Oligopolis culturals
BarcelonaComencem parlant de cine i després ja arribarem als llibres. L’any 1948 va ser mogudet a Hollywood: va ser l’any del Decret Paramount, que va regular durant dècades la cadena de producció-distribució-exhibició i va desmuntar l’studio system del sector cinematogràfic. L’studio system era el model de negoci que van desenvolupar els grans estudis, coneguts com a majors –és a dir, Warner, Paramount, Universal, etc.–. El cas és que el 1948 arriba aquest decret arran d’un cas contra la Paramount que es va dirimir al Tribunal Suprem dels Estats Units. El decret establia, entre d’altres, que els productors d’una pel·lícula podien distribuir-la també ells mateixos, però que no podien ser els propietaris de les sales on s’exhibiria. Podríem dir que decretava una mena de separació de poders en el camp del cine. ¿Per què? Perquè el que estaven fent –la integració vertical– era una pràctica monopolística que limitava i ofegava el cinema independent.
¿Què va passar quan va entrar en vigor la prohibició antitrust? Que va créixer el nombre de sales on es projectava cinema independent i que van proliferar les productores independents que treballaven sense ingerències dels grans estudis (també altres coses: la relaxació del codi d’autocensura Hays, per exemple). En definitiva, que el decret va ser el principi del final de l’studio system, el final del sistema que posava el control i el poder en mans dels forts, vaja, política d’abusananos de tota la vida.
El decret va estar vigent fins al 2020 (!), per bé que ja abans Disney se l’havia saltat a la torera: amb les plataformes d'estríming tot s’ha embolicat una mica (Netflix no és una sala de cine, però sí que és un canal d’exhibició, etc.). Un cop derogat, els estudis no només poden comprar sales de cinema sinó que torna a ser legal el que es coneix com a block booking, que ve a ser: si vols tenir la pel·lícula bona, t’has de quedar també un parell de saldos, cosa que, almenys quan jo estudiava audiovisual, era la norma a les cadenes de televisió a l’hora de comprar les pel·lícules “per paquets”. El resultat d’aquesta pràctica és evident: es rebaixa la qualitat del contingut; bé, ja sabem que la qualitat no sol ser l’objectiu dels grans negocis culturals.
Els perills d'una concentració excessiva
Però això és el Llegim i hem de parlar de llibres, oi? Doncs bé, el cas és que l’altre dia vaig entrar en una botiga Abacus i em vaig quedar una mica horroritzada. Les superfícies expositives especials (és a dir les que són més vistes i, per tant, més cobejades: els extrems de les taules, els expositors de paret, etc.) eren majoritàriament de llibres del grup Abacus Futur. Això, que potser m’hauria d’alegrar perquè he publicat un microassaig amb ells, em va més aviat entristir, i de seguida em va venir al cap el Decret Paramount. Abacus té 44 botigues (segons la IA: a la seva web no ho he trobat), i sí, ja ho sé, també Planeta té la seva xarxa de llibreries (La Casa del Llibre, amb 75 llibreries) i Anagrama (La Central, només 5). A banda, Planeta i Penguin Random House (PRH) tenen distribuïdora pròpia. El cas de Planeta encara va un pas més enllà en la integració vertical, ja que també és propietària de diversos mitjans de comunicació. Però sembla que en aquest país a ningú li importa gaire la concentració excessiva mentre la virolla flueixi. El cas és que si tu sol produeixes i distribueixes i vens i publicites els llibres potser crees unes condicions poc favorables per a la producció independent.
Tornem un moment als Estats Units. Fa cinc anys va haver-hi rebombori perquè Penguin Random House amenaçava de comprar Simon & Schuster, un dels seus grans rivals, i el Departament de Justícia Nord americà va interposar una demanda: els feia patir que el conglomerat de PRH, en cas de tirar endavant l’adquisició, tingues una influència desmesurada en els llibres que es publiquen als EUA i en la retribució dels escriptors. Fins i tot Stephen King va anar-hi a declarar, i va dir: “He vingut perquè crec que la concentració és dolenta per a la competència”. L’adquisició es va prohibir, perquè la jutgessa va considerar que la venda perjudicaria substancialment la competència. ¿On acaba el lliure comerç? ¿On comencen les pràctiques monopolístiques?
Tot plegat, em fa pensar també en les associacions d’escriptors i traductors que durant anys s’han estat inhibint de publicar tarifes recomanades per por que els caigués un puro (després d’un cas sonat amb l’associació de guies turístics). ¿El que estableixen les lleis en defensa de la competència acaba constrenyent (perjudicant?) més els individus que treballen sols i tenen un poder de negociació nul davant de grans grups que els monstres empresarials que acaparen el mercat?