23/09/2021

Sempre hi haurà qui et dirà que t’estima

3 min

Parlar amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres

“Vaig començar a escriure aquest llibre per parlar amb els meus pares morts –diu Toni Sala–. Parlar amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres quan ja no hi siguem, aguantar així el contacte a través de les parets. Mentre jo parlo amb el pare, ell parla també amb el meu avi i el meu avi amb el meu besavi, el besavi amb el rebesavi i així en una cadena atemporal que també va cap als fills i cap als nets que encara han d’arribar, i els besnets que qui sap si vindran, que qui sap si ja hi són”.

Cargando
No hay anuncios

Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) ve de família de fondistes per les dues bandes, i ara s’ha vist amb cor d’escriure sobre els de casa seva. No tant per retre-hi comptes com per entendre’ls, per reviure’ls i per deixar-ho escrit. “Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant el seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim. Llegim els nostres pares a través nostre, però també ens llegim a través seu, ells també ens emmirallen. Si superem l’edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res”. Quan escriu aquestes línies, Sala té tres anys més que els que tenia el seu pare quan es va morir.

Desprèn un magnetisme especial, l’últim llibre de Toni Sala (Una família, L’Altra Editorial). Jo l’he llegit aquest estiu que ja és història i m’ha transportat de ple als estius de la seva infantesa i joventut, a una Costa Brava d’una altra època, amb tot de gent que ja no està viva com deixarem d’estar vius nosaltres tard o d’hora, tampoc hi ha tanta diferència entre passar per aquest planeta vint-i-cinc anys abans o vint-i-cinc anys després, la mort és l’estat natural, el que és estrany és viure. A les pàgines finals, l’autor s’adreça als lectors del futur: “Som al 2100. Ens hem mort tots, els meus pares, l’avi, el pintor, la meva àvia, els lectors d’aquesta primera edició. Tens a les mans un llibre sobre la meva família, però ets més família seva tu que jo, a hores d’ara”.

Cargando
No hay anuncios

Revivint el pare que va morir als 48 anys (“la mort del pare va ser com una demolició controlada de la família”), Sala ressuscita el record de tots els seus avantpassats. De l’avi Josep, que tenia una hípica –i una pistola negra en un calaix, embolicada amb uns calçotets–, a qui dedica una part del llibre; però també del pare del seu avi, i del pare del pare del seu avi, i etcètera. 

Cargando
No hay anuncios

Textos breus que ens agafen per l’espatlla i se’ns enduen d’excursió

He retornat a la família empordanesa de Toni Sala mentre llegia Tots els focs totes les pistoles, de Jordi Benavente (Lleonard Muntaner Editor). Aquest volum miscel·lànic i singular dialoga amb el de Sala potser pels cavalls, potser per la pistola, potser per l’avi que explica als nanos una història d’indis de l’Oest americà, potser per la consciència que som baules d’una cadena i per la certesa que anem entenent els nostres pares a mesura que trepitgem el mateix tros de camí (“I de sobte ho veu clar: segur que quan el seu pare va saber que seria pare també estava així d’acollonit. I el mateix devia passar amb el pare del seu pare, i amb el pare del pare del seu pare, i amb…”). Com Sala, Benavente té la virtut de transportar-nos allà on ens vol fer anar. O allà on volem anar nosaltres, lectors, encara que no ho sapiguem d’entrada. Encara que ens hi endinsem a cegues, sense Google Maps.

Cargando
No hay anuncios

Els textos breus, alguns brevíssims, de Jordi Benavente (Martorell, 1980) se’ns emporten d’excursió pels boscos, per les muntanyes, per la vida. Ens parlen dels fills, de la dèria d’escriure, de la natura. Amb elegància, amb voluntat d’estil, amb esclats de tendresa. Als quaranta anys, amb els pares vius i amb dos fills que no deixarà mai de vetllar, Benavente comença a entendre de què va el joc, i ens comparteix el que en sap: “Sempre hi ha pistoles, i llàgrimes. Encara que siguin de joguina, encara que siguin d’alegria. Sempre hi haurà qui et dirà que t’estima, i serà veritat”