també perquè realment s’hi viuen “moments encantadors”, que em deia l’editora Maria Bohigas. El procés, per a mi, és aquest: un primer moment de mandra, “que lluny, el Moll de la Fusta!”, i gran alegria un cop allà (el mar, el mar!). Punt de trobada, et vas trobant gent a qui et fa il·lusió veure, i comentar llibres però sobretot l’estiu i la calor que fa (idea, organització de La Setmana: l’any que ve, a més de bosses, no faríeu uns vanos?). No soc l’única a qui fa mandra anar cap allà, ho sé, i de fet la ubicació també és tema de conversa. Coincideixo amb l’editor Ignasi Moreta, que comenta que té la sensació de ser fora de la ciutat, en una mena de reserva índia, però està d’acord amb el llibreter Lluís Morral que està bé tenir un públic que ja sap què hi va a fer allà, sense els turistes passavolants de la Catedral, que en realitat no compraven res.

I el públic hi és, al Moll de la Fusta, i això és el més important. Satisfaccions del sector a banda, és per a ells que es fa La Setmana. És un gust, passejar i veure les activitats, de tot tipus (quin encert, els contacontes al vaixell d’Open Arms!), plenes de gent que escolta atentament, malgrat la gota de suor que els regalima per la galta. Els matins, també obert, són més fluixos. Ho deia l’editor Miquel Adam en un tuit, però els d’Edicions Cal·lígraf, de Figueres, li responien que per als expositors que venen de fora val la pena ser-hi totes les hores. Els entenc a tots dos. Dilluns va ser un bon dia, era el matí de les biblioteques, i tot i que dimarts i dimecres no s’hi veia gaire gent, dijous al matí semblava que a La Setmana n’hi havia més que mai. Al matí organitzat per Òmnium, hi havia ple absolut per celebrar els 25 anys de carrera de Josep Pedrals, o per escoltar Sergi Belbel, Empar Moliner i Rafel Nadal. Al final de la conversa amb ells, intervé un noi argentí, que explica que des que parla català se sent més ric. Somriures generals, i jo no puc evitar un pensament per l’Antònia Vicens, que al discurs d’inauguració celebrava els 40 anys de La Setmana del Llibre en Català, però anhelava el moment en què pugui ser, només, “La Setmana del Llibre”.