BarcelonaNo solament la nostra literatura, sinó quasi totes les d’aquells països en què els ciutadans hagin sucumbit al prestigi i l’enlluernament de les noves tecnologies, corren el perill de veure com la seva qualitat intrínseca minvarà a mesura que passin els anys; perquè els iPads faran via a tota màquina, però l’art de ben parlar i ben escriure –que van de bracet– es practicaran cada cop menys a l’ensenyament, als diaris i al carrer. El secret de la bona prosa del segle XVIII francès, per posar un exemple, deu molt a l’art de la conversació que es practicava als salons de les dames sumptuoses, els d’elles sobretot: la prosa de Rousseau, de Diderot o de Voltaire, totes molt bones, són una lliçó de prosa fluent, civilitzada, eufònica i exacta; la prosa de Flaubert ja és una altra cosa, perquè sempre estava sol; la de Stendhal torna a ser deliciosament natural. L’èxit de la prosa bonhomiosa de Dickens es deu igualment a l’esclat d’humor (wit) de què van fer gala les generacions anteriors, com es veu a l’obra de Swift, Fielding o Sterne. És possible que en aquells dos països, França i Anglaterra, es mantingui molts anys l’exigència d’una prosa de qualitat; però també és possible que acabi contaminada per aquesta prosa desgavellada que generen els ginys electrònics. Ja es veurà.

Els noucentistes catalans, com sap tan bé l’amic Xavier Pla, van forçar molt la dinàmica de la llengua catalana, i per això Josep Pla, que n’era contrari, és tan agradable de llegir. Això sí, qui dominava el català, a tots els seus nivells, era Josep Carner (i d’altres), que avui llegeix molt poca gent. La prosa de Riba balasqueja (vegeu les traduccions de Ramon Balasch a la Bernat Metge); la d’Espriu és cantelluda (també estava molt sol); la de Foix és tan incomprensible com la seva poesia, per molt lluïdes que siguin les dues coses.

En un article que forma part dels seus famosos Lundis, Sainte-Beuve –que Proust i Roland Barthes van rebentar, però autor, al capdavall, d’estudis literaris molt intel·ligents i cultíssims– va escriure: “Quants d’esforços per ser clar, simple, precís, per no fer servir altra cosa que paraules netes, és a dir, per no ser un escriptor de pacotilla!” Encara: “Quant al lligam (liaison), quant a aquest enfilall, aquesta unió d’idees que Horaci va admirar com a persona que n’havia sentit la dificultat, quants afanys d’atenció no són necessaris!” És clar que ell ostentava la càtedra de poesia llatina al Collège de France.

Pertot, escriure s’ha convertit en la cosa més fàcil del món, possiblement perquè els lectors, en general, no han llegit els clàssics i no veuen cap defecte en moltes proses matusseres. Però escriure bé és tan laboriós com construir un vaixell de modelisme, i, damunt, ficar-lo després (o abans) dins un vas de vidre.