Estupefacte. Així m’he quedat després de llegir Informe sobre Catalunya. Una història de rebel·lia (777-2017) (Rosa dels Vents), del medievalista José Enrique Ruiz-Domènec. És un erudit a qui respecto des de fa anys. L’he anat llegint, sempre amb plaer i profit. Nascut el 1948 a Granada, va arribar a Barcelona el 1968 i aviat es va incorporar de professor a l’aleshores jove UAB, on ha estat un referent. És autor d’una extensa bibliografia en castellà, italià i català. Fa anys em va impactar Ricard Guillem o el somni de Barcelona (Ed. 62), tota una mostra del domini de la narració històrica en la línia de Georges Duby, amb qui va mantenir una llarga relació.
Per això ara m’ha desconcertat la part final del seu Informe. Les dues parts inicials, com no podia ser d’una altra manera atès el seu profund coneixement de la Catalunya medieval, són una síntesi personal suggerent a partir de la idea de rebel·lia, d’alguna manera contraposada a la de revolució. Escriu: “El que l’any 1258 era el somni polític de Jaume I, el 1412 és la realitat d’un poble que ha instituït un estil de vida reflectit en la literatura en català, en l’art gòtic, en la producció artesanal, en el gust pel luxe i en l’interès pel diner com a principal instrument del poder i motor de promoció social”. Entre aquestes dates, “l’estat a Catalunya s’assenta sobre l’armadura administrativa de la Diputació del General, la Generalitat” i “hi ha una tendència a favor de la llibertat en les institucions representatives, el Consell de Cent en primer lloc”. Uns temps en què “tot va canviar a gran velocitat i Catalunya va forjar la seva identitat col·lectiva”. I continua: “Alguna cosa equivalent al succeït entre els anys 1868 i 2017 sobre l’afirmació d’un sentiment nacional des del catalanisme polític que es va consolidar en la resistència a Franco”.
Però quan arriba al Procés, sembla que oblidi tot el que ha escrit. Si abans ens ha dit que sense esperit de rebel·lia no s’entendria ni la formació de Catalunya ni la seva pervivència històrica, de cop la rebel·lia del present passa a ser un deliri injustificable. La seva lectura de la Transició ençà només la firmarien els votants de Vox, i potser els líders de Cs més intransigents: “El govern sorgit arran de la recuperació de la Generalitat per portar llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia als catalans es va anar transformant en un mecanisme d’adoctrinament dels catalans «alliberats». Sempre que poden, els dirigents polítics porten a terme dues accions lligades entre si: aprofundeixen en l’autogovern mitjançant el traspàs del major nombre de competències possibles (fins i tot l’ordre públic) i abaten els nexes d’unió amb la resta d’Espanya, llengua, valors, memòria, símbols. La més gran detecció va ser la immersió lingüística, que, al·legant la cohesió social, en la pràctica va treure el castellà de l’ensenyament [sic]. La Generalitat va llançar una campanya contra la retolació que no fos en català, una guerra lingüística de trenta anys [sic]. Però ni tan sols en aquesta ocasió el govern de la nació no va acudir en auxili dels espanyols laminats en els seus drets civils”. Un parell més de cites increïbles: “Més que el desig proclamat de tenir un estat propi, l’important en l’imaginari col·lectiu és no ser Espanya” i “la separació d’Espanya continua sent un objectiu estratègic com ho va ser el 1917: tota la resta (pensions, serveis mèdics, deute públic) no tenia cap importància”. I per acabar la seva crònica, diu que els jutges de Schleswig-Holstein “van acudir ràpidament a ajudar el «rebel» escapolit, destrossant no només la imatge d’Alemanya, sinó també d’Europa”.
En fi. Si una persona tan culta i normalment equànime, perfectament integrada en la societat catalana des de fa dècades, amb una posició acadèmica preeminent, amb tribunes als mitjans de comunicació, que parla i escriu un català exquisit, diu el que diu -fins i tot arriba a acusar Josep Fontana de supremacista!-, i per tant se sent tan víctima i tan exclòs, realment tenim un problema. Potser és que Ruiz-Domènec s’ha empeltat de l’esperit de rebel·lia i ara ell és el rebel... contra els catalans rebels.
