Munic, 1918-1919. Alemanya, al final de la Primera Guerra Mundial. A la capital de Baviera, en un clima de derrota i malestar general, hi ha una gran ebullició intel·lectual i política. Autors no precisament revolucionaris com Rainer M. Rilke i Thomas Mann no en són aliens. El 4 de novembre del 1918 Max Weber, liberal d’esquerres contrari a la guerra però també a la revolució, visita la ciutat i adverteix contra un alçament popular: només portaria una contrarevolució terrible. Però el 7 de novembre, poc abans que se signi l’armistici del dia 11, es declara la República Democràtica i Social de Baviera. Lluís III, últim rei d’una dinastia mil·lenària, fuig amb la família. El canvi brusc és fruit d’un moviment assembleari liderat per joves poetes, periodistes i diletants. Als carrers, l’esperança es barreja amb la por.
Aquesta és l’atmosfera que recrea l’escriptor, crític literari i periodista Volker Weidermann, cap de cultura de Der Spiegel, a La república de los soñadores, publicat per l’editorial Arpa en traducció d’Arnau Figueras. És com una crònica periodística que, tot i basar-se en fons documentals i estar dotada de perspectiva històrica, en part recorda el Deu dies que trasbalsaren el món de John Reed sobre la Revolució Russa d’un any abans. La publicació del relat-assaig de Weidermann és oportuna a Catalunya, on acabem de viure també la ficció d’una República efímera. Aquell invent bavarès, fruit de l’entusiasme i la improvisació, va durar poc. Va ser esclafat. Weber tenia raó. També en tenia Spengler, que just en aquell moment havia publicat La decadència d’Occident i que entre els amics també pronosticava que després de la caiguda de l’ordre establert vindria un radicalisme salvatge i una involució.
El llibre també és revelador per adonar-se de l’antisemitisme latent que ja senyorejava a Alemanya. Mann no n’estava exempt. De fet, Hitler, aleshores a Munic, apareix com un caporal que es posa primer al servei del nou règim i després de les forces reaccionàries. La paradoxa és que el líder de la revolta, i president improvisat de la República, Kurt Eisner, és un jueu berlinès, un pacifista socialdemòcrata que aconsegueix el somni d’aconseguir el poder sense que es vessi ni una gota de sang. “Nosaltres, que hem descobert una nova forma de revolució, intentarem desenvolupar també una nova forma de democràcia”, proclama. Una fórmula en què coexisteixin els consells del poble (assemblees) i el Parlament. Però no era tan fàcil. Les lluites entre els partits d’esquerres van minar el govern. Els bells i grandiloqüents discursos d’Eisner aviat deixarien de fer efecte i es veuria forçat a convocar unes eleccions en què el seu partit només va treure un 2,5% dels vots!
No us explico el final d’Eisner ni el de la República, perquè seria un espòiler. El llibre es llegeix en part com una novel·la. N’intueixes el final tràgic i potser per això no pots deixar de llegir-lo; ni d’establir paral·lelismes entre aquell remolí històric i el nostre present.
