Abans que un poeta romàntic, Manolo García és un poeta maleït. No se li han arrapat les hores de boira i d'esbarjo al camp, ni la inclinació cap a les pedres que mostraven els romàntics dels quadres. Manolo García es farà pintor, però ni d'aquesta manera es pot catalogar com a romàntic. Al romanticisme li agraden més les roques i les runes que les pedres del camí (al contrari de León Felipe) i, encara més, el romanticisme ni tan sols és partidari dels camins, més aviat els defuig (seran, però, pastura dels costumistes).

Tot Manolo García és un seguit de carrers i de carrerons. És la ciutat qui converteix en maleïts els romàntics (aquesta és la història de Baudelaire). Un maleït és algú que es passa el dia cercant la veu de la ciutat, i com que no la troba li dona la pròpia veu. Això succeïa perquè les ciutats encara eren molt joves i no havien après a parlar. De cop ho van fer sense que ningú se n'adonés, així va néixer el jazz, i els escriptors maleïts van aprendre aquest llenguatge per mudar-se en una altra cosa (aquesta és la història de Scott Fitzgerald).

El maleïtisme de Manolo García està fet de caminar per la ciutat, no hi ha cantant que hagi parlat més de fer tombs a la recerca de no res pels carrers. Quan Manolo García diu "Lico Manuel" es torna un poeta simbolista i a la vegada secret. Aquest vessant hermètic el situarà en temps anteriors al romanticisme, als dies de la paraula esotèrica, la càbala (terme hebreu que vol dir correspondència, i recordem que va ser Baudelaire qui va bastir el simbolisme amb el seu poema Correspondències).

Però el maleïtisme de Manolo García és tel·lúric, ja que procedeix de les profunditats. Tractant-se de Manolo García, més significatiu que esmentar Baudelaire és parar l'atenció sobre Antonio Molina. Quan Antonio Molina diu "Soy minero" el que surt del fons de la mina és el Lico Manuel de Manolo García. Perquè tots dos s'originen a la mateixa profunditat, i així parlen del mateix subsol de la música i de la vida. Entre altres grups, Manolo García ha estat el cantant de Los Burros i El Último de la Fila, noms que comparteixen camp semàntic. La darrera banda és eufemisme de la primera. I així, ens recorda el maleïtisme primer d'escollir a classe el darrer dels pupitres.