BarcelonaQuan es va publicar l’últim informe PISA, les autoritats –no les intel·lectuals, sinó les polítiques, que de vegades es troben a l’altre cap de la vida intel·lectiva– van donar tota mena d’explicacions dissuasives menys les que són la veritable causa del declivi de l’educació a Catalunya, el país que havia tingut un dels millors sistemes pedagògics del continent durant el primer terç del segle XX. Que si la pandèmia, que si els immigrants, que si l’aglomeració d’alumnes, que si la manca de professors, etcètera.

Però hi ha gent que pensa que les causes d’aquesta situació són d’una altra mena. Dir “la pandèmia”, per exemple, no vol dir res, perquè el virus de la covid afectava el cos, no la ment. El problema és que durant la pandèmia, nens i nenes, nois i noies, es van sentir del tot lliures per dedicar-se a la seva activitat número u des de fa anys: passar el dia davant l’ordinador i amb el telèfon mòbil a l’orella. Ara, al cap d’una setmana de l’informe, tothom comença a considerar que potser caldria deixar els telèfons en un prestatge en entrar al col·legi i tornar a la pissarra, el guix i l’esborrador.

Però aquest ús indiscriminat, no controlat, dels ginys electrònics, no és el responsable solament d’una distracció estèril, sinó també d’un factor d’una més gran conseqüència: un nen o nena, o noi o noia, que porta això a la butxaca o té un ordinador des de molt petit, es converteix en una autoritat. Socialment, els menuts encara no en tenen cap, i per això la desitgen: no mana el Sant Pare, ni el Govern, ni els pares... ni els mestres: aquí no mana ningú; l’alumne és l’amo de la seva vida –quan encara està per fer– gràcies a un domini merament tecnològic. Dedicant-hi a pler tantes hores –fins i tot a estudi, cosa que els suecs ja han evitat–, els jovenets es consideren amos del món i de la pròpia existència. Amb aquesta poderosa autoritat, queden en no-res una altra sèrie d’autoritats que són, de fet, les que poden encaminar la gent jove cap al lloc de la capacitat intel·lectual.

Afegim-hi el fet que aquests enginys han acostumat la població petita a considerar que qualsevol saber s’aconsegueix prement solament una tecla. Ve’t aquí el problema. L'aprenentatge, que demana concentració, mediació, esforç i hores de feina, queda relegat al lloc de les coses no satisfactòries, indesitjables per no ser immediates i massa complexes.

Aquesta és la cosa: sense cap autoritat concedida a ningú, ningú, els alumnes derivaran cap una nova forma d’anarquia, en la qual tota educació solvent esdevindrà impossible. Això sí: gresca, la que calgui.