Estiu de 1789. París. A la nova Assemblea Nacional, els diputats conservadors que donen suport al rei s’asseuen a la dreta. Des de llavors, en política parlem de dretes i esquerres. En aquella assemblea sorgida de la Revolució Francesa, a la dreta hi havia sobretot sacerdots, aristòcrates i burgesos tradicionalistes; culpaven del que havia passat la "secta filosòfica" dels il·lustrats –Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Diderot, D’Alembert...–, que anys abans havien revolucionat la visió del món a través de l’Enciclopédie (els primers volums es van publicar a la dècada de 1750). Els dels bancs de la dreta creien que havien enverinat la societat amb idees dissolvents contra l’ordre establert. No els faltava raó. S’estava produint un fenomenal canvi en les mentalitats.
Un dels valors principals de la Il·lustració era la llibertat de premsa: publicar sense censura, començant per l’Enciclópedie. També fulls volants diaris, que van apropiar-se del nom de l’aparell que els donava carta de naturalesa: la premsa! I així fins avui, ni que ara majoritàriament la premsa sigui digital. Sempre lluitant contra la censura, l’autocensura, les restriccions del poder. Sovint patint problemes econòmics –a finals del XVIII, la pirateria estava a l’ordre del dia–, una altra manera d’ofegar-la.
Els orígens d’aquella aventura els relata Albert Corbeto en una preciosa obra no venal –200 exemplars en català i 50 en anglès– publicada per l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, amb linogravats d’Elies Plana. Al pòrtic, Josep Ramoneda adverteix: "Totes les ferides a la llibertat d’expressió són mortals. Quan es retalla se sap on comença però mai on s’acaba". Però el perill de no posar barreres, com tornem a veure amb l’auge dels populismes ultres, és que s’hi coli l’odi. I, tanmateix, "no es pot prohibir odiar de la mateixa manera que no es pot prohibir estimar".
Avui, la credibilitat de la premsa, igual que els valors de la Il·lustració –llibertat, raó, igualtat, progrés, ciència– que van donar peu a la declaració dels drets humans, torna a estar en entredit. Trontollen les democràcies liberals, incapaces d’aturar la barbàrie de Gaza. La llum dona pas de nou a la foscor, a l’autoritarisme polític, religiós i moral. Vivim temps de reacció, involució, por, pessimisme, de "contrail·lustració", com va encunyar Isaiah Berlin.
Potser la llibertat de publicació i opinió hi ha estat sempre, en crisi. Així es desprèn de la gènesi històrica que detalla Corbeto a La llibertat de premsa, de la Il·lustració a la contrarevolució. La imatge heroica i compacta de la Il·lustració es forja al segle XX. Al seu moment, tot era més confús. Els il·lustrats no pensaven en bloc, hi havia elitisme –menyspreu per les masses– i la llibertat de premsa la defensaven amb matisos i vaivens. El primer lloc on es proclama no és a França o Anglaterra, ni per descomptat a Espanya, on estava especialment limitada: era el país de la Inquisició, sinó al regne de Dinamarca-Noruega el 1770. Després van venir Anglaterra i els Països Baixos.
A París, paradoxalment, encara sota la monarquia, el cap de l’oficina de la censura, la dita Libraire, Chrétien-Guillaume Lamoignon de Malesherbes, era el principal protector de Rousseau i de l’Enciclopédie. No li va servir de res: ell i tota la seva família van morir a la guillotina. El Terror de Robespierre va ser funest, també per a la llibertat de premsa que ell mateix tant havia defensat. A la pràctica es va erigir en censor. El llibre inclou dos textos contraposats, l’un del matemàtic Condorcet a favor de la llibertat total de premsa (1776) –va acabar morint a la presó el 1794, durant el Terror– i l’altre en contra (1826), de Bonald. En efecte, el 1827 es va restablir la censura a França i Bonald se’n va fer càrrec. Molts publicistes de dretes no van dubtar a utilitzar la llibertat de premsa per atacar la Il·lustració i la Revolució abans, esclar, que Napoleó s’erigís en geni de la propaganda i del control de l’opinió pública. Les il·lusions perdudes, va titular Balzac. Com conclou Corbeto, "l’ús de la llibertat d’expressió per impulsar una agenda reaccionària no és nou". Ara té forma de fake news, teories de la conspiració i discursos de l’odi. Però no els podem prohibir.
