Un pare i un fill units per les històries
Poc abans de publicar Matar un rossinyol, l'escriptora Harper Lee treballava en una agència de viatges. El Nadal de 1956 es va trobar que no podia viatjar a Alabama per veure la família, i uns amics la van convidar a casa seva. Com que sabien que anava curta de diners, li van proposar un joc: guanyaria qui portés el regal més barat i més enginyós. Així es van assegurar que no gastés, però la seva intenció real anava molt més enllà. Quan va ser el moment que Lee obrís el seu regal, hi va trobar una carta que funcionava com a val perquè no hagués de treballar durant un any i es pogués dedicar a escriure. Els seus amics li tenien una confiança absoluta i la volien ajudar, van explicar a una Harper Lee perplexa, que sis mesos més tard acabaria el manuscrit de la seva obra més famosa.
Qui no tenia tanta confiança en la seva dona era Stanley Hyman, el marit de Shirley Jackson. Compartien una casa, quatre fills i una única màquina d'escriure, a la qual ell tenia accés prioritari (com us podeu imaginar, Jackson tenia "accés prioritari" a la cura de la casa i dels fills). No va ser fins que Hyman va aconseguir una feina fixa a The New Yorker que Jackson va poder utilitzar la màquina d'escriure a la seva conveniència, tot i que llavors ja s'havia acostumat tant a construir, escriure i retenir les seves històries al cap que, quan s'hi asseia, les escrivia d'una tirada.
L'Amos Oz també ho tenia complicat per escriure, al començament, perquè llavors vivia en un quibuts a prop de Tel-Aviv. Cada dia tenia unes tasques assignades, com la resta dels que hi vivien, que no li deixaven prou temps per escriure. Va demanar un dia lliure per dedicar-lo a la seva obra, i la comunitat va tenir dubtes: qui s'ocuparia de munyir les vaques? Finalment, l'hi van concedir, va publicar un primer llibre i van començar a arribar royalties, que eren de propietat col·lectiva. Això el va ajudar, perquè va aconseguir un segon dia per ell i, quan ja era reconegut, arribaria a tenir-ne un tercer: va ser el màxim que li van permetre mentre va viure allà.
Si aquestes tres històries us han agradat, segur que gaudireu molt de la lectura del llibre d'on les he tret, Tinta invisible, de Javier Peña (Blackie Books). Peña no tenia previst escriure'l, va sorgir arran de la mort del seu pare. Després de quatre anys de distanciament amb ell, el van avisar que tenia una malaltia incurable i va decidir anar a visitar-lo a l'hospital. Només arribar, es va adonar que el seu pare i ell sempre s'havien comunicat a través d'històries i que no sabien fer-ho de cap altra manera, fins al punt que Peña escriu que les històries eren la seva relació. No van arribar a parlar mai del que els va separar, perquè no en sabien. Fins al final, el seu pare va continuar explicant històries al fill, amb la particularitat que no eren tant dels moltíssims llibres que llegia com dels autors dels llibres, de les seves vides. Li agradaven molt les històries d'escriptors, i ha estat una mena d'herència que ha deixat a Javier Peña, que confessa tenir-hi fins i tot obsessió. Per això, aquest llibre s'articula a partir de les visites al seu pare, però també és ple d'aquestes vides d'escriptors, que ens porten a fer un pas més en la relació que els lectors hi establim. Això sí, com diu Peña, alguns han escrit pàgines meravelloses, però són "éssers humans sospitosos": quedeu avisats, no descarteu tenir alguna decepció mentre llegiu.