Ada Castells torna al seu món. Torna a la seva família protestant, a la seva infància i sobretot a la seva mare, aquella senyora Clixé de la contraportada de l’Avui que ara es converteix en la Raquel, una dona altiva i egoista, geniüda, amb aires de superioritat burgesa, però alhora esbojarrada i transgressora gràcies al seu extravagant excés d’autoestima, i sobretot experta en la pràctica d’un cruel xantatge emocional cap als que l’envolten, sigui el marit, les filles o les successives dones de fer feines i cuidadores. La Sara, la filla petita, alter ego d’Ada Castells, no se n’escapa.

Vint anys després d’ El dit de l’àngel, la novel·la Mare (La Campana) n’és una mena de preqüela i és, també, una confessió sincera, un joc literari que surt de dins, madurat a foc lent, íntimament viscut, i segurament plorat i rigut. Perquè els drames de l’Ada són sempre melodrames. Afortunadament. De manera que la revenja literària de la filla és dura, però també divertida.

El retrat de la mare és molt interessant. És el d’algú que no busca exactament la pròpia felicitat -i encara menys la dels altres- sinó la seva afirmació. Més que ser feliç, la Raquel vol ser reconeguda, vol projectar una imatge, juga a ser una senyora i a ser una mare (com de petita jugava a nines). Amb ànima de princesa, vol ser el centre de tot. És el centre de tot. Fins i tot ha aconseguit ser protagonista d’una novel·la de maduresa de la seva filla petita, l’escriptora. Un triomf més, ni que sigui pòstum. La princesa Raquel segueix regnant en l’imaginari de la Sara-Ada, que s’aferra “a la ingenuïtat d’una reconciliació pòstuma”: “Només he aconseguit estimar-la un cop morta”, quan per fi ha pogut entendre que “les seves fabulacions no eren mentides, com no ho són les meves novel·les”. L’etern joc entre ficció i realitat. ¿Què és més real, la Raquel creada per l’Ada o el personatge que es devia construir la seva mare autèntica?

En aquest joc de miralls entre realitat i ficció i entre mare i filla també hi entra la mare Ada, que tampoc se’n surt a l’hora de tenir una relació fàcil amb una filla única -Elena a la ficció- que li retreu que no l’estima i que només està pels seus llibres. Com la Raquel no estimava les seves filles i només estava per ella, pels seus vestits, per quedar bé amb les amistats, per lluir el marit metge... i ja de gran, diva destronada, per fer-se la víctima sense cap mena de pudor. Estimar? En aquella casa luterana la sentimentalitat gairebé estava prohibida: “Parlar d’amor es considerava una cursilada que vorejava el pecat”. I a força de no verbalitzar-la, l’estimació deixava d’existir. D’això va aquesta novel·la, de la dificultat d’estimar els que t’estimes.