El llibre que comento avui, Barcelona pròxima, és una sorpresa. Per diferents raons. És un llibre d’un enginyer amb vocació de filòsof i d’escriptor que fa una radiografia de les idees amb què s’ha construït Barcelona. És, també, un llibre institucional, publicat per l’Ajuntament, que no expressa, però, una posició oficial: no és avorrida propaganda. És, a més, un llibre que enganxa gràcies a una hàbil combinació de memòria personal i l’assaig especulatiu, un híbrid tècnico-literari. Conté, de passada, molta informació -i opinió- sobre com s’ha fet i pensat la ciutat (i les ciutats del món) en l’últim segle i mig, des de Cerdà fins avui. Dona moltes claus -urbanístiques, tecnològiques, històriques, ideològiques- per entendre el present i imaginar el futur. I és, finalment, un llibre que es vol fer entendre, com un gran reportatge periodístic escrit en primera persona.

I qui és aquesta persona? Algú ben conegut en els àmbits tècnics i ben desconegut pel gran públic: Andreu Ulied. Curiosament, al llibre no hi consta cap apunt biogràfic de l’autor. No sabem ni l’any que va néixer. El lector haurà de descobrir qui és a través de les confidències que va deixant caure al llarg de les més de 300 pàgines de l’obra, que té molta cosa d’autobiografia personal i intel·lectual, i de retrat generacional. Si al seu anterior llibre, La ciutat infinita, donava veu als barcelonins, ara és ell qui parla, qui aboca el bagatge professional d’algú que s’ha dedicat, i es dedica, a ajudar a construir ciutats. Nascut al barri de Sant Andreu, on la seva mare encara regenta una farmàcia, és doctor a la UPC i màster en urbanisme a Harvard. El seu estudi MCRIT assessora organismes internacionals, empreses, ciutats i governs de tot el món, de la Xina a l’Índia, passant pel nord de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina, el Carib i, esclar, Europa.

Ulied s’acompanya de tants pensadors, de tants referents, que a vegades no saps què pensa ell. Busca la síntesi creativa. No es casa del tot amb ningú. Demostra el gust pel combat d’idees. Reivindica per als tècnics, en tot cas, l’imperatiu ètic kantià de pensar en termes polítics i morals abans d’actuar. Ha llegit Heidegger i Arendt, Jane Jacobs i Richard Sennet, Joan Maragall i Pere Quart, Byiung Chul Han i Rubert de Ventós. Ha treballat amb Albert Serratosa sense deixar d’admirar Oriol Bohigas, ha col·laborat amb Jordi Borja, Oriol Nel·lo, Joan Antoni Solans, Vicente Guallart, Antoni Vives, Salvador Rueda, Pere Macias... Es va criar en un barri popular a principis dels 60, quan els carrers es començaven a asfaltar, i viu a la Vila Olímpica amb la seva parella de sempre, la Marite, porto-riquenya. Ell mateix és la imatge viva de la transformació, obertura i progrés de la Barcelona de la segona meitat del XX.

I quina és la seva Barcelona preferida? Al llibre, Cerdà és omnipresent: el tècnic brillant, obsessiu, que va pensar i va executar, que va crear. Bohigas, tan poc cerdanià, és el segon referent: també va pensar i executar. (És molt interessant veure com Bohigas s’agafa a la tendència neoliberal dels 80 segons la qual no cal planificar a gran escala -Thatcher va clausurar l’àrea metropolitana de Londres- per exercir amb mans lliures, sense enginyers ni advocats ni veïns que el destorbin, el seu despotisme il·lustrat d’un urbanisme fet projecte a projecte.) A Porcioles, Ulied en part li perdona la vida, però només en part. I d’alguna manera ens queda la impressió que tot el que ha vingut després de Maragall ha quedat a mitges, sense prou impuls.

El llibre el va començar a escriure en el moment en què se celebrava el 25è aniversari dels Jocs de Barcelona 92 i al cap d’un mes va rebre la sotragada de l’atemptat de la Rambla. Però tant l’èxit olímpic com el drama jihadista condueixen a un mateix final: l’elogi de la ciutat com un espai de reconeixement de l’altre, com un lloc de convivència en la diversitat. No és casualitat, doncs, que l’autor acabi amb una referència a Rubert de Ventós, el filòsof barceloní que des de la seva creativa subjectivitat sempre ha buscat desprendre’s de les idees rebudes i els prejudicis, l’autor que ha fet compatible identitat i cosmopolitisme. Val la pena llegir la Barcelona d’Ulied.