A la merda els llibres

BarcelonaHi ha dies que tornes de vacances i entres en una llibreria immensa de la teva ciutat, on, tan bon punt passes la porta, el primer que trobes és una selecció de llibres sota un rètol que diu Booktokers, una selecció de llibres amb cobertes cridaneres i noms desconeguts, tots ells més gruixuts del que són en realitat (la mida de lletra, els marges, el gramatge del paper poden fer miracles, multiplicar les paraules i els paràgrafs per alimentar una multitud gregària i afamada), i tot seguit hi ha un altre pany de paret amb els més venuts, les novetats (incloent-hi novetats que fa un any que són al carrer) i els llibres recomanats, alguns dels quals és increïble que recomanin, tot i que no t’hauria de sorprendre perquè ja saps que en aquesta llibreria recomanats és sinònim no de la lectura entusiasta del llibreter sinó del pagament que ha fet l’editorial per poder tenir el seu llibre en un lloc destacat, així que passes de llarg l’entrada i arribes fins al racó mig amagat al final de tot, rere una columna, on han castigat els escriptors catalans, i allà hi trobes un llibre amb una coberta que només pretén imitar la coberta d’un altre llibre que s’ha venut no pas com xurros (que ara ja no es venen) sinó com iPhones, i que serà llegit només per aquest motiu: ser la imitació d’una coberta, ser una repetició. I en dies com aquests penses: "A la merda els llibres".

Hi ha dies en què encara eres de vacances en una ciutat a l’altra punta de món, una ciutat que ella sola té gairebé cinc vegades els habitants del teu propi país sencer i que sembla vinguda del futur com una promesa o una profecia o una maledicció, una ciutat on has vist milers de commuters zombificats sistemàticament amb els mòbils en vagons abarrotats i silenciosos, i ben pocs fullejant un llibre (¿Un de cada mil? ¿O és una xifra massa optimista?). I en dies com aquests penses: "A la merda els llibres".

Hi ha dies que la teva parella publica un llibre, i no un llibre qualsevol, no, un bon llibre que parla de la confusió col·lectiva i personal en el món inenarrable en què vivim, un llibre amb una prosa esmolada i líricament encabronada, amb idees lúcides i ironia i tendresa, i saps que tant li fot que sigui un llibre magnífic, perquè això no és garantia de res –ni de vendes, ni de lectors, ni de reconeixement, ni d’interès–. I en dies com aquest penses: "A la merda els llibres".

Hi ha dies que et passa pel cap un conte que podries escriure, un conte sobre un món on tothom va sempre pentinat i hi ha sogres calbes i xofers menuts i incomprensiblement bruts, i rumies quina serà la primera frase i com seguirà i per una estona, per unes setmanes, t’hi engresques, però no trobes mai el moment d’escriure’l, perquè has de rendir i facturar (traduccions, articles, col·laboracions en mitjans) i has de cuidar-te de la canalla (quadrar la logística familiar amb les classes de piano, i ocupar-te del gran que de cop viurà a Barcelona: hauràs de facturar encara més, doncs, ¿com t’ho faràs?), i tenint tot això al cap, ¿com vols escriure un coi de conte sobre persones que van sempre pentinades i xofers bruts? És més, encara que l’escriguis, sospites que tampoc no el llegirà gairebé ningú, perquè ens han ficat al cap que els contes no ens agraden, igual que ens han ficat al cap tantes altres falsedats que ens hem cregut i les repetim com si fossin les nostres pròpies veritats. I penses: "A la merda, a la merda, a la merda".

Però també hi ha dies en què et poses a llegir amb escepticisme –no sembla en absolut un llibre que et podria agradar– una novel·la sobre un combat de boxa juvenil femenina, una primera novel·la que es titula Cop de llum escrit per una californiana de trenta-sis anys que es diu Rita Bullwinkel, una novel·la amb una faixa que diu que per poc no guanya el Booker, el Pulitzer i uns quants premis més, i ja saps que les faixes són una camama i que sovint, massa sovint, els llibres no compleixen les expectatives, però comences a llegir aquesta novel·la improbable i t’entusiasma i en dies com aquest no penses en absolut ni per un sol mil·lisegon: "A la merda els llibres".

O dies en què comences per fi Les noies, de l’Emma Cline, que feia massa que el tenies pendent, i desitjaries ser prou hàbil per trobar més estones per ficar-te dins aquell món que t’és tan aliè i que alhora pots entendre tan bé perquè l’autora fa unes frases que se t’injecten a l’ànima i te l’inflen i te la fan més tibada i més lluent, llibres com bòtox espiritual, i aquests dies tampoc no penses "A la merda els llibres", sinó tot el contrari: "Més llibres, per favor, més llibres".

O dies que t’agafen unes ganes salvatges golafres desesperades de llegir Escenaris, la nova del Toni Sala, i et dius que te l’has de guardar com qui es reserva un bon vi per a una ocasió especial, perquè vols gaudir de la promesa i de l’ànsia, ja que un cop llegit no el podràs tornar a llegir per primera vegada. Com les dones que abans es guardaven la virginitat per a algú que la mereixés.

Hi ha dies i dies. Comença un altre curs i un altre pols entre uns dies i els altres. Un pols que –fatalment– ningú no guanyarà.