L’emperador Marc Aureli (121-180 dC), adoptat per la nissaga dels Antonins, va ser un home prudent, savi, amic dels estoics, filòsof, llegidor, i autor d’unes màximes morals que es troben editades en moltíssimes llengües. Això no vol dir que no complís amb les seves obligacions militars i la defensa de Roma, com estaven obligats a fer tots els ciutadans lliures de l’Imperi. La Història Augusta, que no per apòcrifa deixa de resultar enlluernadora i alliçonadora, no oblida que Marc Aureli, a més de fer les guerres de costum, “es va consagrar a la filosofia tota la vida i va sobrepassar tots els altres emperadors en puresa de vida”. Posseïa aquest sentit de la pràctica i de la vita activa que hem assenyalat, a part de la seva tirada a la vida contemplativa, filosòfica, tan lloada pels estoics.

Va lluitar o fer lluitar contra l’imperi dels parts, a l’Àsia Menor; va defensar el limes, o frontera del Danubi, contra els marcomans (els primitius habitants de l’actual regió de Bohèmia), contra els llombards i els sàrmates, aquests d’origen iranià; i va aturar les hordes dels habitants del Caucas, els costobocs, que van gosar apropiar-se de les terres de Macedònia i de Grècia, llavors romanes. En termes del que s’entén per política de guerra, Marc Aureli va actuar més a la defensiva que ofensivament: va deixar l’Imperi al seu successor tan sòlid com l’havia heretat.

Però la Història Augusta no deixa d’assenyalar totes les altres coses que va fer, també com a emperador i home preocupat per la res publica, per bé que la República romana ja no existia. Va augmentar els anomenats “dies judiciaris”, en què s’impartia justícia, fins a dos-cents trenta; va regular el sou dels gladiadors i dels seus mànagers, que els explotaven; va regular els impostos de les herències i va permetre que les dones heretessin; va ordenar sepultar els cadàvers dels més pobres, a càrrec de l’erari públic; va consultar sempre els optimates -no els partidaris de la plebs, cosa molt sensata- abans de prendre cap decisió política i tota acció de guerra, i va decretar honors divins a Faustina, la seva dona, que no els mereixia perquè va ser una adúltera quasi de professió.

I el més simpàtic -de sym-pathia, és a dir, compassió- va ser el següent: en veure que els funàmbuls (no els somnàmbuls) queien daltabaix de les cordes quan hi feien les seves peripècies, i es mataven, va ordenar que es posés sempre a terra, sota la corda, un bon tou de matalassos per evitar que els acròbates prenguessin gran mal. Per això, encara avui, els trapezistes sensats fan servir al circ una xarxa sota les seves evolucions temeràries.