L’ESCUMA DE LES LLETRES

El país dels escriptors

Es diu que a casa nostra hi ha molts escriptors. Com si fos una anomalia. I no és mentida, no es pot pas amagar, és una dada concreta i ben visible. La xifra és alta, sens dubte, però es negligeix una consideració: ¿en són més ara que abans? ¿Som diferents d’altres cultures que ens envolten (normalitzades, no cal dir-ho)? Un diria que la situació dels aspirants a escriure en llengua castellana és bastant semblant. I veient el panorama literari, un tindria tendència a involucrar en aquest fet, l’excés d’escriptors, la nova situació de les editorials. El boom d’editorials petites o minúscules hi té molt a veure. No sempre hi ha hagut tantes possibilitats de publicar. I no parlem ja d’anar-te’n a la xarxa i treballar amb Amazon, sinó de fer-ho a través del sistema tradicional. Es publica més que mai. Ho fan les editorials grans, les mitjanes, les petites i les minúscules. I en aquests darrers casos, per una lògica de mercat i també de pròpia definició les editorials intenten trobar el seu camí a base de publicar escriptors i escriptores que comencen. Per a l’editorial surt relativament barat i el risc és relativament baix. Hi ha editorials de gruixos molt variats, però quan arriba Sant Jordi es fa un coll d’ampolla.

L’examen de Sant Jordi

Tothom s’hi troba, perquè se suposa que és el moment més important de l’any segons la tendència marcada a casa nostra que, qui no compra mai llibres, almenys per Sant Jordi en compra un. Som-hi tots, doncs. I llavors és quan sorgeix la sorpresa: com pot ser que hi hagi cada any tants escriptors? Als Estats Units, per exemple, és fàcil entendre un fenomen semblant, salvant les distàncies, perquè el fet d’escriure i el que significa està present a totes les universitats del país, públiques i privades. És lògic que un tant per cent d’estudiants decideixin provar sort. A casa nostra és diferent, això no existeix; hi ha escoles d’escriptura, és veritat, però és un fenomen relativament marginal. Com pot ser que, en un país on es llegeix tan poc, tanta gent vulgui publicar? Ara per ara, i amb la diada de Sant Jordi a tocar, només podem insistir en el fet que per damunt de tot hi ha la literatura. I el que compta, com sempre, és l’obra ben feta. Que hi hagi sort!