Restaurants de llibres
Ho explicava molt bé Borja Bagunyà en una columna de la setmana passada arran de l’enèsima polèmica al "sector literari de la literatura catalana", que s’havia mostrat indignat (durant unes quantes hores, i a Twitter, tampoc no exagerem) per l’atorgament del premi Pla a un presentador de telenotícies. Reclamava Bagunyà que els escriptors necessiten una conversa neta sobre el valor de les obres que escriuen perquè, com a creadors, estan obligats a dubtar-ne sempre. Necessiten una crítica independent i dura i, afegeixo jo, un sistema de premis literaris que no estigui basat en el cinisme.
Recordo fa molts anys un escriptor entrevistat a la televisió que va dir una cosa que va deixar tothom gelat: "Penseu que hi ha gent que s’hi presenta de debò, als premis literaris". Era una acusació més radical i menys ingènua del que semblava. Què se’n fa, de tota la gent que envia originals als premis? Sí, esclar, és gent que desconeix el funcionament del sistema, ja haurien de saber que no val la pena presentar-s’hi, aquestes convocatòries són una pantalla per a operacions editorials de fitxatge d’autors d’altres editorials o per fidelitzar els propis, etcètera.
El discurs majoritari diu que aquesta és la manera de fer créixer el públic: una gran quantitat de persones que mai no comprarien un llibre compraran aquell gràcies a l’altaveu que suposa la cara coneguda, i així després potser passaran a altres llibres. Retòrica tardocapitalista, foc d’encenalls. Aquesta mena de discursos són els que trenquen el pacte de confiança tàcit que hi hauria d’haver sempre entre creadors o productors i el públic.
Cada vegada que un lector no informat s’acosta a un llibre premiat i té una decepció (perquè això passa, aquests llibres arriben a les cases i són llegits), cada vegada que hi ha un desengany, es trenca una mica més el pacte implícit: és allò de no tornar més al restaurant que et va servir una carn passada. I una literatura com la catalana, amb els mil i un problemes de difusió, precarietat creativa i falta de prestigi típics de les literatures petites o minoritzades, no necessita aquesta mena d’ajudes per acabar d’aprimar-se.