Ho voldrien ser tant Junqueras com Puigdemont i Illa. Ho va intentar Josep Benet, un democratacristià al capdavant del comunista PSUC. Però qui realment ho hauria estat, qui en realitat representava la gran competència per a Pujol a principis de la Transició, era el socialdemòcrata Josep Pallach, uns anys més gran que ell i que també tenia el pedigrí de la presó (d’on havia protagonitzat una fuga de pel·lícula el 1946) i de l’exili, a més de contactes europeus de primer nivell (SPD, nòrdics, francesos, laborisme anglès, etc.).
Pallach sovint ha estat explicat com la branca derrotada d'un socialisme català dividit, cosa en part certa –però la unitat es va produir quan ell ja no hi era–. Ara, vist amb perspectiva, en realitat sobretot era la competència per a Pujol des de la centralitat catalanista: no era marxista, no era independentista, era d’esquerres moderat, defensava una Transició pactada (no rupturista), va ser el gran avalador de la carta tarradellista (tot i que anys abans, a l’exili, havia combatut durament el seu personalisme) i a Madrid el veien com una opció fiable. Però en el seu moment àlgid, l’endemà de ser escollit secretari general del PSC (el Reagrupament), el 10 de gener de 1977 moria d’un atac de cor. Tenia 56 anys.
Aquesta és la visió que es desprèn de la biografia molt documentada escrita per Joan Safont, Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic), un llibre imprescindible per entendre d’on venim. Pallach en surt reforçat com la figura ascendent que va ser, un polític i pedagog fet a si mateix, un seductor personal i intel·lectual, fill d’una família figuerenca d’orígens pagesos. Un socialdemòcrata de debò, obert a acords amb nacionalistes (tant amb l’ERC del seu amic Heribert Barrera com amb l’EC de Trias Fargas) i amb sectors cristians d’esquerres i no tant d’esquerres (tenia bones relacions amb Unió), que ho hauria tingut bé per situar-se al centre del tauler polític.
Els socialistes més joves formats a l’interior (Reventós i Obiols, fills de la burgesia intel·lectual) encara no havien superat la febrada marxista, cosa que sí que havia fet Felipe González a canvi de garantir-se el suport econòmic de l’SPD. Amb Pallach viu, la unitat del socialisme català i la seva vinculació al PSOE hauria passat per ell, que era qui tenia la confiança de Willy Brand a través del seu home per als afers espanyols, Hans Matthöfer, íntim de Pallach des de feia anys. Costa poc d’imaginar que el mateix Matthöfer que li va exigir, dos dies abans de morir, que integrés el seu PSC al PSOE, finalment hauria estat l’avalador de posar-lo al capdavant de la fórmula PSC-PSOE que acabaria quallant. Reventós, fins no feia tant fidel admirador i deixeble polític de Pallach, li hauria cedit el lideratge. I la federació catalana del PSOE de Josep M. Triginer també el veia amb bons ulls. Però tot això no va passar, esclar.
Un altre factor clau que l’hauria afavorit: Tarradellas. Pallach era l’únic líder de l’interior que realment volia el seu retorn com a president de la Generalitat restaurada. Ho va defensar dins les plataformes de l’antifranquisme i davant l’Estat, per exemple en una reunió privada, de quasi una hora, amb Suárez el 6 de desembre de 1976. El dia abans, a Madrid, s’havia entrevistat amb Willy Brand i s’havien fet una foto amb encaixada de mans. Tarradellas, que mai va tenir sintonia amb Pujol ni amb Josep Benet, i que no veia fiables pel seu marxisme ni els socialistes més joves ni per descomptat el PSUC, sens dubte hauria jugat a favor de Pallach com el seu relleu natural. Eren dos gats vells que s’havien retrobat.
Quina Catalunya tenia al cap aquest Pallach que, si no hagués mort sobtadament, hauria pogut esdevenir un Pujol d’esquerres? Autogovern dins d’una Espanya federal, plenitud per al català, un estat del benestar no burocratitzat (obert a la iniciativa privada amb vocació de servei social), europeisme i llibertat antisectària (com a militant del POUM havia patit l’estalinisme i de gran l’acusaven d’agent de la CIA pel seu moderantisme). No era banquer ni tenia patrimoni. Era un home del poble i per al poble, amb coherència entre ideologia i vida. Aquest és el Pallach que ens vam perdre.
