Roberto Calasso va morir fa cosa de dos anys havent deixat una obra sorprenent i la direcció d’una de les firmes editorials més exquisides d’Itàlia, Adelphi. És molt possible que els lectors d’aquesta columna hagin llegit alguna cosa d’ell, potser Les noces de Cadme i Harmonia (1988), basat en la interminable nissaga dels déus de Grècia, potser el llibre dedicat a Kafka (K., 2002) o potser La Folie Baudelaire (2008), dedicat al poeta que va revolucionar la poesia francesa.

Si no ha llegit res d’aquest autor italià, antifeixista per tradició familiar, amic de tots els mites que ha generat l’Orient i l’Occident, lleugerament decantat cap al sibil·lisme i l’esoterisme, coneixedor de moltes llengües modernes i antigues, fins al sànscrit —la mare de totes les que sabia—, ara tindrà l’ocasió d’adelitar-se amb un llibret que, al nostre entendre, és la quinta essència de l’imaginari de l’autor: Memè Scianca, amb traducció catalana de Pau Vidal (Barcelona, Días Contados, 2023; id., id., Anagrama).

S’havia dit d’ell que representava tot sol una enorme institució literària, com en el cas de Borges, i això no era cap exageració. Però en la seva bibliografia mancava una obra, com la que comentem avui, en què Calasso es desprengués de tots els mites i el misteri de l’Índia i de Grècia per mostrar una mena de destil·lació del seu pensament i de la seva obra tan vasta.

Memè Scianca és una evocació d’episodis diversos de la seva infància, dels anys de la Segona Guerra Mundial i d’uns records que semblen, per dir-ho així, el nucli generador de la seva poètica. L’obra de Proust hi té el seu lloc, i encara més la de Kafka, ara revisitat arran de la possible paternitat d’aquest: quan Grete Bloch, amiga de l’eterna i malaguanyada nòvia de Kafka, Felice Bauer, va visitar l’autor de La transformació a Praga, hi va tenir una relació sentimental de la qual, segons Grete mateixa, hauria nascut un fill que va morir l’any 1921, és a dir, tres anys abans que morís el seu pare escriptor. Cap investigador no ha trobat cap pista que confirmés aquest fet i Kafka mateix no en parla mai, possiblement perquè Grete Bloch mai no va dir-li res sobre aquest fill.

No és cosa que ens hagi d’importar gaire. Però Calasso narra justament, en aquest llibret extraordinari, les coses que després va semblar que no li interessaven a ell mateix: són impressions d’una minyonia ingènua, oberta a unes sensacions primeres que, només amb els anys, es van convertir en l’obra polifacètica que ens va deixar.