La Mònica Bernabé i l’Omulbanin Howayda

Els que ens dediquem al periodisme cultural i d’idees sentim admiració cap als companys de carrer i de batalla, aquells que saben ficar el nas en la vida real de la gent. A vegades fins i tot arriscant la pròpia. Ells són els professionals de raça. La Mònica Bernabé (Barcelona, 1972) n’és una. Va ser de les primeres a sortir de casa i a ficar-se en residències de gent gran els primers dies de la pandèmia. Donada la seva experiència a l’Afganistan, allò li devia semblar un joc de nens. A mi em va semblar una heroïcitat. Ara que he llegit el seu segon llibre sobre el país dels talibans, ho entenc una mica més. A Crónica de un fracaso (Debate) es despulla íntimament, narra sense filtres la duríssima realitat afganesa i com la va afectar personalment.

El 2016 la Mònica va dissoldre l’associació ASDHA d’ajut a les dones afganeses que ella mateixa havia fundat el 2000 i presidit des d’aleshores, i que havia arribat a gestionar 250.000 euros anuals, amb sis treballadors contractats. Quan el 10 de maig del 2017 va arribar a l’ARA, encara duia enganxada a la pell i a l’ànima la tristor i el desconcert dels seus anys afganesos. Ho va dissimular molt bé. Massa bé. La vam rebre com una professional més. A la redacció tothom va per feina, no hi ha temps per a gaires miraments. A més, Catalunya vivia la sobreexcitació del Procés. Ella s’havia de fer càrrec de dirigir la secció d’Internacional i, com resulta obvi, a part del nostre embolic nacional, al món cada dia hi passen coses. Però la Mònica arribava psicològicament fràgil, molt tocada: anava a teràpia i prenia antidepressius. Va fer com si res: es va arremangar i va posar mans a l’ordinador. Es va anar refent sense que ens n’assabentéssim. Dotze mesos després, superats quatre anys de tractaments, havia fet net.

El juny del 2019 va tornar a l’Afganistan, aquest cop enviada per l’ARA. Va arribar-hi un dia en què tot Kabul estava sense electricitat. Només n’hi havia a la seu central de la Companyia Nacional d’Electricitat, on va anar a escriure. El 2021, consumat el caòtic retorn dels talibans al poder i quan ella acabava de superar una operació de càncer de mama, hi va viatjar de nou: el 14 de setembre travessava la frontera a peu des del Pakistan. Les seves cròniques són impagables.

Després de dues dècades de presència estrangera, el 43% de la població continua sent analfabeta. I els talibans han prohibit a les nenes anar a escola a partir de sisè de primària. Una dada: l’Afganistan és l’únic país del món on se suïciden més dones –la majoria joves d’entre 14 i 21 anys– que homes. Quasi la meitat de la població passa gana i només un 23% té accés a internet. Avui és una ratera, un estat policial on “s’apedrega o s’assota” els acusats de cometre “delictes morals com beure alcohol, mantenir relacions sexuals fora del matrimoni o robar”.

Però ha caigut altre cop en l’oblit: “Creiem ser els més civilitzats i potser només som els més cínics”, escriu la Mònica, que ha experimentat en la pròpia pell el drama d’un país que ha estimat i l’ha obsedit, un racó de món on va aprendre a viure amb la por al cos: vestida de negre, amb rates a casa, esporuguida pels atemptats... Ja a Itàlia, on va anar a parar a l’abandonar l’Afganistan, va tenir pensaments suïcides recurrents. Encara avui l’empaiten els fantasmes afganesos, però ha après a conviure-hi.

La lectura del llibre m'ha coincidit amb la coneixença de la família d’Omulbanin Howayda, estudiant afganesa de filologia hispànica de l’ètnia hazara. Amb l’arribada dels talibans, ella i el seu marit, un informàtic que treballava per l’OTAN, van fugir a Islamabad i després de moltes complicacions, deixant pares i germans enrere, van poder volar a Madrid, on al cap de pocs dies l’Omulbanin va donar a llum dues bessones precioses, la Diana i la Kyana. Van viure a Barcelona mig any, durant el qual la Mariona, la meva dona, els va ajudar. Ara s’han traslladat a Nova York.

Crónica de un fracaso ens ha ajudat, a la Mariona i a mi, a ficar-nos en la pell de l’Omulbanin. El llibre de la Mònica és una lliçó de professionalitat i d’humanitat. És un relat cru, directe, descarnat. No hi ha èpica ni lírica. Hi ha fets, empatia, dades, anàlisi, feina i compromís: el millor periodisme.