18/02/2021

La realitat és sempre pitjor que el realisme

2 min
Manifestació antinuclear a Barcelona. Manolo Garcia

Abans de ser un ingredient polític, l'ecologisme va ser una alternativa a la política. Així, els polítics no es refiaven dels ecologistes, que eren una gent molt jove i podien estar representats pels articles de revistes com Userda i Alfalfa, trobar-se a la secció de contactes de la revista Integral i fins i tot veure's reflectits en el personatge de Gustavo, de Max, que des de les pàgines d'El Víbora va emprendre una croada contra les nuclears. Tot això va acabar convertit en Bicing. Sic transit gloria mundi.

Hi ha un llibre no gaire antic, i molt bo, que dona una visió global del que va ser el pensament verd, i que, evidentment, es diu Pensamiento verde. Una antología (editorial Trotta, 1999). Consisteix en una selecció d'articles i de capítols d'altres llibres (n'hi ha de tota mena: polítics, de dret, econòmics, filosòfics, activistes...), signats per clàssics de l'ecologisme com són Rachel Carson , Petra Kelly, Schumacher, que va dir que el petit és bell, i Lovelock, que va oferir la seva ciència a Gaia (disculpeu aquesta gracieta nietzscheana, però vinc d'una utopia postapocalíptica en què, malgrat que s'havia esfumat tota esperança, encara perdurava l'impuls de la rebel·lia).

El culte a la ficció

El llibre en qüestió el va coordinar i anotar el professor britànic Andrew Dobson i, tip de llegir ficció, l'altre dia el vaig prendre a la meva dona per posar-me a la recerca del temps perdut, en totes les dimensions de l'expressió. Cada cop que acudeixo a l'assaig no literari per descongestionar-me del culte a la ficció, acabo tornant-hi a correcuita ofegat per un munt de pàgines que semblen corrons de piconadores. La realitat és sempre pitjor que el realisme. Gairebé totes les novel·les són realistes: les bones, com és el cas de les d'Albert Sánchez Piñol (ningú creu com ell en la realitat, i aquesta és la seva força), i també les dolentes. Per sortir del realisme cal sortir de la novel·la. Ara es parla molt de gènere per altres raons; a la literatura, però, el millor que es pot fer és ésser trans. Ni déu, ni amo, ni gènere. Al començament, als verds els van titllar d'anar mancats de realisme, però era precisament de la realitat del que parlaven. Quan la realitat guanya, un acaba convertint-s'hi. Sempre cal oposar-se a ella incessantment.