BarcelonaLa catàstrofe som nosaltres com a espècie. El paper del meteorit que es va carregar les criatures més grans del planeta cap al Cretàcic l'interpreta el gènere humà a la nostra era, l'Antropocè. Això es mostra desesperadament en una cèlebre novel·la d'Emilio Bueso que es diu Cenital (Valdemar, 2022). Aquest llibre va sortir originalment a l'editorial Salto de Página l'any 2012 i aleshores va guanyar el premi Celsius. Però ara l'autor ha gosat afegir-hi uns capítols que abans no hi va voler incloure.

En deu anys ha passat de ser un llibre profètic (sobre l'arribada de l'apocalipsi, amb aparences molt versemblants) a convertir-se en un hipnòtic testimoniatge del que avui ens passa. És clar que res del que s'hi diu encara no ha arribat i potser mai no ens veurem en un món completament ensorrat i en irreversible retrocés tecnològic, cultural, de valors i, en general, de civilització, qui ho sap; però la por que tot això ja ens estigui passant sí que la tenim, i aquesta sensació es troba al llibre, no tan sols plàsticament mostrada, sinó també enraonada. És com quan diuen la temperatura: hi ha una por real, però sentim una sensació de por encara més acusada. També això ho sap transmetre l'autor perquè, al cap i a la fi, és un dels millors escriptors de terror actuals. Parlar a propòsit de la por és una qüestió força delicada. Fer por és un altre registre, és el que succeeix quan entres al tren de la bruixa. La qüestió no és fer por sinó escriure amb les nostres pors.

Mons devastats

Com a civilització, ens fa una por fonamentada que s'exhaureixin les reserves de petroli al planeta. No queda clar que ara mateix siguem capaços de reemplaçar aquesta font d'energia per cap altra que sigui igual d'efectiva. D'un món devastat per aquesta catàstrofe va Cenital. Un grup de supervivents ha fundat una colònia en un indret perdut del Maestrat. Qui són (ben bé, nosaltres), què va passar (el que estem veient) i com viuen i què els passa (l'acció dramàtica d'aquesta història), tot això forma la novel·la.

A la dècada passada també va ser molt reconegut un altre llibre (Los asquerosos de Santiago Lorenzo, Blackie Books, 2018), que ens mostrava l'ensorrament psicològic d'un individu davant la societat i com fugia al camp a la recerca d'un refugi, en un poble, a l'inici, deshabitat. Una novel·la i l'altra no tenen res a veure, com no s'assemblen gens Mad Max i Amanece que no es poco. O potser sí que s'assemblen, perquè la pel·lícula de Cuerda neix de Total, el curt postapocalíptic que havia fet abans aquest director. La crisi energètica és real. La nostra crisi com a individus també. La literatura encara és més real que tot plegat.