La Casa dels Clàssics és una iniciativa del grup editorial SOM creada per revitalitzar el fons de la Bernat Metge, que el grup va adquirir fa uns quants anys, i té més objectius i ambicions. Entre altres projectes, ha engegat la publicació d’una col·lecció de grans clàssics universals: va començar amb la Ilíada traduïda per Pau Sabaté (i pròleg d’Enric Casasses) i ara li ha tocat el torn al Robinson Crusoe en traducció d’Esther Tallada i pròleg d’Albert Sánchez Piñol. Seguirà Crim i càstig i ja veurem quins títols més. Són llibres ben fets i impecablement editats. Futur patrimoni editorial.
¿No seria fantàstic que algú n’agafés exemple i li tragués la pols a la mítica però també insuficient i passada de moda col·lecció MOLC? La feina del professor Molas i els seus deixebles segur que va ser ingent, però han passat 40 anys i aquells llibrets grocs encolats que es trenquen en petits quadernets i que tenen una maquetació plistocènica no donen per a més. Encara que més tard s’afegissin vint-i-cinc títols més als cent inicials, només cal fixar-se en el darrer de tots, Deu narradors actuals, per constatar que d’actuals en tenen ben poc: només n’hi ha dos de vius! No es tractaria de tornar a posar els mateixos llibres en circulació, caldria revisar a fons la selecció de textos per afegir-hi o suprimir-ne els que calguin: sorprenentment (és ironia) caldria afegir-hi escriptores, escassíssimes a la llista original.
Però, com que no són temps de grans cànons imposats per una o dues persones, la gràcia seria que ho treballés un equip ampli d’especialistes -si poguessin ser una mica joves!- per aportar noves lectures, i diverses. El talent hi és, només que segurament no a la Universitat, que ha aconseguit centrifugar-lo (gairebé) tot. Caldria fer-ne edicions rigoroses, però també manejables i, sobretot, trobables en llibreries i més tard a les biblioteques. Que no calgui furgar per llibreries de segona mà per poder llegir la poesia d’Ausiàs March, per exemple.
I no carreguem aquesta responsabilitat als editors independents: això és feina d’algun gran grup, m’és igual quin, però d’algun. Ara que ve l’estiu, algun director editorial podria pensar-hi amb calma mentre remulla els peus al nostre Mediterrani desconfinat.